Errors i encerts de la nova traducció d’'El procés’ de Kafka

El procés va ser la segona novel·la escrita per Kafka, entre juliol de 1914 i final de 1915, un període especialment fructífer en la producció de l’autor de Praga. Va ser publicada a títol pòstum pel seu marmessor, Max Brod, a l’editorial Die Schmiede, Berlín, 1925; és a dir, molt poc després de la mort de Kafka, que l’havia deixat no solament inacabada —de fet és la que té un final més “tancat” si acceptem que la mort del protagonista, en una novel·la, sol significar la fi de les seves aventures o tribulacions—, sinó també deslligada. Brod va establir una ordenació dels capítols d’El procés com Jahvé li va donar a entendre —cosa que en matèria de filologia no sempre significa un consell fiable—, afegint-hi diversos passatges de l’obra de Kafka que posseïen una certa relació amb l’argument del llibre; aquesta distribució va ser acceptada durant molts anys. Tant la pèssima edició argentina (encara a Alianza Editorial), com la de Cátedra, Madrid, van acceptar el criteri de Brod, potser perquè encara no n’hi havia d’altres, o no havien estat consultades.

En aquests moments hi ha mitja dotzena de propostes, totes versemblants, d’ordenació dels capítols i passatges annexos d’aquesta obra, i vet aquí que un editor del país, Club Editor, bo i acceptant tota la investigació dels darrers trenta anys, acaba d’enviar a les llibreries una nova traducció del llibre i una nova ordenació de tot el material considerat part d’El procés: respecta el criteri de la més fiable edició fins avui, la de l’editorial Fischer (1990), però hi afegeix, amb molt bon criteri, dos textos solts de l’autor: ‘Un somni’, i ‘Un fragment’.

Però el traductor, Joan Ferrarons, i un conegut seu, l’advocat Benet Salellas, tots dos homes d’ofici, però d’oficis molt diferents, han afegit al final del llibre sengles postfacis: ‘L’escriptura (im)mutable’, a càrrec del traductor, i ‘Qui vigila el vigilant’, de l’home de lleis. Aquí és on entra la veritable novetat del volum, si tenim present que la present traducció de vegades és millor que la històrica de Gabriel Ferrater —que ja tenia tirada a un llenguatge gens alambinat, com el de Kafka— i, de vegades, no. La prosòdia i el lèxic hi són de qualitat, virtut que ja hem reconegut manta vegades en aquest traductor.

El caràcter profètic de bona part de les narracions, aforismes i novel·les de Kafka ha omplert el lleure de generacions de crítics literaris, filòsofs, lectors comuns i visionaris. Es tracta d’una obra tan oberta, que, per molt que Sontag, en un llibre que va escriure de jove, rebutgés tota interpretació d’un llibre, i per molt que Edmund Wilson vagi manifestar el seu desinterès absolut per l’obra d’aquest autor, avui hi ha al món mil o tres mil vegades més pàgines escrites sobre Kafka que els centenars que ell va escriure. Tanmateix hi ha, certament, obres que permeten llargues excursions interpretatives: per començar, la Bíblia, que també és d’autoria hebrea.

Salellas és conscient que El procés és obra d’un autor que coneixia perfectament els mecanismes dels tribunals de justícia, perquè l’advocat Kafka s’hi presentava molt sovint per defensar els interessos dels treballadors que pledejaven contra l’Institut d’Assegurances en què treballava, o al revés. A més, fa una petita història del dret penal que s’agraeix, i que confirma que, malgrat la Il·lustració, el temps i el lloc de Kafka no coneixien una justícia amb tantes garanties com la que coneixen avui moltes societats democràtiques. Però, fidel a la seva experiència personal, Salellas porta els arguments fins als seus dies (i els de “casa nostra”, casa i causes en què treballa molt activament), encara que això ja es trobi fora del marc històric que defineix la vida de l’autor (1883-1924). Referències a l’ADN, els telèfons mòbils, la intel·ligència artificial i el lawfare esmentats per Benet, no per Franz, ultrapassen el camp conceptual amb què pot ser analitzada aquesta i totes les obres de Kafka.

Ferrarons, que és home pròpiament de lletres, és més prudent i explica les raons per les quals ha distribuït els capítols i els passatges afegits de la manera que ho ha fet. Però violenta els procediments etimològics —com ho va fer Heidegger sempre que li va semblar bé—, i diu que és raonable incloure el passatge ‘Un somni’ bo i aproximant l’etimologia de graben, “enterrar”, a grapho, escriure (!); que el personatge de “la senyoreta Bürstner” —que el text abreuja sovint com F.[räulein] B. pot tenir a veure amb les inicials de la seva xicota en aquell temps, Felice Bauer, i eleva la hipòtesi que la noia, Bauer, seria l’equivalent metafòric de Bürstner, i, com que bürsten en alemany vol dir “raspallar”, però també, figuradament, “follar”, llavors Ferrarons fa que tot plegat derivi en una càbala tirant a obscena. No parlem del fet que l’assotador del capítol cinc es digui Prügler, i que la paraula prügel, a més de significar “pallissa”, en alemany vulgui dir “verga, polla”, d’on neix una altra hipòtesi igualment sensacional.

Llegiu, amics lectors, aquesta nova versió, que és bona, i apanyeu-vos, que és el que sempre cal fer, per trobar un sentit de collita pròpia, però fonamentat, a aquesta obra. Per a això en tindreu prou a llegir una bona biografia de Kafka, com la de Klaus Wagenbach, i, sobretot, a no pensar que la imaginació de l’autor pugui permetre a qualsevol lector fer volar la seva fins a visions imponderables.

El procés

Franz Kafka
Traducció de Joan Ferrarons
Club Editor
352 pàgines. 24,95€