Plagues, l’enemic a casa

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat”. Això ho escrivia en un quadern de tapes grises també un març, però de fa més d’un segle, un jove de Palafrugell que estudiava dret a la Universitat de Barcelona. Pensava fa uns dies en aquestes paraules de Josep Pla, que van acabar esdevenint clàssiques després de publicar-se el 1966, mentre els mails anunciaven la cancel·lació de les classes i el tancament dels edificis a les universitats. La història es repeteix. Aquest cop la culpa no la té la grip de 1918, sinó el coronavirus SARS-CoV-2, un microbi d’una família que fins a principis d’aquest segle era conegut sobretot per causar refredats comuns. De cop i volta, s’ha convertit en l’enemic públic número u, gràcies a les recents epidèmies de SARS, MERS i, finalment, Covid-19, tres noves i perilloses malalties respiratòries causades per aquests microbis.

Els efectes visibles de la pandèmia actual a les ciutats són semblants als que deuria tenir la grip del 1918: botigues amb les persianes abaixades, fàbriques a mig gas, hospitals saturats i barris sencers confinats a casa. Ara ens sembla un escenari gairebé apocalíptic, per com és d’inusual, però és una imatge que s’ha repetit dotzenes de vegades al llarg dels segles. Perquè cal recordar que les plagues han sigut part de la nostra història i han anat esculpint el paisatge i els costums de les ciutats, i tot sembla indicar que continuarà essent així en el futur.

Pla va sobreviure a un dels brots vírics més letals de la història moderna, la mal anomenada grip espanyola (és molt possible que comencés a Kansas, als Estats Units, no a Europa). Va infectar un terç de la humanitat, i podria haver matat entre cinquanta i cent milions de persones, no se sap exactament, molt més que els vint milions que van morir a la Primera Guerra Mundial. Es considera que és la tercera gran pandèmia en nombre de víctimes (després de la pesta negra de l’edat mitjana i la verola d’importació europea que va exterminar una gran part dels nadius americans).

Només a Barcelona, la grip va afectar unes 150.000 persones, una xifra molt considerable per a una ciutat que no arribava als tres quarts de milió d’habitants. La crisi va fer que el governador cancel·lés tots els espectacles i els principals esdeveniments esportius aquella tardor, quan es vivia el pic màxim de l’epidèmia. Però, a diferència del que passa actualment, el president del Barça, el suís Joan Gamper, va decidir fer cas omís de les autoritats i celebrar el primer partit del campionat de Catalunya, amb l’excusa que era a l’aire lliure i el risc de contagi era mínim. El Barça va guanyar el Sabadell 2-0 (acabaria emportant-se també el trofeu), i no se sap quanta gent es va infectar aquell dia al camp que l’equip tenia al carrer de la Indústria.

Costa creure que una pandèmia tan greu com la grip del 1918 sigui possible avui, quan es disposa de tots els avenços mèdics i la capacitat de coordinar-nos de manera gairebé immediata arreu del mon. Certament, la Covid-19 no sembla que hagi de tenir unes conseqüències tan nefastes, malgrat que el clima d’incertesa i por que genera es deu assemblar força al de pandèmies anteriors. Per exemple, el 1918 l’alcalde de Barcelona, Manuel Morales, va haver de demanar ajut a l’exèrcit perquè els funcionaris no donaven a l’abast enterrant les víctimes, i ara veiem que els militars també estaran implicats en la resposta a la crisi actual. Hi ha diferències notables: per reduir la sensació de pànic, llavors es va prohibir que les campanes toquessin a morts, mentre que avui les xifres de víctimes són accessibles per a tothom pràcticament en temps real i és impossible evitar l’efecte que tenen en la moral de la gent. També s’ha evitat que els comerciants apugessin el preu dels aliments bàsics, un fet que a la Barcelona de 1918 va provocar fins i tot protestes, liderades per dones, que van col·lapsar la ciutat.

