La biennal Manifesta recorre el Besòs, el riu de la vida inventada

El metro m’escup a Baró de Viver, quasi al final de la línia roja. Travesso un pont sobre el riu Besòs, tèrbol per les pluges recents, i de seguida guipo l’edifici circular de la CIBA de Santa Coloma de Gramenet. Als anys vuitanta va ser un institut, abans havia estat una fàbrica i, després d’una llarga letargia, fa quatre anys va reconvertir-se en un centre cívic amb una alta sensibilitat pel benestar emocional i professional de les dones. M’ho explica la Sara, una treballadora que també és l’encarregada d’obrir la sala del Manifesta: aquí només hi ha les deesses de fang de Chiara Camoni —escruteu-les de prop, no us quedeu amb la primera impressió— i una pantalla on es projecta el documental performàtic que l’organització va encarregar als artistes catalans Rosa Tharrats i Gabriel Ventura. Arrenca El riu era verd i blau i groc (2024) i durant 25 minuts flueixo entre les danses i balls de la comunitat sikh, d’una coral de gospel, de dones que ballen flamenc i d’altres personatges que teixeixen poèticament el mapa d’un territori viu i divers com el Besòs. A sota del riu hi havia un altre riu. El riu de la vida inventada, recita una noia. Memoritzo les seues paraules asseguda en un banc cobert d’un teixit florit i franquejat per canyes de riba que el vent sol vinclar. Quin joc dins-i-fora més ben trobat.

Al programa de Manifesta, la biennal europea d’art contemporani que enguany recala a Barcelona i la regió metropolitana, hi vaig llegir un consell pràctic: si de la CIBA vols anar a les Tres Xemeneies de Sant Adrià, ves-hi amb bicicleta. A l’hora de la veritat, resulta que no tinc el carnet d’AMBici ni ganes de gastar-me els 40 euros de la subscripció anual. Així que demano a la Sara si és realista anar-hi caminant pel parc fluvial del Besòs. La resposta és sí, però començo pel passeig de la Salzereda, que hi transcorre en paral·lel. A la vorera onegen les banderoles de Manifesta. És la cultura una eina de transformació? Com serà el nostre futur compartit? Pot la natura parlar per si mateixa? Què podem aprendre de les pedagogies radicals? Llegeixo l’últim lema mentre esquivo dos nois que vapegen i volen damunt d’un patinet elèctric. Unes cruïlles després em sorprèn una marquesina amb un anunci de Dior. M’aturo en un edifici on els veïns han penjat pancartes reivindicatives: Volem institut. Protegim els nens del barri. Al solar del davant, una constructora de confiança està aixecant un edifici residencial que els encaixonarà. Un cop passo el pont que separa Santaco de Sant Adrià, surto del passeig per l’entrada Nebot i baixo al parc fluvial deixant al darrere tolls, burilles i fins i tot un preservatiu fossilitzat. Costa de creure que el Besòs i l’espectacular catifa d’herba que el ressegueix fos un dels rius més contaminats d’Europa fa només dues dècades.

Ciclistes i runners circulen pels carrils asfaltats del parc fluvial. Un pare amb una samarreta d’Aitana (la futbolista) passeja el seu bebè. Una parella fuma asseguda en un sofà que algú va deixar sota uns arbres de la riba del riu. Sota un dels ponts que et vas trobant, una colla de joves miren el mòbil. Una mare i una filla caminen davant meu i parlen de Déu i la seva ira. Un home indi amb camisola i pantalons amples fa estiraments. Veig una prova pilot de revegetació del mur recremada pel sol i tres pancartes descolorides que mostren els ocells que viuen en aquest hàbitat, els que piulaven al documental de Tharrats i Ventura. Em creuo amb una dona gran, l’aturo i li pregunto si falta molt per arribar a destí. “Nada, tú llega hasta el final, y subes p’arriba otra vez. Pero no te metas en el túnel de tierra o acabarás en la playa”. Quan arribo a l’entrada Maristany, enfilo costa amunt i segueixo la direcció del tren de la Renfe. Abans d’arribar a l’estació ja veig el perfil de les Tres Xemeneies, d’una brutalitat que impressiona, convertida en un imant, tothom va cap allà. Fa més d’una hora que camino per una realitat aliena, però a la vegada familiar. I penso que sí, que la natura pot parlar per si mateixa si li deixes, simplement, ser natura. A sota del riu hi havia un altre riu. El riu de la vida inventada. M’hi vaig banyar i vaig canviar de nom. Per què no l’estimem més?