Disseny, què hi ha de nou?

Parlem en positiu. Si un mira amb distància el que ha passat els darrers anys en el disseny de producte a Catalunya tal vegada tindrà alguna sorpresa agradable. Es trobarà, per exemple, que algunes de les promeses amb les que es va acabar el segle s’han consolidat, que velles empreses industrials s’han internacionalitzat i renovat gràcies a l’aplicació del disseny i que les noves generacions estan trobant maneres imaginatives per fer-se un lloc en un món en el que es prioritza la marca per sobre de les denominacions d’origen. No tot són flors i violes, és clar, la crisi industrial té un efecte directe en el disseny i, a més, la globalització i les noves tecnologies plantegen reptes importants. Però, aquesta setmana en què se celebra el 50è aniversari de la creació de la primera associació del sector, l’ADI-FAD, per a molts és clar que el disseny català viu en el segle XXI el seu millor moment. Per a d’altres, també n’hi ha, es troba estancat en els mateixos problemes de sempre: molta creativitat (fins i tot massa) i poca empresa. Sense ànim d’ésser exhaustius, hem fet una mirada ràpida a allò que hi ha de nou mirant d’esbrinar algunes de les claus del debat que ens espera al futur.

"Ara el que compta són els autors, no els estils"

"Les botigues encara són conservadores"

"Les escoles primen allò experimental"

"Es parla defabricació ràpida, personalitzada"

'Bravos'. És el títol del nou llibre de Juli Capella (qui, si no?) en el qual se centra no tant en el disseny com en els dissenyadors. "Encara que el disseny no ha d'ésser d'autor, penso que, ara, per influència de la moda i de l'art, hi ha molt d'ego. Al llibre el que faig és un retrat de la realitat i ara mateix els protagonistes són les persones, no els grups o els estils", explica aquest arquitecte que segueix essent el millor divulgador del disseny que hi ha al país.

Són 21 creadors espanyols que, diu, tenen per primer cop incidència internacional. "Als vuitanta ho dèiem, però era mentida, el disseny espanyol no ha pintat mai res internacionalment, però ara comença a haver-hi interès", comenta. Això és així especialment de la mà de noms com Jaime Hayón, Patricia Urquiola o Martí Guixé, però també és rellevant el treball que estan fent d'altres potser no tan estrelles però amb un fort ressò tant en el camp industrial ?com Ramon Ubeda, Mario Ruíz, Antonio Arola o La Granja? com en el més experimental i multidisciplinar ?com Curro Claret, Emiliana (Ana Mir i Emili Padrós), Guillem Ferran o Ernest Perera.

De la llista de dissenyadors que surten a Bravos (editorial Lunwerg), la meitat estan establerts a Catalunya tot i que Capella constata que València comença a fer-li ombra, i que el País Basc i Madrid s'han posat les piles i estan guanyant posicions. "Aquí no hi ha estratègies de futur i no s'ha consolidat el que s'ha anat fent les dècades passades, però encara tenim la marca Barcelona". En aquest sentit, tot i que el debat seria molt ample, Viviana Narotzky, presidenta de l'ADI-FAD, entitat que aquesta setmana ha fet 50 anys, es mostra més optimista. "Les coses han canviat molt aquests anys i penso que tant les empreses com els consumidors tenen molt assumida la importància del disseny, una altra cosa és que la realitat és que, cada cop més a causa de la globalització, la majoria d'objectes que tenim a casa es fabriquen a fora".

Azúa a la banyera. En certa manera, Martín Azúa, que també surt al llibre, va ésser un dels nous valors més prometedors a principis de la dècada. Avui, a la Diagonal, la seva imatge és a la porta de l'espectacular showroom de l'empresa de bany catalana Cosmic per a qui ha dissenyat tota una col·lecció que acaba de produir-se. "No em queixo, em va bé", comenta al seu estudi del barri de Gràcia. "Les empreses han après a utilitzar els dissenyadors i saben que han de proposar nous materials i tecnologies per a ésser competitius. Durant anys era jo qui proposava a les empreses, ara són aquestes les que vénen amb projectes". Azúa va ésser d'una generació que, a manca d'indústria, es va buscar la vida amb productes conceptuals i experimentals on, per primer cop, s'introduïen criteris de sostenibilitat i economia de recursos. "També hem estat professors i en certa manera la nova generació ha agafat el relleu d'aquest disseny més conceptual i, a més, estan fent servir molt el model neoartesanal en els seus productes", comenta Azúa, que també és optimista amb el futur i reclama que es prioritzi la qualitat i la peça ben feta, tant per qüestions ètiques d'estalvi de recursos com, també, de supervivència de la indústria del país.

