La carta que Raimon va escriure bufat i de matinada a Joan Fuster fa seixanta anys

És l’hivern del 64. Al carrer Blanc hi deu bategar el silenci propi de la matinada. Un xicot de Xàtiva, de 23 anys i només quatre cançons gravades en un EP groc, comença a escriure a mà una carta. Li l’adreça a un intel·lectual de Sueca, un home dret i fet amb bigot i batí. Estimat Juanito, dos punts. Són les tres o les quatre de la matinada, li diu. No ho sé. Així de sobte, he pensat que el teu nom de crític es veuria compromès al jutjar la meua merda de lletres de cançons que tenen una ressemblança amb allò que vosaltres en dieu poesia, escriu. El xicot afegeix al final: Tinc vergonya de no saber res. Estic bufat. Tinc moltes ganes de vore’t. Signat, Ramon.

A una hora en cotxe, d’eixe cotxe impossible que cap dels dos té, l’home de Sueca s’asseu i acarona la màquina d’escriure. Té 41 anys. S’ha encabotat en escriure un llibre sobre el xicot de Xàtiva. Eixe fenomen ple d’inseguretats que li confessa per carta que es creu un analfabet, que se sent un ignorant, potser un inútil. Un inútil a qui es pretén convertir en una cosa per a la qual no té pasta. L’home de Sueca, que segur que està fumant o va a fer-ho o ho acaba de fer o les tres coses alhora, escriu Benvolgut Ramon, dos punts. Ets imbècil, li diu, si penses que no soc capaç d’apreciar el valor del Raimon sense comparar-lo a Shakespeare o a Paul Valéry. Tot, en aquesta vida (i en l’altra, segons la teologia) té el seu lloc: el Raimon i el Dant. No veig per què hagen de confondre’s les coses. Bon dia, acaba de teclejar. T’abraça (i tu no), Joan.

És una carta de fa seixanta anys. Seixanta anys ja. Fuster va morir fa massa temps. Raimon ara en té 83. Com estàs, Raimon? Vellet, respon des de molt lluny, a l’altre costat del telèfon, eixa veu d’un temps i d’un país que ja ningú va fent, o potser sí i es fa d’una altra manera que encara no sabem desxifrar. Aquell passatge íntim ha perviscut en una carta. Una de les quasi cent cartes que es conserven de la seua correspondència. Ara, l’editorial Tres i Quatre publica el vinté tom d’un projecte cultural extraordinari: el rescat de la correspondència integral de Joan Fuster. La seua biografia, en realitat. El subtítol d’este volum diu: “Raimon i altres noms de la Nova Cançó”. Apareixen cartes de Fuster amb altres cantants com Ovidi, Pi de la Serra, Vicent Torrent o Pep Laguarda. Tanmateix, és entranyable descobrir com es coneixen quasi per accident. Com descriu Fuster les primeres actuacions del jove irat de Xàtiva i del seu crit al·lucinant. Com l’assagista impulsa i encoratja el jove cantant. I és més entranyable encara descobrir les inseguretats de qui comença. De qui va bufat en una freda i silenciosa matinada i escriu que potser és inútil tota la seua lluita i troba el recer del pare de la pàtria. De tot això fa seixanta anys.