Collado, l’oblidat fotògraf dels oblidats

Un matí de Sant Josep, abans que cremaren les falles a València, Joaquín Collado li digué a la dona que se n’anava a fer fotos. Era empleat de banca, però la seua passió era caminar, mirar i disparar. Com Masats. Com Cualladó. Com Colom. Com Pérez Siquier. Com Miserachs. Com Ontañón. Com Maspons. Com tots aquells impulsors d’una fotografia que alineava lluita social, lirisme i curiositat de flâneur.

El cas, però, és que Collado no coneixia el treball dels altres. Collado només era un empleat de banca de quaranta i pocs anys que s’havia comprat la primera càmera per retratar el seu fill acabat de nàixer. Collado era menut, bigotet de postguerra, rostre comú. Era perfecte per passar inadvertit aquell migdia de Sant Josep de l’any 72 pels carrers més cràpules de València, els del Barri Xino, amb prostitutes, xulos, madames, puters i mirons fent cua en la vespra de l’esclat primaveral.

La Nikon la portava amagada entre l’abric, a l’altura de la cama o el melic. Quan disparava, Collado es posava a tossir per evitar que el soroll el delatés. Només portava un carret. 36 bales. Suficients quan un talent descomunal podia imaginar-se els enquadraments d’allò que veien els seus ulls: botes, minifaldes, cuir, mirades calentes, mans a les butxaques, com per amagar el secret en aquell final de franquisme sense fi.

Eixes imatges són una part de la genialitat d’este caçador de vides alienes. Un fotògraf amb una mirada humaníssima; una sensibilitat extrema per retratar la pobresa dels ravals, la indefensió dels vells, la innocència desvalguda dels xiquets, l’audàcia dels adolescents, la llibertat dels gitanos, l’anarquia dels venedors del rastre o la fugacitat sempre caòtica de la vida urbana. Eixe gran fotògraf havia passat inadvertit amb els seus vora 40.000 negatius acumulats d’una València oblidada, la dels anys 70 i 80. Com una Vivian Maier més, però en comptes de Chicago i Nova York, l’escenari era la tramoia de València. Sembla la història d’un geni clandestí, un artista ignorat. Tanmateix, la història va canviar.

Juan Pedro Font de Mora es va entestar i va impulsar una exposició de Collado –la primera– a la seua llibreria Railowsky. I en una dècada va viure un boom local. Exposició al Muvim. Catàleg. Reportatges. Compra de 28 fotografies per part de l’IVAM. Exposició a París. Galeries. Museus. El reconeixement inesperat per al fotògraf comptable.

Ha mort Joaquín Collado. Tenia 94 anys.

Telefone a Juan Pedro Font de Mora. Em diu que el fotògraf de la València oblidada tenia una doble virtut: la de ser invisible i la de guanyar-se la gent que fotografiava. Primer parlar, després disparar: eixa era la seua regla. En canvi, hui eixa concepció de la fotografia és impossible. Perquè la gent està a la defensiva. Desconfiem d’una càmera aliena. No sabem què faran d’eixa imatge. L’evitem. Com si anàrem pels carrers més cràpules i ens fera vergonya, o por, que algú ens mirara com realment som i no com ens venguem. Ens fem mil fotos i les compartim sense parar. Però una càmera aliena ens fa por. No siga cas que Benjamin tinguera raó i el clic ens furte l’ànima real, no la prefabricada. Que curiós.