Adolf Beltran: “Del que més orgullós em sent és que els periodistes valencians vam saber actuar per desvelar la corrupció”

Tot comença quan Adolf Beltran (València 1958), sent un jove de vint anys que anava per a arquitecte, decideix dedicar-se al periodisme. Primer des de la revista Cairell, després en Noticias al Día i el setmanari El Temps, i anys més tard des d’EL PAÍS. Decidit agosarat, i amb molts anys d’experiència al darrere, el 2015 va fer un salt important i va posar en marxa l’edició valenciana d’Eldiario.es, on al llarg de deu anys ha promogut un periodisme seriós, dinàmic i crític.

Analista polític en À Punt Televisió, escriptor i col·laborador de revistes culturals com ara L’Espill i L’Avenç, Beltran ha publicat diverses obres on analitza la societat valenciana: identitat, mitjans de comunicació i cultura de masses, entre altres aspectes. A més, és autor de reculls de relats i de dues novel·les: Les llunes de Russafa, premi Joanot Martorell, i Estribord. Ara, arribat un moment vital d’inflexió, es planteja que és hora de baixar el ritme i donar relleu, de tornar, d’alguna manera, als seus orígens com a periodista cultural i de reprendre un projecte de novel·la que du entre mans des de fa un temps.

Pregunta. Acaba una etapa i es publica un llibre editat per vostè: Vicent Ventura. Paraules d’un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993.

Resposta. Així és. Vull pensar que ara tindré més temps per a escriure. Recentment hem celebrat el centenari de Vicent Ventura, però ha passat amb poc de ressò. Gràcies a l’editorial Afers he pogut mirar Vicent Ventura com a periodista i polític entrevistat, sobretot en premsa, però sense oblidar un aspecte oral molt interessant, tot i que escàs, perquè només hi ha una entrevista radiofònica de quan estava a París. És una publicació que se suma a unes altres al voltant de la seua persona i obra.

P. Com és que va acabar fent de periodista, si anava per a arquitecte?

R. Per la cultura... als anys 1979-1981 estava vinculat a la revista Cairell, em movia en el món de la cultura i la literatura, amb Josep Piera i Marc Granell, entre altres. Així que vaig deixar l’arquitectura i em vaig dedicar al periodisme, i el 1986 vaig arribar a la delegació d’EL PAÍS, em fitxà Manuel Muñoz. Eren anys de màquines d’escriure, rotatives i de redaccions completes, i a València vam arribar a ser més de vint persones. M’ocupava d’educació i cultura i el 1997 creàrem Quadern, que durà fins a 2012 en paper, al voltant de 600 números, més un parell d’anys en digital.

P. Aquells anys vostè fou un observador en primera línia de l’evolució de la cultura al País Valencià. Com va viure i veure aquesta l’evolució?

R. En aquells anys la cultura i la societat valencianes van aprendre a sobreviure malgrat l’aparell polític hostil i vam ser molt creatius en diferents àmbits: es va crear el moviment Escola Valenciana, es va estructurar una societat civil, van sorgir molts grups de música i cantants, el món editorial també es consolida i creix.

La dreta valenciana viu estancada des de la Transició i veu la recuperació intel·lectual i moral del País Valencià com un perill

P. I ara on estem?

R. En un moment en què el valencianisme ha demostrat ser un moviment de modernització de la societat valenciana, la forma d’accedir a la modernitat des d’un territori que havia quedat relegat i subsidiari. La universitat per exemple fou un factor actiu de recuperació de la intel·lectualitat valenciana, una vertebració social i civil important de minories que s’amplien.

P. Vivim de nou atacs i agressions a la cultura, a la societat i a la intel·lectualitat del país: quines conseqüències té això?

R. La dreta valenciana viu estancada des de la Transició i veu la recuperació intel·lectual i moral del País Valencià com un perill perquè, mentre que la cultura i la societat valenciana han evolucionat, la dreta no ha produït res, ni un sol paper amb interès intel·lectual, cap reflexió sobre la política ni l’autogovern, estan on sempre, amb els mateixos tòpics i falsedats que fa vint o quaranta anys, i les mateixes frases fetes. En canvi, hi ha molta reflexió en els àmbits de la cultura i la política progressista valencianista d’esquerres. El valencianisme polític ha evolucionat i madurat moltíssim, fins a arribar a ser una força parlamentària, cosa que era inimaginable fa un temps. Aquesta societat és així i ens hem d’acostumar a treballar en aquestes condicions.

P. La gestió de la dana està passant factura al president Mazón i al PP?

R. Després de la dana el govern valencià està en una situació molt deteriorada. La negligència es podrà dissimular o amagar, però és irreparable. Mazón és un president amortitzat. Si el canviaran o no? Podem llançar hipòtesis, i poc més. L’estil Mazón és agafar-se a la cadira i el PP li dona suport. No s’havien vist des de feia temps manifestacions a València com les dels passats mesos. La gestió de la dana i la reconstrucció posterior suposa un desprestigi per a les institucions autonòmiques perquè deixa la imatge que els valencians som uns deixats i uns lladres, mentre que són només ells, una part, la dreta, els que representen els lladres. Les capitalitzacions del desastre venen d’eixe costat, i aquests plantejaments tan brutals se suposa que tenen audiència i autoritat.

