Leopold Samsó: “No m’he considerat artista ni he volgut fama, soc un artesà de la fotografia”

La cita és a l’estudi del fotògraf Leo­pold Samsó (Barcelona, 1946) en un pis del carrer Princesa. La sorpresa no són els mosaics Nolla, els sostres de més de tres metres ni una biblioteca a vessar de llibres d’art. Allà on m’esperava un plató de fotografia ara hi ha un saló de revista d’interiors. De seguida veig La Reina (la mítica treballadora del sexe Mònica del Raval), el legionari, també un grupet de nans vestits de torero. Em miren des del seu marc, immortalitzats en blanc i negre, recolzats contra la paret. A ells i a molts altres personatges —alguns de ben coneguts, altres anònims— els podrà contemplar qui s’acosti a Tan lluny, tan a prop, la retrospectiva del treball personal de Samsó que inaugura l’estiu al Palau Solterra de Torroella de Montgrí. També s’hi exposen imatges de paisatges i escenes de la Barcelona canalla dels anys setanta i vuitanta, a més d’un vídeo de Franc Aleu —el seu antic assistent— que van enregistrar junts a Islàndia. En total, un centenar de fotografies que la comissària Pilar Parcerisas ha seleccionat entre la donació que Samsó ha fet a la Fundació Vila-Casas.

R. Com arriba un noi de vint anys a ferun retrat a Dalí?

P. La meva família es dedicava al comerç, però a mi m’interessava més la fotografia, encara ara em sembla un enigma. Així que de ben jovenet vaig entrar d’aprenent amb Enric Gras. Era un fotògraf molt tècnic que treballava amb càmeres de gran format. Un dia li van trucar perquè uns americans estaven fent un filmet amb Salvador Dalí i Xavier Cugat al Palau Güell i necessitaven algú que fes la foto fixa. Era el 1966. Com que ell no podia anar-hi, m’hi va enviar a mi. Sempre dic que aquell retrat de Dalí va ser la sort de la meva vida. Al principi el va signar Gras, però quan va tancar l’estudi per dedicar-se a l’edició, li vaig demanar si me’l podia tornar i no va posar-hi cap inconvenient. Fins i tot em va acabar passant la seva cartera de clients.

R. Quan decideix establir-se pel seu compte?

R. Va ser en tornar del servei militar, recordo que van ser uns anys molt durs. Tenia una bona base tècnica, però em faltava composició. Així que em vaig posar a estudiar el Renaixement, m’atreien la simetria, l’equilibri... Per guanyar-me la vida em vaig enfocar en la publicitat, en bona part gràcies a Gras, però no feia campanyes per a revistes sinó catàlegs comercials per a laboratoris, empreses tèxtils... També per a artistes com Tàpies i Plensa, a més d’encàrrecs editorials, com un de Grijalbo que em va tenir tres anys viatjant per Amèrica. A mi em coneixia la gent del sector, no el gran públic.

P. Però en paral·lel a la publicitat també va fer un treball personal, sempre en blanc i negre i amb llum natural.

R. Sí, em fascina fer-ho així. Però aquest treball personal el feia per a mi, el guardava al calaix, no l’ensenyava a ningú. He fet molts retrats. Sempre dic que soc retratista. En tinc de Barceló, de Plensa, de Pau Riba, d’Ocaña, de Brossa, de Cesc Gelabert... A alguns els coneixia, altres me’ls presentaven amics en comú, altres —com Vicente Aleixandre— hi contactava jo directament perquè m’interessava la seva obra i volia retratar-los. I ells es deixaven. Ara això seria molt difícil d’aconseguir, oi? (riu) Mai he volgut ridiculitzar o potenciar cap personatge, ni famós ni anònim, només he volgut mostrar-lo al natural.

“Sempre dic que aquell retrat de Dalí va ser la sort de la meva vida. La vaig fer el 1966, quan era aprenent d’Enric Gras”

P. Però a banda de retrats, també ha fet reportatge de carrer. Què l’atrau d’aquesta pràctica?

R. En un retrat penses la composició al mil·límetre, però en el reportatge has de fer una mica d’espia. La foto no l’has de buscar, te l’has de trobar. Al vídeo de l’exposició, Ferran Barenblit, que va ser el meu assistent després de Franc Aleu, diu que les fotos no has de construir-les, sinó descobrir des d’on fer-les, perquè ja hi són d’abans. Jo dominava la càmera de gran format. Així que, per practicar amb una de petita, vaig estar un any anant a la Rambla. Va ser cap el 1977, just abans de marxar a Amèrica. M’agradava la contemplació i captar aquell instant que queda immortalitzat per sempre. Mira, l’altre dia estava dinant al 7 Portes i em van asseure a prop un client habitual. Li vaig fer una foto d’amagat amb el mòbil, però després l’hi vaig ensenyar i li vaig explicar que la volia publicar en un llibre que estic preparant sobre Barcelona, on sortirien Dalí, Tàpies, Plensa... i em va contestar:Ah, sí? I tant, i tant, ja la pots posar... Vols veure-la?

P. Així que també fa fotografies amb el mòbil!

R. És clar! És més còmode, i la qualitat és boníssima. A l’exposició, totes les que hi ha de l’Argentina les he fet amb aquest mòbil. Fa uns anys em van entrar a robar a casa i es van emportar la Leica. Llavors em vaig comprar la primera càmera digital, però faig servir molt més el mòbil. Pensa que em vaig jubilar als 60 anys i vaig estar molt de temps viatjant. Ja m’havia oblidat de tot això de la fotografia quan el meu col·lega Manolo Laguillo em va empènyer a treure a la llum el meu treball personal. I d’aquí tot l’interès que s’ha generat darrerament. Però a mi la fama mai m’ha interessat. Soc molt estoic i intimista. De fet, em diuen artista però no me’n sento. Em sento un artesà de la fotografia amb una sensibilitat que he anat adquirint al llarg dels anys. I en tinc 78.

P. Diria que Samsó ha superat Gras, però els seus assistents deunidó!

R. I tant que m’han superat! I estic molt orgullós de tots dos, del creatiu i de l’intel·lectual. Si els alumnes no superen el mestre, malament. Jo sempre he sigut generós, en tinc la fama (riu). I últimament m’agrada molt regalar fotos. Quina t’agrada?