La 2 Cat, benvinguda

L’inici de les emissions de La 2 Cat és una notícia excel·lent. Pel català, perquè augmenta l’oferta en aquesta llengua i, esperem-ho, perquè fa pujar la seva audiència. I és que l’existència d’aquest nou canal no ha d’implicar simplement la redistribució de l’audiència existent, sinó que l’ha de fer créixer. Cal donar-li temps. De moment, el primer dia va fer un 3,9% de share. I també és una bona notícia per a l’audiovisual. Pot dinamitzar el sector si els encàrrecs són polits i assenyats.

Dilluns, dia 13, a les 7.50 hores van tallar l’informatiu que emetia La 2 i Gemma Nierga va començar el seu Cafè d’idees amb una breu menció al significat especial del dia, però sense més cerimonial. Això sí, en la majoria de programes es va recordar el naixement de La 2 Cat. La graella s’anirà emplenant de novetats els dies vinents. Dimarts hi va haver diverses estrenes. A la jornada inaugural va ser notable, i una mica fatigant, el percentatge de tertúlies. També hi va haver reposicions.

És admirable que Sant Cugat treballi amb l’exigu pressupost de què disposa, ridícul comparat amb el dispendi mal aprofitat de TV3. Els informatius van fer el seu paper, amb una breu però claríssima anàlisi dels últims moviments diplomàtics a Gaza a l’edició Vespre, a càrrec del professor Javier Albarracín. El noticiari de Rubén Urdiales té un temari curt però ben tractat.

A Cuina brutal, el xef valencià Roberto Bosquet, que s’explica bé, no només ensenya receptes. També, segons la publicitat del programa, un estil de vida. Si entre TV3 i TVE la sang no ha arribat al riu amb l’onomàstica corporativa (2 Cat, 3Cat), no sé què dirà Marc Ribas del títol d’aquest programa, en què ressona un adjectiu molt emprat pel cuiner de TV3. Bosquet va treure un llibre el 2021 amb el subtítol “Les meves receptes més brutals”. Brutal, de Marc Ribas, es va editar el 2018.

Una de les garanties del projecte és que no ha estat un invent imaginat des de zero. Sant Cugat fa temps que proposa televisió en català —sí que és veritat que moltes vegades en dosis homeopàtiques— i hereta una cultura professional que van començar als setanta, a Miramar, una generació, innovadora i valenta, del periodisme televisiu, la realització o la gestió (Antoni Serra, Mercè Vilaret, Juan Manuel Martín de Blas, Montserrat Roig, Joan Anton Benach, Àngel Casas, Joaquim Maria Puyal...).

Aquest dilluns, el primer dia, tant els veterans com els que encaraven un nou encàrrec es veien tocats per la il·lusió. És fàcil profetitzar que el projecte tindrà les seves polèmiques. La primera, dimarts, particularment artificiosa. La 2 Cat va oferir el partit entre les seleccions espanyola i búlgara. Al galliner de les xarxes socials hi havia un munt de missatges de personal preguntant-se per què es dona en català una cosa que els indepes no miraran i defensant que per parlar d’Espanya s’ha de fer en espanyol. Una estretor política i una indigència intel·lectual que ja coneixem. I també hi ha rèpliques dels que consideren que fer servir el català en el seguiment de La Roja és una maniobra de l’espanyolisme, que fa servir el català per engrandir l’abast dels seus missatges. Això és voler encongir l’idioma i els mitjans catalans perquè només serveixin un perjudicat i concret imaginari nacionalista. Que La Roja també interessa a un sector important de l’audiència catalana ho demostren les xifres del partit entre Espanya i Geòrgia de dissabte. La retransmissió va fer La 1 líder a Catalunya amb 475.000 espectadors (28,2%). Un tant per cent que puja vint punts entre els espectadors més joves. Per què hi hauria de renunciar La 2 Cat?