Núria Busquet Molist: “El final de ‘Fam’ el vaig trobar en l’acceptació”

Núria Busquet Molist no tenia al cap escriure de l’anorèxia de la seva filla. Tenia un altre llibre entre mans, sobre la seva joventut i el grunge dels noranta. Però els crits viscerals d’aquella música li han servit per escopir Fam, el llibre on relata l’experiència personal amb aquest trastorn de l’alimentació. Volia que sonés com un tema de Kurt Cobain i així ho va explicar dijous passat als lectors del club de lectura.

En una nova sessió amb lectors de Quadern, l’autora de Fam (Periscopi) va obrir-se amb una sincera generositat a parlar del drama de la seva vida. “Soc molt introvertida, però necessitava escriure sobre això i en tercera persona no funcionava”, va reconèixer per argumentar l’ús de la primera persona en aquesta obra, que no acostuma a ser el seu to habitual. Per compensar-ho, es va esmerçar en donar-li “forma literària” a base de fragmentació, imatges que brollen de la poesia i jocs amb el narrador que l’allunyen del que podria semblar un llibre d’autoajuda.

El resultat és un joc de miralls entre la Núria de jove, una noia que tenia fam de vida, i la realitat de la seva filla gran, a qui li van detectar una anorèxia molt greu als 12 anys. Han vist enfront els vertiginosos ulls clars de la mort, que escrivia Gabriel Celaya a La poesia es un arma cargada de futuro. Per a l’escriptora, la poesia, i l’art en general, l’han acompanyat en aquest angoixós viatge que la van portar fins a una gran depressió.

“Havia fet els 50 anys i no deixava de pensar en els meus 20. En aquella època tenia fam del món, sortia molta i m’encantava el grunge”, recordava davant d’uns lectors que van confessar molta empatia amb el patiment de l’autora, especialment les dones. “Les cuidadores d’aquestes malalties són les mares”, va explicar Busquet després d’haver vist moltes famílies en aquestes circumstàncies.

“Em sentia culpable, em preguntava què no havia fet bé”, va admetre. Però tants anys d’ingressos i situacions límit (ara la seva filla té 18 anys i està més estabilitzada, però no curada), la van portar fins a l’acceptació. Va sentir-la un dia davant del mar, a prop del centre on la seva filla estava ingressada. “És un trastorn molt complex i dur, arrossega la família com passa amb les drogoaddiccions”, va explicar. “Els trastorns mentals no s’entenen socialment”, va lamentar sobre el periple que viu.

Admetre, resignar-se a veure què aquestes són les circumstàncies que li han tocat viure, va ser la clau per trobar una mica de pau i aconseguir acabar el llibre. Un final que li va costar molt perquè la història no s’ha acabat. El trastorn segueix on era, tot i que més controlat. “Es vincula amb la pressió estètica, però no és només això, hi ha una ferida, emocions que no se saben gestionar”, va raonar recordant que “arriba un punt que volen desaparèixer”.

Tot i tractar-se d’una obra molt dramàtica, també hi ha moments d’humor perquè ha viscut situacions molt surrealistes per la manca de coneixements i recursos per tractar aquest trastorn. Fragments de distensió també eren imprescindibles per no saturar el lector “amb la por immensa que ha passat”, va indicar.

De fet, Busquet va explicar que volia que Fam fos com una cançó de Nirvana, amb molts crits però també moments de pau i bellesa. “Necessitava explotar i ser molt bruta, ha sigut catàrtic” després d’anys d’acumular desesperació, assegura. “La protagonista soc jo, però no soc jo” és una frase que surt sovint, i té diferents interpretacions, encara vàlides.

La propera sessió del Club de lectura, conduït per Carlota Rubio, serà el 26 de maig amb Natza Farré, que ha escrit L’última vegada que et dic adeu (Angle), i l’últim convidat de la temporada serà Roger Bastida amb Passeig de Gràcia (Comanegra), el proper 18 de juny.