La fotografia i els debats difícils a La Virreina

M’agrada que un fotògraf digui que té poca confiança en la utilitat de la fotografia. Amb dinou anys, recordo anar a La Virreina a veure una exposició d’Alberto García-Alix i apuntar-me en una llibreta una frase que deia: “La fotografia és la presència de l’absència”. Me la vaig penjar a l’habitació. Durant anys vaig veure la cita des del llit i hi vaig pensar molt. La fotografia és un art preciós. Però mostrar l’absència no et porta directament a cap altre pensament o acció i, per tant, les imatges són per a mi o un plaer merament esteticosentimental, o una porta d’entrada a dubtes que cal acompanyar amb paraules per acabar d’enfocar-ne el fi.

Per això vaig entendre perfectament el fotògraf Clemente Bernad quan a la roda de premsa de la mostra ‘Hemendik hurbil / Prop d’aquí', que podeu veure a La Virreina fins al 26 de gener, deia: “Tinc poca confiança que les fotos en si serveixin per a alguna cosa”. I concloïa: “Serveixen per parlar”. En totes les imatges hi ha presències i absències, i totes són un primer pas. Si el que ens interessa és obrir alguna mena de debat que millori la societat, cal acompanyar la imatge de paraules. Especialment, si fotografies conflictes complexos. Especialment, si tens l’esperança que els conflictes complexos algun dia trobin la pau.

L’exposició ‘Hemendik hurbil / Prop d’aquí’, comissariada per Carles Guerra, és un molt bon plantejament d’una conversa al voltant d’un tema que encara avui ens posa a tots en guàrdia: el conflicte entre ETA i l’Estat espanyol. Bernad és una figura important de la fotografia documental. Ha dedicat trenta anys a capturar les crisis socials i polítiques del sud d’Europa, i el més valent que ha fet ha sigut fotografiar el seu propi conflicte. Fa cosa d’un mes, el dramaturg Wajdi Mouawad explicava a la Biennal del Pensament que en les seves obres havia escollit parlar dels errors que el seu propi país, el Líban, havia comès. Que no volia parlar del dolor que havia provocat en nom dels palestins, o de ningú a qui el seu país hagués pogut fer mal, sinó que havia volgut parlar en nom propi, en nacionalitat pròpia, per veure què havia fallat en la seva societat.

Això és el que ha fet Clemente Bernad a l’hora de fotografiar el conflicte basc. I amb una gràcia, o una dificultat, que és la clau del projecte: la temporalitat. Totes les fotografies que veiem a l’exposició, i al llibre que duu el mateix nom i que és imprescindible, s’han pres entre els anys 1987 i 2018. Bernad ha seguit el conflicte des del conflicte, en el conflicte, com a part del conflicte: com a basc. Patint el desconcert, anant als llocs. Durant anys, va prioritzar fer les fotos de totes les cares de la moneda. Va posar-hi el cos i no va esperar veure-ho clar a l’instant. La digestió de la incertesa la va fer anys després, quan va mirar el seu arxiu, va fer exposicions que li van suposar molts maldecaps i va autopublicar-se un llibre amb més de 300 fotografies. L’exposició és un recull d’aquestes imatges.

El treball de Clemente Bernad és humanitzador, tot i que en la majoria de les fotografies no hi veiem cares. Sabia que treballava en un context de control policial absolut i va decidir abolir la identitat en les imatges. No ho va fer només per protegir els fotografiats a banda i banda, sinó també per afegir una capa d’indefinició al seu treball. I aquests qui són? Què fan? Les fotografies de Bernad són alhora realitat i dubte. I no és això, la vivència d’un conflicte?

Sobre les paraules, els textos de l’exposició en si són bastant meta, mostren les imatges sense una línia temporal o temàtica. Recomano que us compreu el llibre i en llegiu la introducció escrita per Bernad. Veureu l’esforç que li va suposar, en primera persona, no deixar-se arrossegar pel discurs i els mitjans imperants, i creure en el seu propi missatge. Tot i centrar-se en la feina de retrat de les dues bandes, el fotògraf no es va escapar ni de difamacions a la premsa, ni de sospites dels veïns, ni d’escorcolls policials. És la demostració dels costos que té per a un basc voler mostrar com se sentien els bascos enmig del foc creuat.

La por de ser acusat d’alguna cosa que no has dit és també el que segur que li passa a La Virreina, i per això em sembla honest i valent programar Clemente Bernad. Però és una valentia i una honestedat que no sorprenen a La Virreina, perquè sota la tutela de Valentín Roma el centre sempre ha destacat per aquesta voluntat d’afrontar de cara els debats difícils. Hi hem vist exposicions sobre habitatge, ciutats utòpiques, sexualitat gai i lèsbica, colonialisme, i un llarg etcètera de temes socialment importants amb moltes arestes, tractats sempre des del filtre reflexiu de les arts i la fotografia.

El conflicte basc és complex. Les ferides encara no han cicatritzat, perquè hi ha molta gent a qui no li interessa que cicatritzin. Ho vèiem fa unes setmanes al Congrés: encara avui hi ha partits polítics que problematitzen el perdó i utilitzen les víctimes. És d’agrair, doncs, l’esforç que Clemente Bernad ha fet durant aquests anys, la seva resistència personal per anar més enllà dels tòpics. Així, és més fàcil creure en la utilitat de la fotografia i, sobretot, en la pau.