2.000 Quaderns en 10 portades

La conseqüència d’aquest especial ha estat una boníssima descoberta: a la sala de reunions de la redacció, en una lleixa baixa, hi ha enquadernats tots els números de Quadern, cada any en un volum d’un verd elegant. Amb l’excusa de buscar una data o un article, m’he passat molta més estona de la que honestament hauria necessitat entre aquells àlbums. Fingia ganyotes d’enfeinada, però en realitat divagava i feia una llista mental de temes, formats i tons, més o menys excèntrics. Si en els pròxims mesos obriu el suplement i hi trobeu una entrevista de cinc pàgines (i cinc més la setmana següent), una enquesta a escriptors sobre llibres introbables, una secció de crítiques literàries inventades, un homenatge-diccionari col·lectiu o una col·lecció de fragments d’un inèdit important, no ens n’amagarem, haurem copiat. Vaja, reciclat.

Aquest número de Quadern se suma a una llista de 1.999 suplements que, des del 1982, han sortit setmanalment i sense interrupció, vuit pàgines amb una aproximació a la cultura alhora rigorosa i lúdica, alhora local i universal, alhora conscient de la tradició i amb la voluntat d’obrir, qüestionar i actualitzar el que està canonitzat. Aquesta repassada cronològica pretén constatar-ho a partir de les obertures del suplement i del testimoni de deu encarregats de fer que aquestes pàgines hagin sortit 2.000 vegades, sospito que amb tots els contratemps imaginables.

En aquest fil veureu el que ens uneix, però també el que ens separa en més de quaranta anys d’història de Catalunya: la normalització, els Jocs Olímpics, el Procés, la covid, però també el periodisme digital, la crisi climàtica o el retrocés de la llengua catalana han propiciat diferents maneres de fer i responsabilitats sobre el que cal dir. Ara Quadern ja no són només aquestes pàgines, sinó també la seva versió web, cada cop més emancipada, el club de lectura i segur que aviat altres formes que encara no hem imaginat.

No cal dir que 2.000 números de Quadern els han tirat endavant una llista llarga de col·laboradors, correctors, dissenyadors, fotògrafs i editors. Cada setmana llegiu qui signa, però també la feina de Mar Rocabert, Rudolf Ortega, Diego Areso, Diego Quijano, Gianluca Battista, Albert Garcia, Massimiliano Minocri, Mireia Ribera (i també una mica Jordi Amat). Amb això tanquem 2024 i ens retrobem al gener amb any i mil·lenni inaugurats. Carlota Rubio

Núm. 178. Curiositat i eclecticisme

Jacinto Antón

Quadern es va avançar molts anys en l’actual interès pel fenomen històric de la bruixeria a Catalunya. El 23 de febrer del 1986, obria el suplement un ampli reportatge sobre el tema. Me’n recordo molt bé perquè el vaig fer jo. Pot sonar presumptuós seleccionar-lo a la vista de la gent il·lustre que signava al Quadern aquell any (entre d’altres, Josep Benet, Joaquim Molas, Salvador Oliva o Joan Perucho), però personalment no vaig tenir gaire mèrit, perquè el que vaig fer va ser entrevistar Antoni Pladevall, el gran pioner dels estudis de bruixeria a Catalunya. Realment, va ser notable que els responsables de Quadern veiessin que la bruixeria tenia recorregut. Com així ha estat: avui el de les bruixes és un dels grans assumptes de la historiografia catalana, i socialment té tant d’impacte que fins i tot el Parlament s’ha conjurat per reparar la memòria de les acusades i condemnades. Quadern hi era fins i tot abans que el Ball de Bruixes de Viladrau (des del 1997).

A la gran ordalia de la memòria que ha suposat el fet que tots aquells que hem tingut alguna presència a Quadern ens haguem capbussat en els 2.000 números per a l’ocasió, passant pàgines de la col·lecció enquadernada, he trobat altres mostres de la capacitat del suplement per avançar-se a temes, sense importar que al seu moment poguessin semblar menors o estrambòtics, fins a arribar a una obertura sobre dinosaures catalans el maig passat. El mateix 1986 em van deixar fer un reportatge que deuria fer arquejar alguna cella, sobre ciència-ficció (la font principal era Alejo Cuervo, molt abans d’obrir el seu megastore barceloní del fantàstic, l’actual Gigamesh). Donen la mesura de la curiositat i l’eclecticisme que han estat dues de les grans virtuts de Quadern. Com ho ha estat comptar sempre amb un equip de gent de primera, entre ells els enyorats Mait Carrasco, Agustí Fancelli i Lluís Bosch.