Ja no queda memòria col·lectiva de cap crisi com aquella, per això ara la ciutadania se sent tan perduda davant les mesures que s’han de prendre. Però, si s’hi pensa, no fa tant que hem patit una pandèmia. Abans de la de la Covid-19 es va viure la grip porcina A(H1N1) del 2009. El virus que la va causar estava emparentat amb el de la grip del 1918, per això va causar una gran alerta. Però com que es disposava de fàrmacs que podien millorar-ne els símptomes i s’esperava aconseguir una vacuna aviat, les mesures de control de població que es van prendre van ser mínimes. Per això, malgrat l’alerta global, la vida a les nostres ciutats va continuar amb relativa normalitat. Ara bé, les xifres finals no van ser gens menyspreables, tot i que el virus no va resultar tan agressiu com es temia: va afectar entre un 10% i un 20% de la població mundial i podria haver matat fins a mig milió de persones. Encara no se sap si la Covid-19 arribarà tan lluny.

Malgrat que la segona meitat del segle XX va ser relativament plàcida pel que fa a epidèmies greus que arribessin a les nostres costes, si descomptem la sida als anys vuitanta, aquests problemes han sigut recurrents al llarg de la Història. De fet, les pandèmies es van originar fa milers d’anys. Amb la transformació de caçadors a grangers, els humans van passar també a compartir l’espai vital amb els animals domèstics. Es creu que això va propiciar el salt de molts microbis d’una espècie a una altra. Malalties tan esteses com la verola, les galteres, la diftèria, el xarampió o la tos ferina les produeixen microorganismes que originalment provenien d’animals. És el cas també del SARS-CoV-2, que se sospita que ens podria haver arribat dels ratpenats, passant per alguna altra espècie entremig.

Des de llavors, els microbis han influït de manera important en la nostra història. Per exemple, l’any 166, una pandèmia de verola va marcar el principi de la decadència de Roma, que es va completar amb l’arribada de la plaga anomenada Justiniana, l’any 542, que possiblement va ser de pesta i va durar un any. La van seguir dos segles de rebrots, que van matar entre 50 i 100 milions de persones a tot el vast territori i van acabar enderrocant un dels imperis més grans que han existit.

Des de llavors, Europa no ha parat de patir epidèmies. Durant les croades, els atacs dels cristians sovint fallaven a causa de brots de disenteria, febre tifoide o verola, malalties que els soldats després s’emportaven quan tornaven als seus països d’origen. Per altra banda, l’obertura de rutes comercials entre Àsia i Europa gràcies als esforços de Marco Polo al segle XIII va facilitar que els microbis viatgessin entre continents com mai abans no ho havien fet. Això va donar lloc a la primera epidèmia de llarg abast, la pesta negra, que a meitat del segle XIV va sorgir de la Xina i va atacar tot Europa, Àsia i el nord d’Àfrica. Va matar entre 25 i 200 milions de persones, la meitat de la població dels continents afectats, i la causava el bacteri Yersinia pestis, transmès per la picada de les puces que tenien les rates.

A l’edat mitjana la majoria de malalties infeccioses conegudes s’havien escampat ja per tots els territoris civilitzats, en bona part per les limitades mesures higièniques existents. Per això les grans ciutats, on s’aglomeraven masses de gent en condicions insalubres, eren un dels principals focus de transmissió. Potser per aquesta raó Barcelona no va superar els cent mil habitants fins ben entrat el segle XVIII. En aquella època, la pesta ja havia deixat de ser un dels principals problemes per deixar pas a una plaga comuna a moltes ciutats: el còlera.

El còlera és una malaltia intestinal causada pel bacteri Vibrio cholerae, i sovint causa la mort per deshidratació a causa de les intenses diarrees que provoca. Com que es transmet pels excrements, és essencial prendre mesures de sanejament urbà per evitar que les aigües potables es barregin amb les residuals. Això costa de fer bé, i per aquest motiu hi va haver sis epidèmies de còlera a tot el mon entre 1817 i 1923, amb un total de víctimes proper al milió. Van ser en els períodes 1817-1824, 1829-1837, 1846-1860, 1863-1875, 1881-1896 i 1899-1923.

