Les millors exposicions de l’any: Les dones als museus i altres artistes consagrats

Suzanne Valadon. Una epopeia moderna

MNAC

Si alguna cosa de profit hem après enguany és que va existir una artista que es deia Suzanne Valadon (1862-1938), amb una vida digna d’una epopeia, com tan bé recollia el títol de la retrospectiva que va dedicar-li el MNAC. D’entrada, el nom d’aquesta model francesa reconvertida a pintora no era un reclam per al gran públic, però descobrir-la era estimar-la. I estimar és compartir, d’aquí que Valadon es convertís en un petit fenomen estiuenc, d’aquells que floreixen amb el boca-orella. L’exposició arrencava a finals del segle XIX i continua­va en les primeres dècades del segle XX en un mateix escenari: Montmatre. La baula que unia aquests dos mons efervescents —el del modernisme i el de les avantguardes— era Valadon. En la primera etapa podies resseguir la seva petjada com a model: protagonitza un cartell publicitari de Miquel Utrillo; Erik Satie la dibuixa sobre paper musical; posa per a l’escultura Madeleine I de Henri Matisse... La segona etapa estava dedicada a la seva eclosió com a artista. Tot i no adscriure’s a cap corrent en particular, l’obra de Valadon és figurativa, de colors vibrants i siluetes delineades on podien intuir-se les influèn­cies de tots aquells que van creuar-se en el seu camí: Renoir, Degas, Toulouse-Lautrec, Cézanne... Tot i que els seus retrats de l’alta societat parisenca estaven molt ben considerats, tenia una mà especial per al nu femení. A diferència de moltes dones artistes, Valadon va gaudir del seu èxit comercial en vida, però després de la seva mort el seu nom va anar evaporant-se fins a convertir-se simplement en la mare del pintor Maurice Utrillo. Fins ara, perquè gràcies a aquesta exposició ha tornat per la porta gran.

Potser a algun lector o lectora se li va escapar Valadon. Són coses que passen, no s’arriba a tot. Però us proposem un pla B: encara esteu a temps de descobrir una altra vida digna d’una epopeia. Es diu Mari Chordà (1942) i l’etiqueta d’artista es queda curta per a una dona polifacètica: pintora, escriptora, poetessa, defensora del català i un referent de l’activisme feminista i la visibilització de l’amor lèsbic. També mare i supervivent de violència domèstica. I és que en la trajectòria d’aquesta artista nascuda a Amposta, allò personal no pot deslligar-se d’allò polític. Tampoc de la seva manera d’entendre l’art. Per això el nom de la retrospectiva que li dedica el Macba i que podeu visitar fins al 12 de gener no pot ser més encertat: Mari Chordà... i moltes altres coses, una ambiciosa retrospectiva que es va poder veure abans al Museu d’Art Modern de Tarragona. Encara esteu a temps de descobrir-les.

Henri Cartier Bresson. Watch!, Watch!, Watch!

Kbr Fundació Mapfre. Fins al 26 de gener de 2025

A diferència de Suzanne Valadon, l’exposició dedicada a Henri Car­tier-Bresson (1908-2004) ja tenia un reclam per se: el nom d’un dels fotògrafs més importants del segle XX. Això explica que un matí qualsevol de finals d’octubre la sala de la KBr Fundació Mapfre que acollia Watch! Watch! Watch! estigués plena. Al llarg d’una carrera de més de cinc dècades, Cartier-Bresson va escodrinyar el món i les seves circumstàncies des d’un punt de vista heterodox: tant li valien dues prostitutes de Ciutat de Mèxic com la coronació del rei Jordi VI a Londres. Gran apassionat de la pintura, la influència del moviment surrealista i una càmera Leica el van convertir en un fotògraf de la quotidianitat, en un fotoperiodista que cobria els esdeveniments mundials per a les capçaleres més prestigioses i en un retratista meticulós. El 1947 el ­MoMA de Nova York ja li havia dedicat una retrospectiva, i el mateix any va cofundar l’agència de fotografia Magnum.

“Observar, observar, observar. Comprenc el món a través dels ulls”, va deixar escrit el 1963. D’aquesta cita es va manllevar el títol d’una exposició que fins al 26 de gener us permetrà gaudir d’una acurada selecció d’instantànies que recorren gran part de la història del segle XX sota la mirada tan pictòrica i enginyosa de Cartier-Bresson. Uns instants decisius tan vius que quan els recordeu dies més tard potser se us apareixeran en color. I això diu molt, moltíssim, de qui sempre va disparar en blanc i negre.

Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar

CCCB

A princips d’estiu va aterrar al CCCB una versió estesa de Viva Varda!, la retrospectiva que la Cinémathique de París va dedicar la tardor passada a la cineasta belga Agnès Varda (1928-2019) i que aquí es va rebatejar com a Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar. La videoinstal·lació Vora del mar (2009) era la porta d’entrada a un univers farcit de fotografies i retrats, cartes i records, a més d’un apartat on es tractava la connexió de Varda amb Catalunya (va retratar Dalí i Barceló la va pintar). Durant el recorregut, podies aturar-te a veure curts i fragments de pel·lícules i així prendre consciència de la seva revolució estètica i narrativa, a mig camí entre el documental i la ficció. Varda ja va surfejar la Nouvelle Vague abans que Truffaut i companyia se n’emportessin tots els mèrits. També va ser pionera a trencar el rol dels personatges femenins. En tota la seva obra es copsa la influència de la història de l’art, el teatre i la literatura. Però sobretot, aquell interès genuí per les persones anònimes i per allò que passava als marges de la societat. Varda observava, jugava amb l’atzar, creava, experimentava, compartia, desitjava i sempre es va mantindre fidel als seus principis, com quan defensava el dret a l’avortament o no es doblegava a les exigències de Hollywood. Si us la vau perdre, sempre us quedarà la Filmoteca de Catalunya i el magnífic assaig Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis (Ela Geminada, 2024), de la crítica cinematogràfica Imma Merino.

Miquel Barceló. Tots som grecs

Fundació Catalunya La Pedrera

Entre les moltes virtuts de Tots som grecs, l’exposició que va centrar-se en la producció ceràmica de Miquel Barceló, se’n pot destacar una: va permetre els visitants despullar l’ànima de l’artista mallorquí i resseguir-lo a través de tres dècades de pràctica ceràmica, que a la vegada mostrava la seva evolució formal i estilística. En sortir de la Fundació Catalunya La Pedrera, ja sabies de què estava fet algú tan polièdric com Barceló: d’ànima maliana, de crani animal i humà, de màscara foradada. També era un multiplicador de pans i de peixos catedralicis: congres, rajades i escórpores que s’escapen del seu hàbitat natural i es converteixen en un collage ceràmic; un conversador fèrtil —Antoni Gaudí en donaria fe— i un ballarí performàtic de Paso Doble, de la mà del coreògraf Josef Nadj. Però això no acabava aquí: també era mapamundi, lava del Vesuvi, cabres, culs de cavall, bous de mar, ganivets, roses, coralls carbonitzats i una col·lecció de quaderns de viatge fascinant. Pel que fa als darrers temps, descobries que Barceló era explosió de color i creador de tòtems, unes escultures que fa en totxos de gran format que piquen l’ullet a la serp asteca, al drac xinès i, és clar, al capitell jònic. Potser perquè tots som grecs, l’excusa perfecta per escodrinyar-lo a càmera lenta i des de l’angle del fang.

MiróMatisse. Més enllà de les imatges

Fundació Joan Miró. Fins al 9 de febrer de 2025

Les exposicions consagrades a grans artistes, com Cartier-Bresson o Barceló, funcionen gairebé bé soles. Així que l’atracció que poden provocar dos cognoms tan il·lustres com Miró i Matisse anant de bracet està més que descomptada. I la prova és la quantitat de gent que va anar a la Fundació Miró el darrer cap de setmana d’octubre, coincidint amb la inauguració de MiróMatisse. Més enllà de les imatges, una exposició comissariada per l’historiador de l’art Rémi Labrusse. La història diu que el 1936 els pintors Joan Miró i Henri Matisse es van fotografiar junts al cafè Les Deux Magots de París. Eren de dues generacions diferents, fins i tot els seus estils eren diferents, però això no va impedir que un surrealista català i un fauvista francès s’admiressin mútuament. Una admiració que també va acabar influint en les seves respectives obres segons defensa Labrusse, i que és la tesi d’una exposició que explica com es va travar aquesta relació d’amistat i com la concepció tan trencadora que Miró i Matisse tenien de l’art els va acabar unint més del que podria semblar a primera vista.