Núm. 190. Intocables, no gràcies

Tomàs Delclós

Una entrevista a Joan Ferraté de cinc pàgines obre Quadern. Una xerrada amb Rossend Arqués i Antoni Munné que continuarà el diumenge següent amb quatre pàgines més. Avui a la premsa és impensable trobar entrevistes de nou pàgines. Però és un dels principis del Quadern: si convé, convé. Aquell savi parlava de moltes coses. Una, de la necessitat d’una crítica literària perquè “una literatura viva va sempre acompanyada de judicis sobre la literatura i de baralles sobre la literatura”. A la gent que ha exercit o practica la crítica literària al Quadern se li podria aplicar aquella frase del seu col·lega G. Caín (Un oficio del siglo XX, Guillermo Cabrera Infante): “Hi trobaràs de tot, menys aquesta forma subtil de desdeny cap a l’altre que és la condescendència”. Ara abunda la crítica complaent amb l’autor. Una crítica que no serveix de res perquè el lector sospita encertadament que no pot ser que hi hagi tan bona literatura per tot arreu i a totes hores. La indulgència desorienta i minva la credibilitat. Carles H. Mor parlava un dia, també en aquestes pàgines, del penós comareig de la crítica. No és el cas de Quadern. Recordo l’enrenou per una ressenya de Pilar Rahola (30 setembre de 1984) sobre una novel·la de Pedrolo. El text defensava que ser un home honrat i bon servidor al país no l’exculpava dels seus nyaps literaris. Hi va haver dures, corteses, rèpliques. Per exemple de Jordi Coca. I Carles Bau de l’Aire intervenia amb un “Intocables? No gràcies”. Això mateix: intocables, no gràcies.

Núm. 698. Dietaris inèdits d’Estelrich

Francesc Valls

El 1996, any del centenari del naixement de Joan Estelrich (1896-1958), Quadern va publicar l’extracte dels seus dietaris (1950-1955 i 1958). Estelrich, mà dreta de Francesc Cambó, director de la Fundació Bernat Metge, catalanista i propagandista de Franco a l’exterior, era sobretot un intel·lectual de Felanitx, terra de rauxa —que ell va practicar en el terreny amatori— i també pàtria de qui va treure a la llum aquests textos: el periodista i escriptor Andreu Manresa. Gairebé 30 anys després de publicar la descoberta en aquestes pàgines, els dietaris —per raons tan tristament humanes que no venen al cas— continuen inèdits.

Quadern va confegir cinc pàgines d’extractes que contenien autèntiques perles. Entre altres coses, Estelrich deia de Francesc Cambó que no era “ni bo, ni just, ni tan sols agraït, això sí, prenent gust a fer patir els qui l’estimaven; abandonant-se voluptuosament al plaer de la injustícia. Gran home d’acció i d’iniciativa en l’acció. En idees, o nul o usurpador. (...) Com a mecenes era ben minso, com a col·leccionista de pintures, amb diners qualsevol ho sembla”.

Propagandista de Franco a París entre 1936 i 1939, Estelrich destil·là una fina ironia i a cops una gruixuda pinzellada sobre els seus coetanis. Aquest homenot de Pla, malgrat la tasca feta a favor de la dictadura, va haver d’intervenir activament per salvar la vida del seu germà Tomeu, dos cops condemnat a mort per Franco. Per a més detalls sobre aquells sis anys, encara cal consultar el número 698 de Quadern, de 13 de juny de 1996.