Aquí les que van fer més estralls van ser la cinquena (1881-1896) i la sisena (1899-1923), totes dues originades a l’Índia. En el penúltim dels casos, Tarragona, i en especial les Terres de l’Ebre, per on va entrar, va ser de les zones més afectades. Es parla de 7.312 víctimes a tot Catalunya, essent les dones les més contagiades i amb més mortaldat (prop d’un 60%), sense que se sàpiguen les causes d’aquesta especificitat.

A València, aquell mateix 1885 estaven de ple en un d’aquests brots i van recórrer al nou catedràtic de Microbiologia de la universitat de la ciutat perquè els digués si la vacuna que havia preparat el català Jaume Ferran, i que estava promocionant amb gran entusiasme per tot el país, frenaria la malaltia. Però el jove científic, un metge saragossà de poc més de 30 anys anomenat Santiago Ramón y Cajal, no ho veia clar i va decidir no donar-li suport. Això va crear una intensa polèmica a la ciutat, amb els partidaris de Ferran demanant que es distribuís d’una vegada la vacuna miraculosa per fer front a la mortalitat elevada i els qui creien Cajal i consideraven que Ferran era un xarlatà.

Cajal no va cedir i va marxar un temps a la seva Saragossa natal buscant la tranquil·litat per preparar una versió millorada de la vacuna. En un moment d’inspiració, va decidir que per preparar-la era millor usar bacteris morts, i no pas vius, com feia Ferran. Uns anys després, aquesta tècnica s’acabaria imposant a tot el món perquè és més efectiva. El doctor Ferran no es va prendre bé la derrota i, anys després, quan Cajal ja s’havia traslladat a Barcelona, va aprofitar el poder que tenia a la ciutat per moure els fils necessaris per evitar que donessin al seu rival la plaça de micrògraf municipal, que tant desitjava el futur premi Nobel.

L’altra gran malaltia infecciosa d’aquella època era el tifus, que també estava relacionat amb la manca d’higiene general. El causen diferents tipus de bacteris, normalment transmesos per polls, paparres i puces. Produeix una erupció amb febre alta, i pot acabar sent mortal quan deriva en meningitis. Van ser els brots de tifus, febre groga i còlera del principi del segle XIX els que van obligar a ampliar el cementiri del Poblenou, el més antic de Barcelona fora muralles (1775; refet el 1816-1819) i a construir el que acabaria sent l’Hospital del Mar (1905) per poder aïllar-hi els malalts.

La ciutat va veure un brot significatiu de tifus el 1914, que va contagiar fins a 25.000 persones. Durant el pic, cada dia en morien 80. Cada parada de floristes de la Rambla semblava “una sucursal de pompes fúnebres” per les corones de morts que hi havia, escriuria Prudenci Bertrana. Ramon Turró, aleshores director del Laboratori Microbiològic Municipal, va localitzar l’origen de l’epidèmia estudiant on s’agrupaven els casos. Es va adonar que apareixien al voltant de certes fonts públiques, d’on la majoria de gent obtenia l’aigua. Estirant el fil va deduir que el bacteri provenia del subministrament d’aigües de Montcada. Va demanar a l’Ajuntament que tanqués les fonts infectades, però no li van fer cas, i per això va anar-hi ell mateix amb un pot de pintura vermella per marca-les i evitar així que la gent en begués.

L’últim brot important va ser després de la Guerra Civil, el 1942, amb una mortalitat d’entre el 10% i el 20% dels afectats. Espanya es va convertir en un camp d’experimentació per trobar una vacuna, amb proves finançades per la Fundació Rockefeller i l’Institut Pasteur, que van fructificar anys després als Estats Units.

A Barcelona, el governador de la ciutat va cridar el bacteriòleg suís Hermann Mooser, director de l’Institut de la Higiene a la Universitat de Zuric i un dels experts mundials en tifus, perquè els aconsellés i ajudés en la recerca de la vacuna.

