Caputxinada: tancats per força

"El 9 de març de 1966 es va celebrar (al convent dels Caputxins de Sarrià) una reunió de catedràtics i estudiants sense autorització governativa i la força pública va encerclar el convent i les possibles sortides, tot comunicant al prior de l’orde la suspensió de la reunió. No varen sortir els reunits en les hores següents i el matí del dia 11, executant ordres superiors, la força va entrar al local per tal de desallotjar-los”. Aquests són els fets de la Caputxinada, narrats pel Tribunal Suprem. Cal afegir-hi els assistents. Els convidats (professors i intel·lectuals) van ser 33; els estudiants, no se sabrà mai amb precisió. La policia va retenir els carnets de 358 nois i 77 noies. En total: 435. Però hi va haver un grup amb problemes pel servei militar que va marxar el primer dia saltant la tanca que separava el convent del Liceu Francès. Algunes fonts parlen de 21 casos. També hi va haver un estudiant molt jove que, quan el va parar la policia, va dir: “Jo no tinc carnet, però el senyor Creix em coneix”. “Ah, sí?”, va replicar el policia. “Sí, em va detenir fa 15 dies”.

El 9 de març de 1966, a primera hora de la tarda, uns 450 universitaris van entrar a la sala d’actes del convent dels Caputxins de Sarrià. Sabien el que feien. Eren gent políticament conscienciada, la major part delegats de curs i simpatitzants o militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Pretenien fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants Universitaris de Barcelona (SDEUB), després de setmanes d’haver debatut a les facultats tant els estatuts del futur sindicat com un document, el Manifest per una universitat democràtica, redactat en bona part pel filòsof Manuel Sacristán, que era també al convent. Aquell curs ja no era a la universitat, que no li va renovar el contracte.

Fundar un sindicat estudiantil pot semblar avui una cosa fàcil i innocent. No ho era el 1966. Ja hi havia el SEU (Sindicato Español Universitario), oficial i obligatori. Els seus primers nivells eren electes, però els dirigents eren nomenats des d’instàncies governamentals.

Hi ha dos relats autobiogràfics vibrants d’aquells fets escrits per estudiants. Un és de Montserrat Roig, i es va publicar 10 anys més tard a Triunfo. L’altre, de Francisco Fernández Buey, per a la revista Hispania nova. Tots dos inclouen la mateixa afirmació, que allò no era una tancada: “Ens varen tancar”. Falta el subjecte: la policia. Els estudiants no pretenien tancar-se, sinó aprovar els documents que donarien vida a la nova organització sindical. Joan Botam, que era el provincial dels caputxins, ho explica: “Els estudiants acceptaven sortir i donar el seu nom, però la policia exigia el carnet, i això era il·legal. No ho varen admetre i jo els vaig dir: ‘A partir d’aquest moment sou els nostres hostes’. Allí va començar realment la Caputxinada”. I també el seu ressò: si la policia els hagués deixat sortir, la repercussió hauria estat menor.

La policia sabia que els estudiants tenien la intenció de fer l’assemblea constituent, però ignorava on. El lloc només el coneixien unes 20 persones, que van convocar els delegats de facultats i escoles a llocs diversos de Barcelona. El catedràtic de Filosofia del Dret Juan Ramón Capella recorda que ell mateix va organitzar la trobada dels delegats de Dret i Econòmiques en un bar, La Bodeguilla, al passatge Marimon. La policia va optar per seguir els delegats més coneguts, de manera que aviat va descobrir on es feia la trobada.

S’ha arribat a dir que seguien també el Mercedes del pintor Antoni Tàpies. No és cert. Tàpies va fer servir el cotxe per dur-hi dues personalitats: Salvador Espriu i Jordi Rubió i Balaguer. Al vehicle hi anava una quarta persona, que els va indicar l’adreça exacta, Xavier Folch, llavors un jove professor d’Econòmiques.

Les forces policials franquistes eren força destraleres. Ni ho sabien tot, ni entenien algunes de les coses que sabien, ni l’eficàcia era el seu fort. Tot i que volien impedir l’assemblea, la presa de decisions, una vegada conegut el lloc de la reunió, va suposar ben bé una hora. Quan van reaccionar, els estudiants ja eren dins, i els documents, pràcticament aprovats per unanimitat. També havien entrat els convidats, que esperaven a la casa de l’advocat i escriptor Maurici Serrahima, situada molt a prop del convent.

Aquells estudiants volien una universitat democràtica en una societat democràtica. I ho volien perquè no tenien cap de les dues coses. Exigien poder “organitzar activitats culturals”, recordava Fernández Buey, com ara “representacions d’obres de Sartre, lectures de poetes representatius de la cultura republicana a Espanya, pel·lícules com Viridiana”, que no es podia veure. El sindicat negociava coses tan prosaiques, però útils, com una rebaixa als autobusos urbans per a estudiants, explica Pau Verrié, que estudiava Enginyeria i militava al PSUC.

Les assemblees fetes durant tot aquell curs a les facultats reclamaven un sindicat lliure i, també, el retorn a les aules de Manuel Sacristán i de diversos professors expulsats de la Universitat de Madrid, José Luis López Aranguren, Enrique Tierno Galván i Agustín García Calvo. També el de José María Valverde, que va dimitir en solidaritat. García Calvo, per cert, va ser a la Caputxinada.

