Del maltractament animal a la dana de València: Núria Cadenes construeix literatura amb maons de realitat

En les primeres pàgines de Tiempo pasado, la intel·lectual argentina Beatriz Sarlo afirmava que ella havia après millor i amb més profunditat la història llegint novel·les que no pas assaigss historiogràfics. Perquè la ficció o, potser, millor dit la imaginació del creador, amb la seva llum obliqua, ens permet comprendre millor la realitat que ens envolta i que ens ha precedit, ens la il·lumina i, alhora, obre nous espais d’indagació. Vaig recordar les paraules de Sarlo mentre llegia En carn i ossos, el llibre de relats de Núria Cadenes. L’escriptora de Barcelona ens presenta dotze relats més u, ordenats cronològicament, basats en fets reals o quasi reals que, a través de l’escriptura, entren en el territori de la ficció. No perden el seu referent, per la seva relació amb els fets reals que hi ha al darrere no és estrictament mimètica, és més aviat al·legòrica. En aquest sentit, aquests relats dialoguen directament amb Tiberi Cèsar, finalista dels premis Finestres i que, parafrasejant les seves paraules, és literatura alçada amb maons de realitat.

A partir d’una lectura de Si aquest és un home de Primo Levi, el filòsof i historiador nord-americà, Hayden White assenyala que “l’art pot assemblar-se a la vida, però la vida no s’assembla a l’art, ni tan sols quan té intenció de fer-ho. Les classes de trames que doten conjunts d’esdeveniments de significat existeixen solament en l’art, no en la vida”. Cadenes n’és conscient d’això i, per aquest motiu, Tiberi Cèsar no era només una novel·la biogràfica: la figura de Tiberi permet realitzar una exploració sobre el poder. Tanmateix, per aquest motiu, tot sent ordenats cronològicament, els relats d’En carn i ossos no busquen ser una reconstrucció d’uns fets concrets, sinó l’exploració d’aspectes concrets -el poder, la submissió de les dones, l’experiència de la guerra i el feixisme, el maltractament animal, les negligències polítiques…- que són transversals al llarg de la història.

Entesa la lectura com un acte sempre en present, Cadenes s’apropa a aquests fets no només des de la mirada del present, sinó des de lectures diferents que són, alhora, interpretacions dels fets que ella reconstrueix. En aquest sentit, els relats d’En carn i ossos tenen alguna cosa de palimpsest: assaigs, relats orals, quadres… Són molts els materials que, tot i que resten invisibles, constitueixen l’estructura temàtica dels relats i doten d’un caràcter dialèctic la mirada de Cadenes: l’autora dialoga amb els fets i amb els seus personatges, intentant treure de tots ells un sentit que els travessi i que travessi el marc temporal. Per això, “20 hores i 11 minuts”, l’últim relat dedicat a la dana de València, el més dur i, segurament, el més reeixit. És el tancament perfecte i no ho diem per una qüestió cronològica, sinó perquè subratlla encara més aquesta idea de la universalitat de determinades lògiques: relats com “12 de febrer”, “Una màquina d’escriure” o “20 hores i 11 minuts” ens parlen tots ells de la violència per part de l’estat -de l’estat invasor, de l’estat dictatorial, de l’estat democràtic corromput-, tots ells ens parlen de ciutadans objectes i víctimes d’aquesta violència, que s’expressa en formes diferents, però en tots casos deixa víctimes. “Castell d’honor”, “Àrtemis” i “Monjos alemanys” ens parlen del patriarcat, dels determinismes de classe i gènere –“Pubilla i vincle. Això és. Aquesta condició alta. El centre del món”, comença “Monjos alemanys”-, del lloc social reservat a les dones o de la seva lluita per transgredir els murs, reals i simbòlics, entre els quals estaven atrapades: “Roma sencera”, llegim en aquest relat dedicat a Artemisa Gentileschi, “va assistir amb delectança a la humiliació de la Gentileschi, una jove massa lliure, altiva, finestrera. I aquesta pretensió seva de pintar”.

Deia Sarlo que ella havia après història sobretot llegint novel·les. A les seves paraules caldria afegir que a través de les novel·les o dels relats que ens narren el passat aprenem també a comprendre el present. Ens ho va demostrar de forma magistral Marguerite Yourcenar amb Memòries d’Adrià, un relat sobre un home sol i descregut -els deus havien deixat d’existir i Crist encara no havia aparegut, apuntà Yourcenar-, un home que reflexiona sobre el sentit del poder i la seva responsabilitat, sobre el llegat i la mort, sobre el sentit de l’existència. Memòries d’Adrià parlava de l’individu contemporani i, malgrat les dècades transcorregudes -es publicà el 1951- continua parlant de nosaltres. Els relats de Cadenes, des del primer a l’últim, també estan parlant de nosaltres i de la nostra societat i ens obliguen a posar en dubte la famosa cita llatina “historia magistra vitae”.