Núm. 967. De Sant Benet al Se­mon

Jordi Busquets

La fei­na a Qua­dern sem­pre era agra­da­ble. Mai t’exi­gia as­sis­tir a cap roda de premsa, ni se­guir cap ses­sió par­la­mentà­ria o reu­nió de go­vern, ni, menys en­ca­ra, per­seguir cap po­li­cia per sa­ber els de­talls del dar­rer crim. T’o­fe­ria, en can­vi, la pos­si­bili­tat d’ex­plo­rar. Vaig po­der vi­si­tar Sant Benet, sense presses, quan era una ruï­na i s’uti­lit­za­va com a set de rodatge per a pel·lícules porno. Però abans d’escriu­re so­bre Sant Be­net, mol­ts anys abans, em va to­car fer de sim­ple trans­por­ti­sta per a Qua­dern. Aï­llat al po­ble de Ven­ta­lló, imagino que sense te­lè­fon ni cot­xe, Te­ren­ci Moix no tro­ba­va la ma­ne­ra de fer arribar el seu article a la re­dac­ció i algú em va de­ma­nar que anés a re­co­llir-l’hi. Abil­lat amb una bata que qua­si li ar­ri­ba­va als peus, va obrir la por­ta i, sen­se con­vi­dar-me a entrar, em va donar el pa­per. Com que es­ta­va es­crit en cas­tellà i te­nia pres­sa, em vaig atrevir a dir-li: “No pa­tei­xis, ja te’l tra­dui­rem”. “De cap ma­ne­ra, lla­vors no se­ria el meu català. De se­gui­da ho faig”, va con­te­star, tan­cant-me la por­ta als morros. Qua­dern, ja se sap, era un més a més a la sec­ció de Cul­tu­ra. En el brogit de la fei­na dià­ria no era fà­cil de­di­car una es­to­na a pen­sar en els contin­guts d’un suple­ment set­ma­nal. I quan em va to­car ser-ne coor­dinador, vaig trobar el moment i l’es­pai ade­quats a la gran­ja Se­mon, un es­ta­bli­ment gur­met de gran reputació. Allà con­vo­ca­va, una ve­ga­da al mes, els prin­ci­pals co­l·­la­bo­ra­dors. Da­vant d’un bon assor­tit de pastes i en­tre­pans, dis­cutíem pro­postes i es­ta­blíem el ca­len­­da­ri de pu­blica­ció. No sé si el diari s’avindria a pagar-los, ara, aquells esmorzars.

Núm. 1.024. El pati on tothom podia jugar

Jordi Puntí

Vaig viure a la sala de màquines de Quadern entre el 1998 i el 2004, calculo. Corregia aquelles vuit pàgines i ajudava a maquetar-les i a triar continguts, això segur, i feia d’enllaç setmanal amb els col·laboradors, cadascun amb les seves peculiaritats i manies. Primer amb Jordi Busquets, breument, i després sota el mestratge d’Agustí Fancelli, ens divertíem molt. Jo ara ho veig com una obra de tota la secció de Cultura. A les reunions per decidir de què parlaríem, tothom aportava idees i feia propostes, que a més sovint es veien xarbotades per un convidat d’excepció: Sergi Pàmies i el seu radar que tot ho capta abans que ningú. I alhora amb una orella posada a les altres seccions: Esports, Societat, Economia, el Ciberpaís: Quadern era el pati on tothom podia sortir a jugar, és a dir, a escriure d’allò que venia de gust.

Repasso l’hemeroteca i he de reprimir la nostàlgia, alhora que celebro que aquests 2.000 Quaderns siguin sobretot un exemple de curiositat i eclecticisme. Em costa triar un reportatge dels meus anys. Els clàssics literaris recuperats? L’entrevista amb Carme Junyent i les llengües que es parlen a Catalunya? Les llegendes urbanes que recollia el savi Josep M. Pujol? Em quedo amb el Quadern en què, arran d’una exposició al CCCB sobre els límits de la “cultura porqueria”, fèiem un recorregut pel kitsch català —gran patrimoni nostrat que no para de créixer. Perquè, ho he dit ja que ens divertíem molt? I els lectors també, esclar.

