Fer Rivas: “La masculinitat assassina el nen que no renuncia al seu desig”

Hi ha obres literàries de les quals només podem parlar arriscant-nos a la imprecisió. Jo era un noi (Angle Editorial) no és exactament un llibre de dol per la mort del pare, ni tampoc una memoir d’una joventut a contrapel dels dictats heterocèntrics. No és exactament una revisió d’allò viscut des d’una perspectiva de classe, ni tampoc li faríem justícia etiquetant-la com una novel·la sobre transició de gènere. I sentenciant que és tot això alhora també fem curt, si el que volem realment és capturar l’essència d’un llibre que ens mena pels viaranys confusos de l’adolescència amb una brúixola malmesa pels dubtes i les ferides. Parlem de tot plegat amb la seva autora, la directora i dramaturga Fer Rivas.

***

Pregunta. Després de fer carrera al món de les arts escèniques, debuta com a novel·lista amb Jo era un noi. Com ha estat, el salt d’una disciplina a l’altra?

Resposta. Per mi, en realitat una disciplina no està separada de l’altra; la voluntat d’escriure històries hi és tant quan preparo un text escènic com quan escric narrativa. Quan vaig començar a treballar en Jo era un noi, en realitat no sabia que acabaria tenint forma de novel·la. Estem parlant de l’època en què vaig començar a fer teràpia i a destapar el dol per la mort del pare.

P. No cal apel·lar a la dimensió terapèutica de l’art, però sospito que els processos de teràpia i d’escriptura, sobretot si parlem de llibres confessionals, tenen molts punts en comú. Diria que és així?

R. A mi la terminologia terapèutica tampoc m’agrada, ni m’interessa l’autoajuda. Però crec que hi ha coses que exploro al llibre, com ara la recerca de la identitat a través de la figura del pare, a les quals no hauria arribat sense un acompanyament previ. Per enfrontar-me al passat i per tornar a llocs que m’eren incòmodes, fins i tot per articular la meva vida, anar a teràpia em va ser molt útil. Va suposar un espai segur per confrontar la figura del pare, també per fer-la més complexa, i donar-me el permís de verbalitzar certes coses.

P. La versió del seu pare present a Jo era un noi és plena de grisos. No era un pare explícitament violent, ni explícitament agressiu. Era, com diu, una figura complexa.

R. Per a mi hi ha una sèrie de violències que potser no són explícites, però que tenen conseqüències. Més enllà de la violència física i verbal, hi ha moltes altres maneres de minar-te l’autoestima i de no permetre’t ser qui vols ser. El que no volia, però, era reduir el pare a una única dimensió, ni caricaturitzar-lo com un home diabòlic i manipulador. Per fer-ne un retrat fidedigne em calia entendre d’on venia, quins eren el seu passat i els seus orígens, quin relat familiar carregava a l’esquena. És quan vaig anar reconstruint-lo que realment em vaig permetre fer el dol per la seva mort.

P. Què creu que pensaria ell de Jo era un noi?

R. Crec que no li seria una lectura còmoda. Malgrat això, no renuncio a pensar que el pare hauria trobat possibilitats de redempció. El meu germà sempre defensa que, si el pare encara fos viu, hauria modificat molts comportaments; en aquest sentit, trobo que la novel·la el podria haver ajudat a replantejar-se certes conductes que em van fer mal. Alhora, però, el maltractament psicològic que ell practicava demanava una opacitat i una intimitat que protegia amb gelosia. Allò de “tot el que passa a casa es queda a casa”; publicar aquest llibre és, justament, anar en contra de tot això. Anar en contra de la narrativa que hi havia al seu voltant, de la visió que la família tenia d’ell. I fer palesa una cosa de la qual sempre ens havíem avergonyit i que sempre havíem amagat: que a casa érem pobres.

P. Que rebés l’educació a l’Escola Pia Sarrià era part d’aquesta vergonya de classe.

R. Ens hi van apuntar, al meu germà i a mi, amb la intenció que de grans poguéssim optar a les millors feines. Després, però, t’adones que el centre on reps l’educació, si no tens accés a un sistema de capital d’amistats adequat, no et servirà per accedir a certes esferes. Tant és el que inverteixis en roba, tant hi fa el cotxe que escullis. En aquest sentit, el meu pare era molt d’aparador, molt de gastar-se els diners que no teníem. L’acumulació de feines que assumia per tenir cert poder adquisitiu i certa fantasia d’ascensió social derivava en una altra de les seves mancances, que era la de ser un pare absent.

P. Trobo que part de l’homofòbia que hi ha en entorns de classe treballadora té a veure amb un sentit de protecció mal entès. És a dir, una assumpció que viure fora de la norma implica uns riscos que, des d’una extracció baixa, seran massa difícils de gestionar.

R. Totalment d’acord. Per a l’imaginari dels meus pares, que el seu fill fos homosexual i que tingués un bon futur eren dues idees irreconciliables. Això és pura violència de classe.

P. Aquesta violència de classe és una mica d’on raja tot? És ben bé la visió que ofereix quan parles de la fàbrica de Seat de Zona Franca, on treballava el seu avi.