Les pandèmies són, doncs, més habituals del que sembla. Les ciutats sempre han patit especialment els brots de malalties infeccioses, i si fa un segle el gran problema podia ser una higiene pública deficient, avui el factor decisiu dels contagis és la facilitat de moviments, que fan que un brot a la Xina arribi a Europa en hores. Llocs que, per plaer o per negocis, reben grans quantitats de viatgers, com Londres, París, Madrid o Barcelona, són especialment fràgils. Per això, quan comença un brot d’una malaltia infecciosa, sobretot si és nova, s’ha d’actuar amb tota la contundència possible per evitar que es propagui sense control. És moment de tenir paciència i fer front al confinament amb la millor cara possible, i d’obeir les recomanacions oficials. Malgrat l’impacte terrible que tindrà en l’economia, continua sent la millor manera de lluitar contra les plagues. I de la mateixa manera que es van superar aquestes epidèmies al llarg dels segles, també ens en sortirem d’aquesta. No en tinc cap dubte.

Biblioteca d’urgència sobre epidèmies i microbis

La bibliografia sobre epidèmies és més extensa del que es pugui imaginar, tot i que molta és en llengua estrangera. Sis títols imprescindibles, de narrativa i assaig, són els següents:

'La pesta' (1947), Albert Camus

Una de les novel·les més famoses sobre epidèmies narra les desventures d’un jove metge intentant fer front a un brot de pesta bubònica a Oran, a Algèria, a mitjan segle XX. Malgrat que s’interpreta sovint com una al·legoria de la resistència contra l’avenç del nazisme, entre altres metàfores existencialistes, és també un relat angoixant i molt realista d’una ciutat superada per una malaltia infecciosa, des de l’inici a la resolució de la crisi. Es creu que Camus es va basar en un dels nombrosos brots de còlera que han assotat Oran al llarg de la història.

'Soc llegenda' (1954), Richard Matheson

Un dels llibres de ciència-ficció que més bé han explotat l’escenari postapocalíptic que pot causar una pandèmia agressiva. En aquest cas, el responsable és un bacteri que transforma la gent en una mena de vampirs. En el fons, és una clàssica història de terror i supervivència, barrejada amb una cursa desesperada per trobar una cura per a la malaltia. Això permet a l’autor explorar també l’ètica de la investigació mèdica. Es va convertir en el tret de sortida de tota la literatura i el cinema de zombis.

'El amor en los tiempos del cólera' (1985), Gabriel García Márquez

Una de les grans obres del Nobel colombià és una història d’amor dilatada al llarg de mig segle. Una epidèmia de còlera que arrasa el país a principis del XX és l’escenari de fons de bona part de l’obra, i li permet narrar amb precisió com es deuria viure llavors sota la terrible amenaça de la malaltia, de les més freqüents a les ciutats de tot el món, encara que no sigui el tema central del llibre.

'And the Band Played On' (1987), de Randy Shilts

Excel·lent treball periodístic sobre els inicis de la pandèmia de la sida, vista des de dins del món dels homosexuals als Estats Units, una de les comunitats més afectades pel VIH. Es va publicar quan la malaltia tot just esclatava i es va convertir en un best-seller, sobretot per atrevir-se a denunciar com el govern de Ronald Reagan no s’havia pres la sida seriosament fins que els seus efectes ja eren devastadors. Un cas sobre la influència negativa que poden tenir els polítics quan s’ha de fer front a una epidèmia amb celeritat.

'Virus Hunter: Thirty Years of Battling Hot Viruses Around the World' (1997), C. J. Peters

Imprescindible per veure com treballen els científics que estudien els microbis. Narrat per un dels experts mundials en virus, el coronel Peters, repassa en primera persona els grans descobriments del segle passat en les noves malalties infeccioses. Relat autobiogràfic que permet entendre per què els virus, en concret els de febres hemorràgiques com l’ebola, són un perill tan important per al futur de la humanitat.

'Insectos y hecatombes' (2012-2014), Xavier Sistach

Obra de divulgació extensa i molt acurada, però assequible a tots els públics, que combina ciència i història amb gran atenció al detall. Dos volums (dues mil planes) plens de curiositats, recorregut minuciós per les grans malalties infeccioses en què participen insectes, des de les clàssiques (pesta, tifus...), fins a les contemporànies (dengue, febre groga...

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Leicester. És autor de Les grans epidèmies modernes (La Campana), que ara es reedita.