Núria Cadenes: “Som experts a forjar-nos la infelicitat”

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) només vol parlar de literatura. Venint d'ella no és una declaració d'intencions qualsevol. “La literatura és el que em fa feliç i em fa patir. Està bé seure per parlar de literatura, per variar, perquè sempre acabem als mateixos llocs”. Els “mateixos llocs” són la seva lluita independentista cofundant Maulets, els seus quatre anys a la presó condemnada per participar en un atemptat fallit de Terra Lliure el 1988 i la seva experiència més recent com a dirigent del partit Solidaritat Catalana (SI). Cadenes ha guanyat el VII premi de novel·la negra Crims de Tinta amb Tota la veritat (La Magrana), un relat sobre l'assassinat d'un empresari, una història que té poc o res a veure amb la seva vida.

Cadenes fa disset anys que viu a València, on es va traslladar per amor. És la llibretera de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, el buc insígnia d'Acció Cultural. Va néixer amb el cognom Cadenas però firma Cadenes: “M'estic normalitzant el cognom, amb el permís de mon pare”. La llibreria del Centre Octubre conserva un mural dels magatzems El Siglo, que ocupaven antigament l'edifici, combinats amb una escultura de Mariscal que representa el ciment devorant l'horta de València. Envoltada de llibres, Cadenes es mostra feliç, potser per això no vol parlar ni del seu passat ni de res que no sigui la seva tercera novel·la. És una persona d'un tracte tan agradable que sorprèn que a Tota la veritat desprengui tanta amargor. Hi ha una violència quotidiana, exposada per exemple en repetides morts brutals d'animals, que sacseja el lector. Cadenes explica que escriu “sobre una violència que sembla normal, i que no ho hauria de ser. Una manera de matar els gats, que conec gent que ho fa, és agafar-los quan neixen i estampar-los contra una paret. Ho fa un nano de 15 anys i no ho fa com una cosa sanguinària; ho fa i prou. Ho trobem normal, embolcallat en la nostra civilitat quotidiana fins que surt a les notícies i tots fem cops de pit. Però això ens envoltava i ho trobàvem normal”. “La realitat pot ser horripilant”, sentencia Cadenes.

La visió que ofereix de la maternitat és traumàtica, i per aconseguir-ho s'inspira en Maria Mercè Marçal: “Vaig intentar crear el personatge de la Verònica, que no vol tenir fills. Per això veu la seva filla amb fredor. Els versos de Marçal em van ajudar a dibuixar aquest perfil. Aquelles imatges tan salvatges d'ella, de l'heura que alimentes i al mateix temps t'escanya, o com si un tauró t'arrenca el braç i el llença a la platja, que és una de les imatges del part més bèsties que s'han escrit”.

La Verònica és una de les protagonistes de Tota la veritat. Cadenes és severa amb el caràcter que ha escrit d'ella, d'una dona que renuncia a les seves ambicions per acomodar-se als luxes i els capricis del marit. El feminisme, apunto a Cadenes, diria que la societat ha obligat la Verònica a renegar de la seva voluntat, però l'autora no és tan benevolent amb el personatge: “Els individus tenim capacitat de reacció. Si no ens queda això, què faríem? Els teus actes són també la teva responsabilitat. Som experts a forjar-nos la infelicitat. Per què fem això o allò si ens està destrossant la vida? Pensem que és culpa de factors externs però som nosaltres que llaurem la nostra infelicitat”.

Tota la veritat té pocs passatges polítics. Un d'aquests diu: “'Si no nosaltres, qui? Si no ara, quan?' Amb aquesta [frase] es justificaven les festes. Un carpe diem de la cultura Baader Meinhof”. Entenc el paràgraf com una visió irònica d'una generació, però Cadenes assegura que vol ser crítica: “Si no avui, serà demà; i si no som nosaltres, seran uns altres. El món no s'acaba amb tu. Intenta ser una crítica a un personatge arribista com el Robert. És qui branda la bandera més abrandada, i és potser la bandera més buida. És l'únic de la novel·la a qui no trobo justificació”.