Silicona al vapor. Un bon exemple de com el disseny pot ésser clau per al sector industrial el posa l'empresa Lékué, establerta a la Llagosta i que avui rebrà un premi pel seu estoig de vapor (dissenyat pel suís instal·lat a Barcelona Luki Huber) que està resultant un boom comercial. Xavier Costa, el seu director general, explica que quan ell i un grup d'inversors varen comprar l'mpresa de motlles de silicona fa cinc anys estava en contínua caiguda. Treballaven per a grans superfícies i l'única opció sempre era baixar el preu. "La idea era tranformar-la en una empresa innovadora buscant no només productes diferents sinó també inventant nous usos", comenta. "Per això t'has de vertebrar en dos grans fronts: per una part el màrqueting, entès no com a propaganda sinó com un sistema ampli de distribució i presentació del producte a punts especialitzats i fidels, i, per una altra, el disseny. Tenim quatre dissenyadors en plantilla i tres equips externs treballant per a nosaltres. Potser de cent idees només n'hi ha cinc de bones, però d'això es tracta. Pot semblar molt per a una empresa de cent treballadors, però el disseny és fonamental si vols buscar diferenciar-te al mercat. Vàrem deixar de posar l'èmfasi en la quantitat per posar-la en la marca, i ara hem multiplicat per quatre la facturació".

El premi a Lékué es donarà avui en la inauguració del primer congrés internacional sobre disseny i innovació (www.esdi.es/cidic), organitzat per l'Escola Superior de Disseny ESDi, de Sabadell, que celebra així els seus primers vint anys. "La idea és que en èpoques com l'actual, en què hi ha crisi, el disseny pot ésser un motor per sortir-ne", comenta Llorenç Guilera, director del congrés, per a qui falta innovació en tots els camps. "El tèxtil, per exemple, s'hauria de posar a treballar amb els nous materials tecnològics, amb fibres noves, material intel·ligent... Estem mirant que es posin les piles perquè el nostre lema és que no hi ha indústries obsoletes sinó empreses obsoletes", conclou.

Autoedicions. Explica Quim Larrea, també referent històric en la divulgació i promoció del disseny, que el problema de fons es manté. "No és un problema només de Catalunya sinó de tot Espanya: no sabem fer de la creativitat una indústria important que doni de menjar a la gent". El que hi ha, diu, és una gran base de disseny experimental amb una creativitat extraordinària però que no té res a veure amb el mercat, tret de casos molt excepcionals. I el problema, diu, és que les moltes escoles que hi ha al país és això el que ensenyen, esperonats pels mitjans amants de la novetat i del gadget divertit i glamurós. Coincideix amb Juli Capella i amb Ramon Prat, director del museu del disseny DHUB, en què les empreses que incorporen el disseny són minoria i la llista quasi bé no ha canviat des de fa vint anys. Tanmateix, hi ha hagut intents. Un exemple és l'editora Amordemadre.com, impulsada pel dissenyador Ernest Perera, que va començar a funcionar fa dos anys i a poc a poc està creixent. "Com que som molt petits, és lògic que anem cap amunt", reconeix Perera, que explica que venen més a fora que a dintre del país. "El cas és que hem tingut bastant d'impacte als mitjans, però després costa col·locar els productes perquè les botigues són conservadores, en part per la competència xinesa ja que ara la gent s'acostuma a comprar barat. Nosaltres fem l'aposta per la sostenibilitat, pels productes ben acabats i diferents i crec que en aquest sentit és un bon moment. Vivim una època de canvis i no podia seguir aquest excés de consum i de productes que hi havia".

Per a Perera, l'empresa ha d'entendre que el disseny no és la cirereta del pastís sinó que el procés comença abans fins i tot de l'enginyeria, i el dissenyador també ha de tenir clar que el producte ha d'ésser viable. "Encara crec en la funcionalitat i no sé si ara hi ha massa coses que es fan per fer-les, sense cap ús real i sense tenir en compte els referents".