P. La corrupció és un tema que sempre l’ha preocupat com a periodista.

R. Periodísticament, poder destapar els abusos del poder i les corrupcions d’una època ha estat un triomf, sobretot al principi. Ara estem més entrenats i amb una disposició diferent. Cal recordar que Zaplana arribà a la Generalitat Valenciana ben tacat ja, salvat del cas Naseiro, i des de la premsa va costar molt assumir que calia destapar coses, com era el cas de la gestió de Rita Barberà a l’Ajuntament de València. El discurs del PP era que els valencians anàvem a fer-nos rics i per fi ens anaven a fer cas al món, i això suposava una utilització dels complexos col·lectius dels valencians per a fer una política totalment corrupta. Desvelar la corrupció és un fet molt positiu, i del que més que més orgullós em sent és que els periodistes valencians vam saber estar a l’altura i vam actuar per destapar la corrupció.

P. Amb la reparació de la dana no hi ha perill de caure de nou en la corrupció?

R. Hi ha contractes amb empreses que estan condemnades per haver actuat corruptament. Ara és més difícil que abans amagar certes coses, perquè avui la transparència és una condició i en això hem avançat molt.

P. Com veu l’oposició en aquesta legislatura? Està fent el seu paper?

R. Sí que l’està fent, però el problema més gran amb què s’enfronta és el domini que el partit en el govern té de l’aparell mediàtic valencià, un sistema subsidiari de l’espanyol. La societat valenciana no té un sistema comunicatiu autòcton i tot està molt condicionat. L’oposició es fa escoltar en la mesura que pot, però és complicat. A més, ha coincidit també amb el canvi del lideratge generacional en els socialistes valencians i en Compromís, on també hi ha un relleu. L’arribada de Ribó a l’alcaldia de València fou quasi un miracle, coses que no podíem imaginar, i això és un fet a valorar i recordar. Crèiem que era una força política que movia gent només a les comarques, als pobles. Ara sabem que no, i que hi ha espai per als canvis i per a una gestió política diferent. Trobe a faltar llibres i assajos que expliquen i reflexionen sobre el que ha passat.

El valencianisme polític ha evolucionat i madurat fins a arribar a ser una força parlamentària, cosa inimaginable fa un temps

P. Continua Joan Fuster present en la manera d’entendre la societat valenciana?

R. I tant! Hem evolucionat, és clar, però no estaríem ací sense ell. Jo soc fusterià i venturista també, Fuster i Ventura són els que em van dur a pensar i estimar el meu poble. Ventura que fou pioner en entendre i explicar el teixit econòmic del País Valencià i es va jugar el patrimoni i la carrera per la democràcia. Els anys commemoratius han de servir per a reflexionar, no per a sacralitzar, han d’ajudar a entendre com ha canviat tot des de les seues propostes, com ara aquest topicàs dels Països Catalans que crec que ens està perjudicant molt i que no era la intenció de Fuster. És un terme que serveix per calmar les consciències de molts, sobretot des de fora del país. Hem evolucionat molt, València ja no és aquella “capital de la modernitat impossible”, que en deia Carlos Pérez, hem superat aquell estat.

P. Per anar acabant la conversa, vostè ha viscut el pas de la premsa en paper a la premsa digital. Quina reflexió en pot fer?

R. Hi ha hagut dos canvis grans que s’han solapat: una revolució tecnològica i una crisi empresarial. Parlem molt de la primera, quan en realitat han passat moltes coses com a conseqüència de la crisi del model empresarial. Va arribar un moment als mitjans de comunicació que no s’ho esperava ningú, ni ací, ni als Estats Units, ni enlloc. Els executius, que cobraven grans sous per planificar, no varen veure vindre els canvis i les conseqüències van ser brutals. Van fer fallida les rotatives i la distribució del paper, i alhora no sabíem com rendibilitzar una publicació digital. Anem sempre amb retard. Ara sabem que has de construir una comunitat de lectors, de subscriptors que han de pagar per sostenir eixa comunitat. La publicitat no et sosté perquè ha anat a parar a les grans plataformes d’internet. Per tant, necessites crear aquesta comunitat de lectors que volen que tu els expliques, els dones continguts a llegir, lectors que volen llegir-te i paguen per això. Les subscripcions són el que fa viable la premsa digital, de fet, ara ja hi ha auditories de subscripcions.

P. Però hi ha lectors per a tants digitals?

R. No, hi ha crisi de lectors, però trobem capçaleres que algú amb diners paga perquè li interessa i convé que hi estiguen, tot i que no tinguen lectors. Per això la transparència i les auditories són importants: saber qui paga cada mitjà.