La llengua de Carme Junyent

“L’olor en el cervell del canvi de les estacions de l’hivern a l’estiu, el perfum ambiental agredolç de la verema, la imatge de l’església de Sant Pere enclavada dins del terme del Castell i els gegants i nans dansant i ballant a les festes del poble”. Així recordava la lingüista Carme Junyent, que va morir el 3 de setembre, el seu poble. Va néixer l’any 1955 a Masquefa (Anoia). De petita volia ser mestra i per aconseguir-ho va estudiar el batxillerat internada, però un professor a COU li va descobrir la seva autèntica vocació: la filologia. Eudald Solà era professor de literatura espanyola, però a classe aquest deixeble de Salvador Espriu també ensenyava des dels clàssics al Kavafis que estava traduint. Encara amb l’uniforme del col·legi de monges, Junyent va assistir una manifestació a les acaballes del franquisme. Quan els grisos començaven la ràtzia, ella va dissimular repetint a una companya la lliçó impartida aquell dia per Solà: un comentari de “L’albatros” de Baudelaire. És una anècdota que revela el seu tarannà.

Carme Junyent va començar a estudiar filologia a la Universitat de Barcelona. Com ella mateixa va explicar a Josep Maria Muñoz a L’Avenç, un estiu va viatjar a Alemanya i va descobrir-hi l’Institut d’Estudis Africans. Hi ampliaria estudis. També aprofundiria en la matèria a les universitats de Colònia i de Califòrnia. Malgrat que mai va viatjar a l’Àfrica, la seva especialitat foren les llengües africanes. A Marburg un dels professors que més la van impactar va ser Robert G. Armstrong, especialista en la llengua idoma de Nigèria. Sense dir-li res Junyent li va regalar un volum de la poesia completa d’Espriu. Armstrong la va anar a trobar a la biblioteca i li va demanar que llegís uns versos perquè volia sentir el so del català.

Quan va tornar a Barcelona, amb la decisió de deixar semítiques i dedicar-se a la lingüística, va contactar amb un dels millors docents de la democràcia a l’edifici històric de la UB: Jesús Tusón. A l’obituari que va escriure sobre Tusón, publicat a la revista acadèmica Llengua & Literatura, Junyent va esbossar la gènesi d’un espai acadèmic de referència: “tres joves lingüistes -Jesús Tuson, Sebastià Serrano i Eugenio Martínez Celdrán- funden un departament de lingüística general que serà pioner a l’Estat Espanyol i l’impregnen d’un tarannà que encara ara marca profundament la Secció de Lingüística del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona”. Va ser en aquest espai on Junyent va desenvolupar el gruix de la seva trajectòria intel·lectual.

Jesús Tusón li va dirigir la tesina i la tesi doctoral: La classificació de les llengües d’Àfrica. L’interès per les llengües africanes esdevindria l’interès per les llengües amenaçades. “La situació lingüística del continent africà pot ser vista des de dues perspectives: o bé com el darrer reducte de la diversitat lingüística o bé com un lloc estratègic des d’on es pot iniciar el capgirament del procés d’homogeneïtzació lingüística que s’està donant arreu del món”. Va ser també Tusón qui l’encaminà cap a un home de cultura que ella sempre va considerar clau per a la seva trajectòria: Xavier Folch.

“Algun dia algú estudiarà la feina com a editor de Xavier Folch”, va escriure Junyent. També va fer aquesta confessió: “a mi el Xavier em va canviar la vida. Me la va canviar quan em va publicar el primer llibre i me la va encarrilar quan va saber veure, en els meus primers llibres, una vocació per a la qual jo encara no tenia nom”. El mes de gener de 1986 Folch havia publicat El luxe del llenguatge de Tusón. Aquell llibre, que va tenir un èxit considerable, va iniciar l’aposta sostinguda per la lingüística de la Biblioteca Universal de l’editorial Empúries. Tusón va recomanar a Folch que publiqués Les llengües d’Àfrica de Junyent. “No es vendrà”, li va dir, “però s’ha de publicar”. Folch li va explicar que intentava reeditar Las luchas de las lenguas en la Península Ibérica d’Antonio Tovar, però no se’n sortir i li va proposar que ella escrivís un assaig amb aquest títol: Vida i mort de les llengües. Es va publicar el 1992. Sense l’encàrrec del llibre, va escriure Junyent, “crec que ni la meva vocació ni el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) s’haurien arribat a desenvolupar”.

Estudiava què amenaçava les llengües i com morien. El 1999 va publicar l’article “El català, una llengua en perill d’extinció?”. La seva òptica no era la de la sociolingüística, sinó la de l’antropologia lingüística. Comparava el cas del català amb d’altres llengües amenaçades que havia estat substituïdes. Tenia clar què era fonamental perquè aquesta substitució no es produís: “l’únic que és imprescindible perquè una llengua sobrevisqui és que els parlants l’usin i la transmetin”. El seu compromís era treballar per aturar aquest procés. “Entenc la lingüística com una forma de compromís”. Aquest compromís, abans que res, era amb la seva llengua: el català. Aquest compromís, que acadèmicament fonamentava al GELA a través de la recerca i les publicacions, és allò que va atorgar-li un prestigi cívic creixent que explica la gran commoció que ha provocat la seva mort. El 2019 li va ser atorgada la Creu de Sant Jordi.

La responsabilitat cívica de l’acadèmic també la va exercir amb un altre compromís lingüístic que té repercussions socials. El 19 de març de 2010 el GELA va organitzar una jornada que pretenia revisar com havia afectat a la llengua catalana l’aplicació de l’anomenat llenguatge no sexista. A Junyent la qüestió no li venia de nou. Quan estudiava a Califòrnia es va fixar en un ús lingüístic de l’anglès que començava a assajar-se: explicitar el gènere perquè l’anglès és una llengua que no el marca i així no s’excloïa el femení per sistema. De fet la qüestió del marcador del gènere també el va estudiar a algunes llengües africanes. I allò que tenia clar és que la distinció de gènere no s’adaptava a la gramàtica de les llengües romàniques. No només ho va provar des de la lingüística, sinó que també va desactivar-ho fent-ho saber a les institucions públiques. Va defensar la seva posició amb fermesa i es va enfrontar als atacs de sectors feministes amb rigor i afany divulgador. El volum col·lectiu Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou va aixecar una certa polseguera i li va donar una visibilitat mediàtica notable.

Tenia el despatx al cinquè pis de l’edifici Josep Carner de la Facultat de Filologia. El curs 2022/23 va impartir diverses assignatures, inclosa la de “Llengües del món”. Al web de la UB s’especifiquen quines eren les seves línies de recerca: antropologia lingüística, llengües de la immigració, substitució lingüística. Malata des de feia mesos, els seus fills han comunicat la seva mort a través d’una piulada. La professora Carme Junyent Era habitual a Catalunya Ràdio i col·laboradora regular del digital Vilaweb. Allà va voler publicar-hi el seu testament vital: “Morir-se en català”. És un testimoni de dignitat.