Capote, bombolles, Palamós

El tret principal del turista és que passa de puntetes pels llocs. És evident que hi ha sensibilitats diverses. Els uns han llegit la guia per informar-se de l’idioma i els perills i les raconades, i els altres es fien més de l’atzar i els consells, o només venen a menjar, beure i descansar. Seria injust exigir al turista estàndard que s’integri prou o que se’n torni amb certs coneixements d’aborigen. Aquest molt sovint no vol que el molestin més del compte, enllà d’esperar que el turista es comporti i pagui la minuta. El més habitual és estar-se lluny de casa però fent més o menys el mateix, en circuits força preestablerts i una mica dins d’una bombolla.

Entre el viatge llampec i l’estada sense retrovisor hi ha una modalitat que menja a totes dues bandes. Costa d’acotar-ne la durada, però sol ser pròpia d’artistes i de malalts que canvien d’aires per concentrar-se o per curar-se —i d’expats, un cas que ara i aquí no ens interessa. Parlem d’un grapat de mesos, esclar, fet que situa l’estadant en uns llimbs estranys: és mig turista mig emigrant. Del primer n’adopta la mirada que tenyeix el rodal d’exotisme —la mirada de la ignorància— i de l’altre en pot assumir, sovint per força, la necessitat d’integrar-se, perquè tard o d’hora necessitarà metges i altres operaris.

Fa cent anys que la Costa Brava en corre plena, d’aquests espècimens, vinguin de Barcelona vinguin d’arreu. D’un que ara se’n celebra el centenari del naixement, de l’escriptor Truman Capote, se’n podria treure un motlle per avaluar-ne uns quants. Tot fugint de la fressa novaiorquesa, el famós escriptor s’instal·la a l’Hotel Trias (Palamós) l’abril del 1960 amb el seu xicot mentre espera que li adobin una casa. Han recalat aquí per recomanació del periodista Robert Ruark, que ja fa un temps que hi és. L’objectiu de Capote és tancar-s’hi i acabar la magnífica novel·la A sang freda, inspirada per l’assassinat d’un granger i la seva família, els Clutter, a Kansas. De fet, Capote espera que els assassins Dick Hickock i Perry Smith, dels qui s’ha fet amic per documentar-se, siguin executats —com si realitat i ficció haguessin d’anar de bracet.

Tres estius, més de 500 dies, passarà Capote a la contrada, estant-se en quatre llocs diferents: a la platja de la Catifa, a Sant Jordi d’Aro; en un xaletet a Sant Antoni de Calonge, i en un casalot a cala Senià, a Palamós. Ara és la Residència Literària Finestres, un indret que acull, de vegades, aquesta mena d’estadants que dèiem més amunt, ni carn ni peix, ni del tot apocalíptics ni del tot integrats.

Del pas de Capote per la Costa Brava no en queda quasi res. La bombolla. Quatre provectes el van conèixer i en parlen tirant més de la fantasia que no pas del record sedimentat. Hi ha una ruta, poc demandada a l’oficina de turisme, que porta gent a llocs que ja no hi són, una pastisseria, un restaurant. A les novel·les i a la correspondència de Capote no s’hi troba cap referent d’envergadura. Ha de ser que s’hi va estar massa poc, que va treballar molt enclaustrat, tant li fa. Situats en un univers paral·lel en què Capote s’ha quedat a viure, escatiríem si ha fet de Tom Sharpe: després de 15 anys a Llafranc, no parlava gota de català —un tel de castellà sí.