Martí Rosselló aborda la brutalitat i l’alienació intrafamiliars a ‘Anna K.’

Hi ha llibres estranys que per una feliç concatenació salven els esculls de la mort. A finals dels anys noranta arriba un manuscrit peculiar a Quaderns Crema. El crític Ponç Puigdevall, que hi fa informes de lectura, diu a l’editor Jaume Vallcorba que se l’ha de mirar amb atenció. Aquest queda estupefacte. L’any 2000 publica Anna K., una de les novel·les més inclassificables de la nostra literatura.

Temps enllà, Puigdevall escriurà que l’autor, Martí Rosselló (1953-2010) “té una confiança il·limitada cap a l’exacerbació d’unes situacions argumentals [...], s’hi narren unes peripècies que podrien semblar [...] un melodrama extremament deformat, [...] si no fos que estan profundament ancorades en el més minuciós realisme”. Vet aquí una bona manera de parlar del to i una mica del gènere de la novel·la, ara que l’editorial La Segona Perifèria l’acaba de re­editar, amb dos bons epílegs a càrrec de Tina Vallès i de Borja Bagunyà: dues peces que, en la condició de vagó de cua, ajudaran el lector a rumiar l’obra. Una altra bona manera de definir-la és titllar-la de “plaer culpable”, paraules recents d’un altre crític, Manel Ollé, a la revista digital La Lectora.

Anna K. és una història obscura, divertida i magnètica. Agafa un tema literari per antonomàsia, la família, i el tortura per veure quin és el punt en què s’estripa —per demostrar que aquest punt no existeix i que els teixits d’una nissaga mai no peten del tot. Amb una astúcia que recorda la traça de Kafka per convertir la família en un gulag amb permisos esporàdics, Rosselló aborda la brutalitat i l’alienació intrafamilars des d’una exageració hilarant, però sempre sota el control d’una naturalitat clínica —és a dir, distant. Certes escenes assoleixen cotes tan torbadores que, si no es narressin d’una manera tan tranquil·la, o tan poc artificiosa, les trobaríem a la ratlla de l’astracanada gratuïta. Al contrari, tot hi carbura al servei d’una atmosfera tibada, i aquest és el pacte del bon melodrama —per bé que Anna K. només s’emmiralli amb ella mateixa.

Posats a trobar-li antecedents remots, tot i que Rosselló en rebaixa el dramatisme al grau de congelació, ens hauríem de remuntar als panteons shakespearians, aquells galimaties en què el parentiu és sinònim de destí tortuós, d’abusos, l’ascendència una creu, els vincles de sang un calvari, el llinatge un estigma, els sobrevinguts una font de trasbalsos, i, no obstant tot l’anterior, la família és la família i ho aguanta tot. Més cap aquí, aquest grau zero recorda l’aparent indiferència d’alguns personatges de Dovlàtov, per exemple els de L’estrangera (Labreu, 2019), tota una sèrie de peons de la dissort que, malgrat les trifulgues més recargolades, no abandonen mai la partida.

D’altra banda, és temptador de dir que Anna K. interpel·la un tipus de lector que no solen considerar els anhels comercials de tantes editorials, les que promouen un consumidor infantilitzat, a costa de maltractar-li la intel·ligència, o dirigidament poruc envers les obres mal anomenades “difícils”. El lector, qualsevol, que s’endinsi a Anna K. se sentirà com nou, més reconciliat amb les lògiques de tall insòlit, tan interessants i, potser, més en pau amb les possibilitats il·limitades de la literatura, a l’hora d’espolsar-nos les males puces de la moral, la hipocresia, la quotidianitat regulada pel sentit comú. Acostumats que molts escriptors pontifiquin, condemnin i absolguin els nostres alter egos possibles, Rosselló s’empesca uns personatges dissociats, impermeables a la mala sort i alineats amb les fosques passions que els estalonen. Això vol dir que són venjatius, se senten culpables o creuen que se’ls deu alguna cosa, però en cap cas se’ns serveixen perquè els jutgem, ens sentim per sobre, etcètera.

Un amic i excel·lent lector de l’autor, el professor Anton Maria Espadaler, va publicar una conferència al respecte, Martí Rosselló, el narrador impassible (Quaderns de la Font del Cargol, 2020), que comença amb l’última trobada entre tots dos: Rosselló li diu que prepara una novel·la sobre una matèria que li interessa des de petit: els accidents de trànsit. Com en el cas d’Anna K., hem de creure que la perplexitat, i no pas la commoció, hauria governat aquest llibre nonat.