Això també ho estan entenent a poc a poc els joves, com els que estan agrupats a la plataforma d'Internet surtido.org, que impulsa el jove dissenyador Marc Morro. "Vaig crear la web amb l'objectiu d'agrupar els joves dissenyadors del país per donar a conéixer el que feien i també per organitzar activitats, trobades i tallers", comenta. "L'interessant és que vam començar fent una campanya en revistes especialitzades que va funcionar, algunes exposicions i, sense esperar-ho, resulta que des de fa uns mesos algunes empreses han vingut a demanar-nos projectes". De moment ja han fet projectes per a Chocolat Factory, l'empresa de vinils Unwhite i la de sabates Aro-Vialis. "Ens reunim amb l'empresa, es decideix el que es busca i després els dissenyadors de la plataforma interessats presenten les seves idees a l'empresa, que selecciona els que els interessa", comenta Morro, que reconeix que la rapidesa en contactar amb les empreses els ha sorprès, i molt favorablement...

Artesania. A part de la funcionalitat, que en general segueix essent l'eix vertebrador del disseny, han estat moltes les experiències aquests darrers anys que s'endinsen en altres camps veïns. Més enllà del reciclatge i allò tan conegut del faci's-ho vostè mateix, que és a la base de molt del disseny més experimental i jove, un sector s'interessa per revifar l'artesania. És el cas del jove dissenyador Guillem Ferran, del que es poden comprar a Vinçon els seus tamborets de bova de cinc potes, o de tres, i que juntament amb d'altre col·legues col·labora en tallers catalans de la pell o de ceràmica per tal de fer-li un tomb a l'artesania local. "Després de treballar amb grans empreses multinacionals com Decathlon o Benetton, volia tenir una relació més directa amb la producció, i així vaig començar a col·laborar i fer coses amb artesans de València, Tarragona o Vic", comenta. Tot això sense perdre de vista la seva visió de dissenyador i amb l'objectiu d'impulsar, afirma, la petita empresa artesanal.

Guixé al museu. L'altra frontera que també ha traspassat el disseny, i com, és la de l'art. L'ha treballada molt bé Martí Guixé, un dels nostres dissenyadors més internacionals que en el camp més ortodox acaba de firmar una col·lecció per a la prestigiosa firma italiana Alessi, i que a la propera fira de Milà presentarà una nova catifa per a Nani Marquina (que ha obert fa poc un magnífic showroom a la Diagonal). Fins dissabte exposa a l'Espai Zero d'Olot la darrera etapa del seu projecte artístic Park Life, relacionat amb l'arquitectura, el menjar i el disseny. "Durant un temps feia un tipus de projecte que resultava difícil d'encaixar i la sortida va ésser les galeries d'art i de disseny", comenta. "És un context que et permet fer coses menys condicionades i interessants, però el curiós és que ara em trobo que m'estan copiant arreu coses que feia fa deu anys i que llavors no vaig poder produir perquè no interessaven". Guixé lamenta que tingui més encàrrecs de fora que d'aquí ?"m'estimaria més treballar amb empreses locals perquè així el contacte seria més directe i no hauria de viatjar tant"? i constata que cal un canvi de mentalitat. "Ja no vivim en una societat postindustrial sinó ex-industrial; cada cop més el component matèric del producte és residual en relació amb la marca i el valor afegit".

Objectes immaterials. D'això parlarà, precisament, el nou cicle d'exposicions del Disseny Hub Barcelona que començaran al març. La revolució tecnològica ha arribat també al disseny industrial i no sols de la mà de nous materials que aconsegueixen allò impossible (com demostra el centre Mater que té en marxa el FAD des de fa poc més d'un any: www.materfad.com), sinó també en la manera de produir-los. "Estem entrant en un canvi de paradigma que serà tan revolucionari en el disseny de producte com ho ha estat en el món de la comunicació i el grafisme", explica Ramon Prat, que parla de coses que semblen ciència ficció. "Estem parlant de tecnologies de fabricació ràpida, de maquinària i softwares que permeten que puguis fabricar productes tridimensionals personalitzats fins i tot de manera domèstica". Es tracta d'unes màquines impressores, per dir-los alguna cosa, que fan impressió tridimensional i que assegura que s'estan perfeccionant i utilitzant de moment a centres d'investigació universitaris, però que a poc a poc aniran arribant a més gent i quan s'abarateixi el preu (ja ho hem vist en altres casos) canviaran per complet el sistema de producció en sèrie a què estaven acostumats. "No vol dir que desapareixi de manera radical el sistema de producció tradicional o artesanal, tot pot conviure, però serà com en el món del llibre o de la comunicació". Agafeu aire.