El comiat de l’humanisme cínic de Kurt Vonnegut

Kurt Vonnegut, com tots els grans escriptors de gènere, va fer servir el gènere com a una excusa per explicar la seva visió de la vida. I Salt en el temps, en anglès Time Quake —la seva darrera novel·la, publicada quan tenia 75 anys, deu abans de morir—, és la menys de gènere d’un autor que sovint els crítics adscriuen a la ciència-ficció per la mandra d’explicar-lo.

La premissa és aquesta: l’any 2001, l’univers fa un pas en fals, una sacsejada que envia tota la humanitat deu anys enrere amb la condemna d’haver de reviure la dècada amb el coneixement d’haver-la viscut, però sense poder fer res per evitar-ho. Les causes i circumstàncies de la pela de plàtan global ni es mencionen; en realitat, només és un McGuffin que deixa via lliure a Vonnegut per exercir la seva especialitat narrativa per darrera vegada. Deia escriptor de gènere? Vonnegut és un gènere en si mateix. A Salt en el temps, un cop més teixeix una miscel·lània quasi psicodèlica que aglutina la història de la seva família, l’autoficció, l’humor negre més càustic i un seguit de petits contes que sedueixen per la sornegueria i el gamberrisme extrem.

La introducció un cop més del personatge de Kilgore Trout —escriptor de ciència-ficció fracassat que és una barreja del seu alter ego i del seu amic Theodore Sturgeon, icona de la sci-fi— serveix per omplir la narrativa de microrelats delicio­sos que venen a tomb perquè un Trout sense sostre els va llençant al cubell d’escombraries de davant l’Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Lletres (i sovint s’acaben amb un “ding-dong, fill de puta!”, però no pas el més bo, un de Hitler jugant al bingo).

Aquesta no és la seva millor novel·la: no té l’engranatge de la trama d’alta precisió de Mare nit, ni l’exuberància explosiva d’Escorxador 5. Tota la novel·la, com la premissa de partida, gira sobre si mateixa i repeteix els mateixos patrons. De fet, la temptació podria ser no considerar-la una novel·la, sinó més aviat un dietari on l’humanista reflexiona sobre la futilitat de la naturalesa humana, la família, la violència a gran escala i l’escriptura.

Encara que aquesta percepció inicial és enganyosa: a mesura que el llibre progressa, el mite de Sísif esdevé comèdia; tot plegat és refotudamernt divertit, i el lector s’adonarà que el que en realitat té a les mans és un acudit boníssim, la culminació d’algú que s’ha passat tota la vida exercint l’humor amb molt malla llet. La vida és absurda, i davant la proximitat de la mort i d’haver contemplat algunes de les pitjors atrocitats del segle XX en primera persona —Vonnegut era un soldat nord-americà d’origen alemany que va sobreviure al bombardeig de Dresden—, l’única resposta possible és l’humor.

Pregunta: què és la cosa blanca que hi ha a la caca d’ocell? Resposta: caca d’ocell, també. Aquesta és la versió vonnegutiana dels adagis zen, i és un bon exemple de l’espai intermitent en què funciona Salt en el temps: una carta de comiat que bascula entre considerar-ho tot un toll de merda i entendrir-se davant l’esperit humà i assaborir les parts dolces de la vida. És temptador atribuir al darrer treball d’un escriptor vell tota una vida de saviesa acumulada. I no em podreu portar la contrària quan llegiu esmolades reflexions com aquesta sobre la creació literària: “En tota la meva carrera com a escriptor només he creat un personatge tridimensional que visqui i respiri. El vaig fer posant la titola dins un canal del part. Ding-dong!”.

La veu de Vonnegut, tan propera i sincera en el seu humanisme cínic, fa que li vulguis pagar una altra ronda al vell descregut de la barra, molta estona després que hagis passat el darrer full.

Salt en el temps 

Kurt Vonnegut 
Traducció d'Irma Triginé
Males Herbes. 278 pàgines. 19,90 euros