Verlaine i Rimbaud, tombes separades

Com que s’acaben de publicar tots els versos no continguts a les dues obres principals d’Arthur Rimbaud (Tots els versos, traducció i epíleg de Jaume Galmés, Barcelona, Edicions de 1984), retrem avui un altre homenatge a aquest poeta, i, per escreix, a Verlaine, que va ser amant del primer entre 1871 i 1873.

Els dos homes van tenir una relació turbulenta, que va acabar amb dos esdeveniments importants: la dona de Verlaine va demanar el divorci i Rimbaud, després que va ser tirotejat per un Verlaine ravatat i borratxo en un hotel de Bèlgica, el va abandonar: només es tornarien a veure al cap d’uns anys a Stuttgart, on Rimbaud va anar a estudiar alemany amb la idea d’aconseguir un lloc de treball de qualitat. Després, Rimbaud va anar a Àfrica, lloc en què va fer de geògraf i topògraf, va treballar per a diverses companyies, es va involucrar en la venda d’armes a Abissínia i va muntar diversos negocis a Harar, uns quants amb èxit.

Rimbaud va desenvolupar a Àfrica un osteosarcoma a la cama dreta, i, després que els metges d’Aden no van poder fer res per curar-lo, va passar a Marsella, on al final li van haver d’amputar la cama afectada. El càncer progressava malgrat tot; Rimbaud va tornar a la casa familiar; va retornar a Marsella amb la intenció de passar a Àfrica a causa dels negocis pendents que hi tenia, però va morir a l’hospital de La Conception d’aquella ciutat, el 6 de desembre de 1891: tenia trenta-set anys. El seu cos, reclamat per la seva mare, va ser portat al poble natal, Charleville, on va ser-hi enterrat, i encara hi jeu.

Verlaine, després que va ser jutjat per intent d’homicidi sobre Rimbaud —malgrat que aquest va retirar els càrrecs—, va passar un any a la presó, després va ensenyar literatura, història, geografia i anglès a col·legis de França, i més endavant va traslladar-se a Anglaterra, en companyia d’un noi de disset anys, Lucien Létinois, fill de pagesos, lloc on també va ser professor, bevent bé i vivint malament. Com que Rimbaud havia deixat a les seves mans una colla de manuscrits, Verlaine va fer publicar el recull anomenat (per ell) Illuminations, amb un magnífic prefaci, l’any 1886. Va tornar a França l’any 1882, va viure un quant temps a la casa dels pares del seu amant —pel qual deia professar una devoció “cristiana”, que era el mateix que, després de l’homicidi frustrat, li havia promès a Rimbaud, sense que aquest s’ho arribés a creure—, i també va viure de la mare, de feines pobres i alguna ajuda minsa. L’any 1885 va tornar a ser empresonat per haver intentat escanyar la seva mare per enèsima vegada. Va malviure com va poder, a pesar de l’enorme prestigi que havia assolit entre la generació dels poetes “maudits” (maleïts), i va morir sifilític i diabètic als 51 anys, a casa seva, a París, el 1896. Segons com es miri, i vista la qualitat de l’obra de tots dos, Verlaine i Rimbaud van tenir unes vides apassionants, fascinadores. Negligint uns costums sexuals no del tot canònics, França va concedir a Verlaine el títol de Príncep dels Poetes, que és honorífic i no oficial, que el poeta va ostentar entre 1894 i 1896. Va ser enterrat al cementiri de Batignolles, París, en un lloc poc visible, i van traslladar-ne les restes a un lloc més turístic, al mateix cementiri, l’any 1989, on encara jeuen.

La llavors ministra de cultura, Roselyne Bachelot, va presentar formalment al president Macron, l’any 2020, la petició que les restes de Verlaine i de Rimbaud fossin traslladades al Panteó dels Homes Il·lustres, de París, a instàncies d’una colla d’intel·lectuals francesos i d’altres països, entre ells l’exministre de Cultura, Jack Lang, l’exalcalde de París, Bertrand Delanoë, l’exministre Bernard Kou­ch­ner, l’escriptor Edmund White i fins a un centenar de ciutadans respectables —gais, uns quants— de França. Les autoritats van fer les consultes de rigor i la reneboda de Rimbaud, Jacqueline Teissier-Rimbaud —que, d’altra banda, està fent tot i més per rehabilitar la moralitat del seu avantpassat, adduint que allò que havia passat amb Verlaine havia estat un “error de joventut”—, va manifestar que volia que les despulles del seu oncle avi es quedessin on eren, en companyia de la resta de la família —tota biografia de Rimbaud, també la seva obra, expliquen fins a quin punt el poeta menyspreava la seva família i aquesta institució en termes generals. Macron va pensar en la proposta, però va acabar dient que ni pensaments de traslladar Verlaine i Rimbaud al Panteó. De moment, quedaran separats; units (sense sexe) ho estan a l’ultratomba angèlica.