Núm. 1.109. Paraula de Coromines

Isabel Obiols

De tant en tant, un tema de portada col·lectiu, obert a col·laboradors del diari i a d’altra gent —una obertura en més d’un sentit—, una mena de Quadern característic d’aquella època, sobretot els que podríem qualificar de patrimonials. Eren molt divertits de fer. Les cinc pàgines que vam dedicar al filòleg Joan Coromines amb motiu del centenari del seu naixement són per col·leccionar: un homenatge gens solemne i de lectura agraïdíssima —encara avui! Vam convidar una trentena d’antics col·legues del mestre, professors, escriptors, poetes, traductors, crítics i editors a escollir i glossar una entrada de la seva obra (el Diccionari etimològic, l’Onomasticon…). Fotografia de portada: un Coromines seixantí trescant per Osona d’esquena a l’objectiu. Agustí Fancelli, l’enyorat cap de Cultura, va dedicar la columna de primera a la paraula coromina, un article paradigmàtic del seu estil perspicaç i bonhomiós. Obria el glossari Max Cahner, amb almanac, i el tancava Màrius Serra amb la controvertida xiruca. Entremig, i entre d’altres, textos d’Enric Casasses (metàfora), Jordi Cornudella (rovell), Josep Maria Espinàs (viatge), Dolors Miquel (fava), Empar Moliner (conya, conyarrí), Aina Moll (viudo, viuda), Manel Ollé (te), Dolors Oller (embosta), Xavier Pàmies (pantalla), Perejaume (Balandrau), Jordi Puntí (gripau), August Rafanell (pendre), Toni Sala (bord, bordell), Joan Solà (grumeig) i Pau Vidal (microones!... anagrama de?).

Núm. 1.343. Del disseny i el redisseny

Catalina Serra

El segon número amb un redisseny de Quadern que va durar molts anys i que tenia l’objectiu d’ordenar els continguts clàssics del suplement —reportatges, entrevistes, crítiques...— i alhora encabir les noves necessitats d’una secció de Cultura cada cop més minsa que necessitava una agenda que internet encara no havia fet innecessària. El tema era, precisament, el disseny, el nou que havia sortit i també els vells problemes industrials de sempre. Com el suplement, sempre atent al passat i als debats a fons de la cultura i la societat catalanes, però mirant d’explorar també el que està per venir, el que està sorgint, les tendències que hi estan emergint. És, per exemple, el que va fer ben al principi dels anys noranta amb la sèrie Cop de Rock, que de la mà de Luis Hidalgo i Miquel Jurado va seguir i acompanyar l’auge del rock català, i també el que es va fer a mitjans d’aquella dècada amb Cara C, una sèrie que vaig coordinar però que havia sorgit, com moltes de les coses a EL PAÍS Catalunya, de la curiositat de Tomàs Delclós després d’un article sobre l’emergència de grups i col·lectius alternatius, com ara Sónar, Gracia Territori Sonor, La 12 Visual, Ovni, Accidents Polipoètics.... En fi, de gent que va marcar, i en part encara marca, la cultura barcelonina del tombant de segle. Juntament amb l’esperit crític incombustible de mestres com Xavier Monteys o Jordi Llovet, aquesta voluntat prospectiva era, és, un dels emblemes de Quadern. Clica aquí per llegir l’article.

Núm. 1.625. La fita de la Caputxinada

Francesc Arroyo

La Caputxinada (9 de març de 1966) va ser una fita. No és estrany que Quadern li dediqués dos números: març del 2006, amb motiu del 40è aniversari, i març del 2016, pel 50è. Hi va haver també un ampli reportatge al diari general quan feia 20 anys dels fets. La primera vegada EL PAÍS va tenir accés a l’expedient policial complet. Van ser dies de lectura interessant, malgrat la grisor de la prosa. Allí hi havia els noms dels que van ser fitxats i expedientats. Antonio Franco va decidir publicar-los tots; deia que tanta gent presumia d’haver estat al convent que si fos veritat aquells dies Barcelona hauria estat buida. El reportatge dels 40 anys, en canvi, va tenir com a matèria primera els testimonis directes. Entre ells, un company del diari que mai n’havia presumit: Ferran Sales. Pels 50 anys, el punt de partida va ser la memòria de qui era provincial dels Caputxins, el pare Salvador de les Borges Blanques (fins al Concili els caputxins canviaven el nom en entrar a l’orde), ja convertit en Joan Botam, com havia descobert la policia que es deia “en el mundo”. També les fotografies fetes per Guillem Martínez durant la tancada i els records d’alguns estudiants, entre ells Xavier Folch. Parlant a casa seva, reflexionava sobre el temps de la vida i el temps de la història: “Tinc ara l’edat que tenia Jordi Rubió, que ens semblava venerable, però és clar, entre aquells dies i ara i ha 50 anys. Tants com els que ens separaven llavors de la Primera Guerra Mundial”. El calendari no ha parat. Clica aquí per llegir l’article.

