Totes hauríem de ser vardianes

“Gaudeixo moltíssim fent pel·lícules. A més, sento que em dedico a una cosa per a la qual tinc aptituds de debò. No perquè tingui un do, sinó perquè domino l’ofici. Li he donat moltes voltes, he treballat molt, sé fer cinema. Rodaria pel·lícules tothora, però en faig poques per dos motius. Primer, perquè toco temes que no són fàcils i em costa que me les financin. Això és culpa meva, són els meus gustos. I segon, perquè una part del meu temps està copat per tasques per a les quals no estic feta necessàriament. No hi ha un destí femení. No naixem per parir criatures ni per rentar els plats. [...] L’educació dels fills li planteja un gran problema a la dona treballadora. És que és una odissea, has de fer malabars”. Aquestes paraules d’Agnès Varda tenen exactament la meva edat i m’han travessat com un punyal. No perquè siguin cap sorpresa, sinó perquè mig segle més tard el dilema que ja plantejava la fotògrafa i cineasta belga segueix damunt la taula. Intacte, impertorbable, irreductible. En aquesta mateixa entrevista televisiva també va dir ben orgullosa que tenia una filla de quinze anys i un bebè de set mesos.

Aquella filla ara té 65 anys. Es diu Rosalie Varda i el 2003 va deixar l’ofici de dissenyadora de vestuari per acompanyar la mare —una dona compromesa i lliure— en una nova aventura: endinsar-se en l’art contemporani creant instal·lacions artístiques per a museus. Van treballar juntes fins poc abans de la mort de Varda, el març del 2019, quan tenia 90 anys. Rosalie era i és la guardiana del llegat —amb milers de fotografies i una quarantena de curts i pel·lícules— que va nodrir Viva Varda!, la retrospectiva que li va dedicar la tardor passada la Cinémathèque de París. Ara acaba d’aterrar al CCCB de Barcelona en versió expandida i rebatejada com Agnès Varda. Fotografiar, filmar, reciclar, un homenatge que es presenta en paral·lel al cicle Agnès Varda Essencial de la Filmoteca de Catalunya i a l’assaig Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis (Ela Geminada, 2024), de la crítica cinematogràfica Imma Merino. En devorareu les pàgines.

En la trajectòria de Varda és impossible deslligar allò personal d’allò professional. El seu feminisme combatiu i joiós navega per tota la seva obra com navega el plaer que sent amb la descoberta. Potser perquè era una espigoladora nata. També es copsa la influència de la història de l’art, el teatre i la literatura, i, sobretot, el seu interès genuí per les persones anònimes i allò que passa als marges de la societat, ja sigui en un poble de pescadors del sud de França o durant la revolució cubana. Rosalie ho recalca sempre que pot: “Elle aimait les gens”. A la inauguració al CCCB, vaig observar-la passejant per l’exposició amb un somriure calcat al de la seva mare, que també estimava les imatges, les paraules i els paisatges. Especialment, les platges. “Si m’obrissin pel mig, me’n trobarien una”, solia dir Agnès. I és així, amb la instal·lació Vora del mar (2009), com us submergireu en el seu fabulós univers.

El seu feminisme combatiu i joiós navega per tota la seva obra com navega el plaer que sent amb la descoberta. Potser perquè era una espigoladora nata

Pel camí gaudireu de fotografies i retrats, de la connexió de Varda amb el país i amb diversos artistes catalans (va retratar Dalí i Barceló la va pintar). També podreu veure curts i fragments de pel·lícules i prendre consciència de la seva revolució estètica i narrativa, a mig camí entre el documental i la ficció. Varda ja surfejava la Nouvelle Vague abans que Truffaut i companyia s’emportessin tots els mèrits. També va ser pionera a trencar el rol dels personatges femenins. Així mateix ho reconeixia Godard en una crítica enverinada que va publicar a Cahiers du Cinéma a tomb de l’estrena de Cléo de 5 à 7 (1962), on va escriure: “A més, és la primera que parla de la dona en termes de dolor i llibertat, i no de revistes”. Varda obserbava, jugava amb l’atzar, creava, experimentava, compartia, desitjava i es mantenia fidel als seus principis com quan defensava el dret a l’avortament o no es doblegava a les exigències de Hollywood. Varda inspirava des de l’alegria, l’empatia i la sororitat. Un oeil, une caméra, un regard. Moteur! Així que del CCCB potser en sortireu com jo, preguntant-vos: com ens han semiocultat aquesta joia tant de temps? Com no hem de ser vardianes?