Aquell curs era rector de la Universitat de Barcelona Francisco García Valdecasas, intolerant de mena. Va obrir centenars d’expedients a estudiants i professors i va ser el responsable directe de la sortida de Sacristán de la Universitat. Com que altres professors de Filosofia van rebutjar substituir-lo, va aconseguir que ho fes Francisco Canals, un tomista ultramuntà convençut que quasi tothom era comunista. El primer dia de classe, els estudiants el van escridassar. Ell va posar els braços en creu i els va dir: “A Crist també el van crucificar”. Sorprenentment, no creia que Crist fos comunista.

La repressió no era suau. Així ho explicava Fernández Buey: “La majoria dels delegats del SDEUB ja havíem passat per la Model tres o quatre vegades i teníem oberts diversos sumaris al Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per desafecció a la dictadura i altres càrrecs”. Per si de cas, els delegats van ser expulsats de la universitat per tres o quatre anys i la majoria de nois van acabar fent el servei militar a Àfrica.

També van ser expulsats 69 professors. La justificació, explica Folch, no va ser tant per la presència d’alguns a la mateixa Caputxinada com per haver signat molts d’ells, posteriorment, un manifest de protesta per l’entrada de la policia al convent.

Poca conya! El règim sabia que allò era l’inici d’un moviment que sotragava els seus fonaments i no estava disposat a consentir-ho. I on no arribava l’eficàcia ho feia la força. Es van excedir (deliberadament) amb un dels detinguts: Joaquim Boix. El van atonyinar de valent. El resultat va ser una segona resposta al règim: la manifestació de protesta d’un centenar de sacerdots l’11 de maig. Quedava clar que una part de l’Església catòlica començava a donar l’esquena a la dictadura. No la jerarquia, però sí les bases.

El règim s’esquerdava, però els policies que van dur a terme els interrogatoris tenien un sentit molt personalitzat de la història. Més que el context, estaven interessats en les qüestions personals: les trames d’amor i de sexe que hi pogués haver hagut dins el convent. El que més els preocupava era que allà hi havia hagut, de nit!, nois i noies junts. Vés a saber què devien fer! I no es van conformar amb imaginar-ho: els ho van preguntar. A tots. Les conclusions devien de ser espaterrants.

Es va llegir un editorial del diari Arriba a la televisió pública (l’única que hi havia) i a Radio Nacional. Parlava de l’“espuri matrimoni d’un grup heterogeni de revoltosos” i qualificava d’indignant que “les tèrboles incitacions a l’avortament puguin produir-se en un convent”. Ni una paraula sobre les conferències que va fer Rubió i Balaguer sobre els joglars i la poesia trobadoresca.

Rubió era llavors un home de 79 anys, hereu del catalanisme republicà, i la seva assistència va resultar impactant per als estudiants. També per als professors i convidats. Espriu va transmetre la seva admiració per Rubió a Folch quan el va anar a buscar amb Tàpies. I Tàpies, a les seves memòries, assenyala que la presència de Rubió feia que sentís al darrere el poble de Catalunya. Andreu Mas-Colell, estudiant i dirigent del PSUC, també va queda impressionat per la figura de Rubió.

Algunes de les persones afectes a la dictadura que s’estimaven Rubió van moure’s per tal d’aconseguir que se’l deixés sortir sense represàlies, juntament amb Espriu, de salut feble. Martí de Riquer va parlar amb el comissari Antonio Juan Creix, que, finament, hi va accedir: “D’acord, que surtin el vell i el poeta”, va dir. De fet, hi havia altres poetes, però no estaven malalts. Martí de Riquer va ser autoritzat a entrar al convent i a parlar amb els tancats. Tant Rubió com Espriu es van negar a sortir: o tots o ningú. Martí de Riquer no va saber com seguir, però va tenir un gest que volia ser solidari: va donar a Rubió la seva pipa i el tabac que duia.

Com que allò no havia de ser una tancada, la gent no anava preparada. No duien ni tabac, i el caputxins no tenien un rebost que permetés alimentar prop de 500 boques durant tres dies. I la policia no va deixar entrar ni sortir persones ni queviures i va tallar el telèfon, a més de controlar el correu. Els estudiants del Liceu Francès van llançar per damunt la tàpia entrepans i paquets de tabac, i els frares van racionar i repartir el que els quedava com van poder.

A l’exterior hi havia grups de suport, instal·lats al despatx de l’advocat Salvador Casanovas i a casa de l’inquiet Pere Portabella. Un grup gestionava els aspectes legals. Disposaven d’una ràdio que captava les freqüències policials; així van saber que el ministre de la Governació, Camilo Alonso Vega, va donar l’ordre de desallotjament, rebuda directament de Franco. L’altre grup, en general vinculat al PSUC, tramava el que podia. Entre d’altres coses, projectava enviar aliments a l’interior del convent. Tenien dos projectes: un, utilitzar una avioneta per deixar caure provisions a l’hort dels caputxins, tot aprofitant que un estudiant tenia accés a l’aeròdrom de Sabadell; i l’altre, subornar el conductor d’una grua que treballava en una obra propera per tal de fer arribar els aliments als tancats. La intervenció de la policia, a migdia del divendres dia 11, va fer inútils els esforços imaginatius.

La Caputxinada va tenir continuïtat: la Taula Rodona Democràtica, primer organisme unitari contra la dictadura. I també un seguit de cartes, en bona part plenes d’insults, als caputxins. Cap d’elles va tenir la força del que va dir Rubió als estudiants poc abans de ser desallotjats per la policia: “M’heu tornat l’esperança”.