Sòcrates, ora per nosaltres amb traducció d’Eloi Creus

Quan ens enfrontem a una figura com la de Sòcrates, o bé ens deixem seduir pel mite i el pes de la tradició, o bé intentem acostar-nos a l’home i la seva època històrica. Del primer màrtir de la història de les idees és fàcil conèixer la seva filosofia; però del Sòcrates històric que viu a l’Atenes del segle V aC no és fàcil saber-ne, ja que els retrats que esbossen Aristòfanes a Núvols, Xenofont a Records de Sòcrates o a Apologia, o Plató a l’obra homònima dedicada a la memòria del seu mestre acusat d’impietat i condemnat a mort a la democràtica Atenes l’any 399 aC, no són complets. L’idoni seria aconseguir un equilibri entre el Sòcrates real i l’ideal, i no perdre de vista el context històric ni el fet que Sòcrates era i és un personatge excepcional que transcendeix qualsevol època.

Defensa de Sòcrates va ser escrita cap al 393-389 aC, entre set i deu anys després que el filòsof fos condemnat a beure cicuta. El títol grec era Apologia de Sòcrates, però Norbert Bilbeny i Eloi Creus han preferit mantenir com a títol l’opció ja triada abans per Joan Crexells i no optar per apologia, fórmula més arrelada en les traduccions d’aquest diàleg platònic. L’elecció no és de poca importància, ja que en el fons revela, en especial en el pròleg de Bilbeny, que els autors han preferit el Sòcrates idealitzat de Plató com a educador de la ciutat en assenyalar el camí cap al coneixement del bé i els universals morals. Potser hauria estat just informar també el lector del context històric de la condemna a mort del filòsof, que Eloi Creus coneix molt bé com a especialista en Aristòfanes, i tal com va recordar Nietzsche amb vehemència: Sòcrates va ser condemnat a mort per ser un enemic de la democràcia i perquè del seu cercle de deixebles més íntims van sorgir personatges tan nocius per a Atenes com Alcibíades o, pitjor encara, Críties, un dels Trenta Tirans que van governar la ciutat amb mà de ferro i vessament de sang en un breu interval de temps després del final de la Guerra del Peloponès, entre el 404 i el 403 aC. Del pròleg de Bilbeny cal destacar una informació breu però precisa sobre l’aportació del filòsof a la història de la filosofia, de l’ètica en especial, amb el seu mètode de recerca, la ironia i la maièutica, i el seu intel·lectualisme moral. No és veritat que a Sòcrates “se’l porta a judici per les seves idees i res més”, com afirma el prologuista, sinó que el “res més” és molt si tenim en compte les idees antidemocràtiques de Sòcrates en una Atenes que acabava de restaurar la democràcia l’any 403 aC, després d’una guerra perduda contra Esparta, una tirania sagnant i una amenaça latent de grups oligàrquics. De la traducció d’Eloi Creus, una vegada més, només paraules d’elogi, tret de potser la seva propensió a traduir el grec pólis per Estat, quan el DIEC certifica que pólis està admès en català i que significa, millor que ciutat estat, estat dels ciutadans, idea que potser Estat, en majúscules, no reflecteix sempre.

S’ha dit que Plató va escriure Defensa de Sòcrates per restituir el bon nom del seu mestre, però potser el que va escriure és una apologia d’un mestre i uns deixebles, els socràtics, acusats de ser enemics de la democràcia. Fins i tot va tergiversar el veritable motiu de l’acusació en no fer cap esment de les idees antidemocràtiques del seu mestre, que ell mateix defensava, tal com recordà temps després explícitament l’orador Èsquines a Contra Timarc. És veritat que l’acusació d’impietat, de corrompre la joventut i d’introduir divinitats noves a la ciutat era un acusació genèrica que servia en aquells temps de transició per passar comptes amb qui havia flirtejat amb Esparta o amb el miratge espartà, és a dir, en la defensa d’una oligarquia o, si es prefereix, d’una democràcia molt restrictiva que deixés fora la majoria dels ciutadans. La llei d’amnistia del 403 aC, definida amb el noble somni “no recordaràs, no albergaràs cap ressentiment”, impedia formular una acusació formal explícita de traïció contra Atenes en el passat recent. El diàleg platònic fou segurament una resposta a Acusació contra Sòcrates de Polícrates, perdut per a nosaltres, i una necessitat dels socràtics de protegir la memòria del mestre i la seva pròpia. Aquest és el context de la condemna a mort de Sòcrates, injusta com tota condemna a la pena capital, però igual d’injust seria creure que els atenesos van actuar fora de la llei quan van condemnar a mort un enemic de la democràcia. Com va sentenciar Nietz­sche, no va ser Atenes qui va condemnar Sòcrates, va ser Sòcrates el que es va condemnar a si mateix. Si volem, i res a objectar-hi, santifiquem Sòcrates com a filòsof com va fer Erasme amb el seu Sancte Socrate, ora pro nobis, però no siguem injustos amb els atenesos oblidant el que va succeir realment i per què van condemnar Sòcrates, perquè avui i sempre calen tants Sòcrates com defensors de la democràcia.

Defensa de Sòcrates 

Plató. Pròleg de Norbert Bilbeny. Traducció d’Eloi Creus. Il·lustracions de Cesc Pujol. Lapislàtzuli Editorial
80 pàgines. 15,20 euros