Núm. 1.803. Victòries notables

Carles Geli

Txékhov deia que no havia viscut victòries notables, però que podria sorprendre amb les derrotes a què va sobreviure. Davant del Quadern del 19 de març de 2020, quart dia del confinament per la covid, una sensació semblant: cavalcant, dúiem a l’esquena la crisi econòmica que els grans timoners aprofundien a cops de tisora (entre 2004 i 2018, van desaparèixer 1.800 diaris als EUA; a Espanya, de 2008 a 2022, es van perdre 13.000 llocs de treball als mitjans). I també galopaven les conseqüències del Procés, amb l’abrupta marxa d’una desena de col·laboradors de foc, sofre i vent ardent. I llavors, l’epidèmia.

Aquell angoixant cap de setmana vam convèncer el metge i escriptor Salvador Macip perquè abordés la relació entre pandèmies i cultura i una bibliografia d’urgència; l’ajudaríem amb documentació des de casa. El miraculós número és paradigmàtic del que buscàvem entre 2011 i 2022: actualitat, ambició intel·lectual i criteris periodístics. I així van sorgir heterodòxies com la cultura motard de la Impala (juny 2012), la petja de Blade Runner (octubre 2017) o la desaparició de l’abella (març 2018). També la voluntat de scoops: les primeres notes d’Agustí Villaronga per al film d’Incerta glòria (abril 2012); el mapa dels orígens de Rosalía (novembre 2019)... I molt de diàleg: Carod-Rovira i Miquel Caminal (federalisme o independentisme, juliol 2010), Ferran Mascarell i Josep Ramoneda (cultura i camí a l’estat propi, setembre 2012), Joan B. Culla i Joan Marcet (el moment polític, abril de 2017)... Esparvera l’esforç de la gent que ho feu possible, la distància entre el que volíem i acabava sortint... Queda el consol de sobreviure si has lluitat honestament. Clica aquí per llegir l’article.

Núm. 1.901. Feia 20 anys que teníem 20 anys

Jordi Amat

Fèiem 40 anys i l’aniversari es mereixia una aposta arriscada: elaborar una breu enciclopèdia de noms, obres, institucions i conceptes que servissin per traçar un mapa de la cultura catalana entre 1982 i 2022, proposar una comprensió juganera i rigorosa del període situant com a eix la invasió a la Fira de Frankfurt —aquí Carles Geli va fer de guia— i amb l’afany de perdre la por a explicar-nos en clau internacional. Valia des d’una gramàtica fins al meu alter ego (Cobi), des de Miquel Barceló a la infraestructura per a la recerca puntera al país. Conèixer-nos altra vegada, per entendre’ns. Perquè tenim una idea aproximada de què va ser la Normalització en democràcia —el concepte el va definir Mariona Lladonosa, és la nostra Cultura de la Transició—, però encara no disposem d’una explicació convincent sobre el que va començar després, i que segurament té com a millor banda sonora la discografia de Manel. Del grup en va escriure Isabel Obiols, i gairebé a la vegada havíem demanat a Guillem Gisbert que tracés un perfil de Joan Manuel Serrat. Aquesta també va ser una de les línies de treball que vam encertar i que ha millorat Carlota Rubio: l’actualització del cànon. Si Puigdevall s’atrevia a entrevistar Josep Palàcios, per què no subratllar l’heterodoxa centralitat d’un Perejaume o d’una Mercè Ibarz? I ja que hi som, si ens hi posem, per què no assenyalar el buit sobre el qual se sustenta el prestigi de Jaume Plensa? Clica aquí per llegir l’article.