R. El fet que al voltant de la fàbrica de cotxes construïssin tot un barri, que segreguessin els treballadors fora de la ciutat, que els explotessin en uns horaris impossibles, que l’empresa fos propietària de l’escola i dels habitatges; era una situació de vigilància perpètua, tant per part de l’empresa com del règim franquista. Si discrepaves perdies la feina, perdies tota la teva vida. És una situació que genera violència. Una violència que després es tradueix familiarment, passa de pares a fills. La complexitat en la figura del meu pare està molt travessada per l’extracció social, i pel fet que a casa meva no se’ns transmetés cap mena de consciència de classe. Sense aquesta consciència, acabes governat per la vergonya i la culpa, que són dues xacres que et fan impossible la construcció d’una identitat.

Per a l’imaginari dels meus pares, que el seu fill fos homosexual i que tingués un bon futur eren dues idees irreconciliables. Això és pura violència de classe.

P. Com diria que ha afectat aquesta transmissió generacional de la violència la seva voluntat, o no, per fer de la criança un dels seus projectes vitals?

R. Aquest és un tema que em fa feredat, fins al punt que no vull ser mare. Més enllà del fet que, dintre de la meva dissidència, no puc ser-ho de manera biològica, i que les alternatives per arribar-hi em semblen problemàtiques, la raó principal és com m’ha condicionat la meva experiència a la llar familiar. Amb el meu germà, que és cisgènere i heterosexual, en parlem sovint. A ell, que no tanca la porta a la paternitat, també l’amoïna la possibilitat de reproduir, en un context de criança, aquest patró familiar que arrosseguem amb nosaltres.

P. Parlem de dissidència: com a escriptora trans, per què tria específicament una veu masculina per narrar aquesta història?

R. Jo era un noi el vaig escriure quan encara m’identificava com a home. En algun punt del procés d’edició em vaig plantejar canviar-ho tot a primera persona del femení; és una conversa que vaig tenir amb l’editora d’Angle, Rosa Rey. Després de reflexionar-hi molt, i com al capdavall la novel·la recull la meva renúncia a formar part d’un gènere que en tants i tants espais només aconsegueix expressar-se de manera hostil, em semblava coherent narrar-ho tot des d’aquest mateix gènere. Per altra banda, volia trencar amb la tendència d’explicar les vides trans des de la identitat única i des de la noció d’haver nascut en el cos equivocat. Paul B. Preciado sempre diu que les identitats no són úniques, sinó acumulatives. Som capes que s’acumulen les unes damunt les altres, i de les quals no ens hem d’avergonyir.

P. La seva transició de gènere va anar en paral·lel al procés d’edició del llibre. De quina manera va traspuar al text tot allò que estava experimentant?

R. És quan apareixen i començo a jugar amb les figures del cérvol i la cérvola. A banda de la imatge que transmeten, d’animals molt purs, com més investigava sobre els cérvols més m’adonava de fins a quin punt la construcció de gènere té un pes cabdal tant pel que fa als mascles com pel que fa a les femelles. És una metàfora amb la qual he anat jugant al llarg de tot el llibre; al capítol dels vestidors, per exemple. En aquell passatge em va anar molt bé l’analogia animal per afegir-hi una capa amb la qual explicar com es construeix la violència entre homes, que no deixa de ser una violència autoinfligida.

Paul B. Preciado sempre diu que les identitats no són úniques, sinó acumulatives. Som capes que s’acumulen les unes damunt les altres, i de les quals no ens hem d’avergonyir

P. Trobo molt interessant el fet que els vestidors, a la seva novel·la, estan construïts com espais d’ambivalència on conviuen el terror i la luxúria.

R. És que per mi un dels grans temes del llibre és el desig. Per a les persones dissidents, el desig sovint s’estructura al voltant del càstig, del fàstic, de la por a les represàlies pel fet de desitjar el que desitges. En el procés de descoberta que és l’adolescència, quan t’adones que no desitges el mateix que la resta, l’expressió d’aquest desig és maldestra, desproporcionada pel fet d’haver reprimit i contingut allò que anhelaves. El vestidor d’homes és un espai on construïm la masculinitat en relació al cos, i on una mirada pot posar en entredit la teva virilitat. No cal ser una persona dissident per experimentar el vestidor com un espai advers; és un lloc que evidencia com de violenta i com és de fràgil la masculinitat.

P. Crec que la manera com explora la contenció del desig fa de Jo era un noi un llibre amb el qual és molt fàcil connectar, fins i tot des d’una visió i experiència normatives.

R. Perquè és la mare dels ous, el desig. Fins i tot en la seva versió més paradoxal: penso en moltes amigues feministes que no volen tenir matxis a prop, però alhora els excita l’expressió més tòxica i hegemònica de la masculinitat; dintre del col·lectiu d’homes homosexuals també passa molt. I de la pornografia ja ni en parlem: és una indústria que estructura i estableix el cànon d’allò que ens està permès desitjar. Als webs de porno, tant heterosexual com homosexual, tot està categoritzat i compartimentat per dirigir el teu desig.

Als webs de porno, tant heterosexual com homosexual, tot està categoritzat i compartimentat per dirigir el teu desig

P. El llibre s’obre amb una cita de l’escriptor Ocean Vuong: “Jo era un noi, i això volia dir que era un assassí de la meva infància”.

R. Crec que aquesta frase sintetitza molt bé tot el llibre. Perquè un home esdevingui adult, el que fa la masculinitat és assassinar aquest nen que és intel·ligent emocionalment, aquest nen que no renuncia al seu desig. Jo era un noi és clarament un coming of age, és el pas de la infantesa a l’adultesa en un context determinat, i amb una identitat determinada. És una història que volia explicar tal com ho he fet: sense fer servir cap mena de subterfugi, ni de mecanisme, ni d’eina per amagar la vulnerabilitat.