El que hem menjat al març

Uribou, la singular cuina d’en Taka

Ni uramakis ni yakisoba. Aquí no trobareu els clàssics plats de la majoria de restaurants japonesos que hi ha a Barcelona. Aquí descobrireu la cuina d’en Taka, que va néixer a la ciutat japonesa d’Hiroshima i viu a Espanya des del 1998. Amb formació al Japó i França i experiència diversa, té un ampli ventall de tècniques i coneixement de productes, de manera que ha singularitzat la seva forma de cuinar fins al punt que la cuina d’en Taka és molt personal i “no gaire japonesa”, com diu ell. La seva dona, la Kana, és la sommelier, i la japonesa més xerraire i agradable de la ciutat. Ella mateixa reconeix rient que no sembla japonesa. A les seves mans queden les propostes de sake, i és molt oportú que us deixeu aconsellar. Per saber-ne més, cliqueu aquí.

Os-kuro, sushi amb sake

Os-kuro, el restaurant que va obrir fa gairebé un any a la planta baixa de l’Hotel Claris, té una carta japonesa convencional. A la planta baixa hi trobareu un bar de suhi i al primer pis una selecta carta a base de robata, tempura i altres receptes nipones. Teniu la possibilitat de fer un maridatge de sake, elaborat per la directora i sommelier Ángela Gómez, que sempre té a la carta nou referències que es van actualitzant segons la temporada i la demanda. Per llegir-ne més, cliqueu aquí.

Mesa quince: 15 taules, 15 plats i 15 vins

En aquest nou restaurant del carrer Muntaner el 15 és un número fetitxe. A Mesa Quince hi trobareu quinze taules, una carta de 15 plats, una selecció de 15 vins i altres begudes per allargar la vetllada amb la panxa plena. És el primer projecte de l’argentí Patricio Costa, que va arribar fa dos anys a la ciutat, però a Buenos Aires també participa en algun negoci del sector grastronòmic. Aquí deixa les cotilles al seu país d’origen i s’alia amb el xef Facundo Reynoso per donar un altre aire a l’asado. De carn n’hi ha molta, i els talls són els típics, però es presenten de forma més refinada, a la vegada que les quantitats són més mesurades. Per conèixe’l millor cliqueu a l’enllaç.

Assalto, un bar de vins i tapes

Us podem explicar l’Assalto d’aquesta setmana, però la que ve potser aquest nou bar de vins i tapes us atacarà d’una altra manera. En essència, aquí el cuiner Matteo Bertozzi fa el que li dona la gana, i incorpora plats a la carta cada vegada que s’avorreix de cuinar el mateix. Podríem dir que és el nou laboratori de la seva inventiva, on les hortalisses tenen molta importància. De fet, a My fucking restaurant, el local que té uns metres enllà al mateix carrer Nou de la Rambla, el 80% de la carta és vegetal. “Aquí no volem límits”, explica en referència a l’altre restaurant, on té un compromís molt més gran amb el producte de proximitat. Per saber-ne més, cliqueu aquí.

Pueblo Libre, una taverna que podria estar a Lima

El que més li agrada a Pablo Ortega és que li diguin que a la taverna Pueblo Libre la gent se sent com a casa. Són molts els peruans que la tenen com un lloc de referència per menjar-hi, però també la clientela local i del barri de Sant Antoni s’ha acostumat a frequentar-la. “Vull jugar molt amb la nostalgia i que la gent se senti com en una taverna de Lima”, explica al menjador del seu local, càlid i senzill, decorat amb fotografies fetes per Carlos Domínguez, conegut com a Chino, un reconegut fotògraf peruà. És amic de la seva filla i ella mateixa ha fet la selecció d’imatges que pengen de les parets. Una bona manera d’entrar en l’atmosfera limenya és mirar-les amb un chilcano a la mà, un còctel que recomana pequè és més fresc i menys dolç que el pisco sour. Per veure més plats, cliqueu l’enllaç.

Yakumanka, la vitrina de peix que marca la diferència

Un dels plats forts de la cuina peruana és el cebiche, que acaba de ser reconegut com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco. A base de peix o marisc cru, tallat a daus i marinat amb llima, xili, ceba i altres secrets de cada xef, el cebiche passa d’allò més bé. És lleuger i fresc i va acompanyat de blat de moro torrat. Des que van obrir el 2017 a l’Eixample, calculen que el Yakumanka n’han servit més de 100.000. És d’aquells plats que semblen senzills però no és tan fàcil trobar-se’l ben executat i que no resulti excessivament àcid, però aquí està molt ben equilibrat. Diuen que combina amb la cervesa, però amb un pisco sour també baixa bé. És un còctel molt habitual al Perú que també es troba a Xile. Per saber què més trobar-hi, cliqueu a l’enllaç.

Passadís del Pep, un èxit sense entrada a la vista

El Passadís del Pep es diu així perquè si no travesses el passadís no hi arribes. Quan la moda dels bars i resaturants clandestins no havia arribat a Barcelona, ja n’hi havia un que estava ben amagat. Sense una entrada visible a fora, aquest restaurant és un local rere una porteria d’allò més normal d’un edifici del Pla de Palau. Però qui el coneix sap que s’hi amaga un menjador clàssic, amb capacitat per a vuitanta comensals, que es distingiex per la cuina tradicional que posa en valor el producte, sobretot del mar. Allò que ara es diu tant, de respectar al màxim els sabors, al Passadís del Pep fa temps que ho tenen clar. Per saber-ne més, aquí.

7Portes, el restaurant més emblemàtic arran de mar

Gairebé no necessita presentacions, però sí que mereixerien moltes pàgines totes les històries que resguarda aquest restaurant. El 7Portes va obrir el 1836, és a dir que porta gairebé 188 anys en funcionament. Des de l’any 1940 a mans de la mateixa família, Parellada, de la històrica Fonda Europa de Granollers. Paco Solé Parellada és qui el dirigeix des de fa molts anys, convertit en un clàssic de la ciutat, visitat per locals i turistes que en valoren els arrossos, els plats de cullera i receptes tradicionals com els canelons, la sopa de rap, el bacallà a la llauna, el xató, els pèsols ofegats, el rap a l’all cremat o les costelletes de xai. Més, aquí.