Qui gentrifica l’Hospitalet? Història del Districte Cultural, dels primers artistes a la Rosalía

“Jdr si algún día tengo pasta, no seré Warhol, xo montaré un sitio q haga honor a ese espíritu dnd los artistas s puedan encontrar y ­crear”. El 2015 Rosalía tuitava un desig que ara està a punt de fer-se realitat. El desembre passat, el Via Lliure de RAC1 revelava que la cantant s’està fent construir el seu propi estudi de gravació a l’Hospitalet de Llobregat, una ciutat que presumeix d’un ecosistema cultural efervescent. Fa anys que hi arriben artistes visuals i plàstics, galeristes i altres professionals atrets per naus industrials que compleixen la santa trinitat de les condicions d’un espai creatiu: metres quadrats generosos, llum a dojo i preus assequibles. A Barcelona, impossible de trobar en un mateix edifici.

Un any abans que Rosalía fes el seu tuit profètic, el districte cultural començava a néixer a l’Hospitalet. Els pintors Rasmus Nilausen i Pere Llobera buscaven un taller per compartir-lo amb altres creadors. La decisió d’instal·lar-se en una nau del carrer Salamina va ser, doncs, “purament econòmica”. “En veure l’espai, en Rasmus va fer una crida a altres companys i la resposta va ser astronòmica, molts es van quedar fora”, explica Llobera. Per això, en adonar-se que els baixos del mateix edifici eren buits, van posar-se en contacte amb la propietat i ràpidament van omplir-los artistes de la talla de Laura Llaneli, Lucia C. Pino o Lúa Coderch. En qüestió de quatre mesos, ja hi havia quinze artistes treballant a l’Hospitalet. “Més del que en Josep Ramoneda hauria somiat”. Ells no ho sabien, però el filòsof i escriptor acabava de publicar Una visió de l’Hospitalet i la seva cultura, que seria la llavor del projecte Hospitalet Districte Cultural.

“Mai hi havia hagut tant talent per metre quadrat a la nostra ciutat”, subscriu Mireia Mascarell, coordinadora del projecte que materialitza el plantejament entre utòpic i benintencionat de Ramoneda. Primer, es va delimitar un quadrant de la ciutat —entre l’avinguda del Carrilet, la travessera Industrial i les vies del tren—, on l’ús del sòl industrial podria passar a ser també cultural. Paral·lelament, el crític d’art Albert Mercadé va rebre l’encàrrec de posar en pràctica el projecte teòric de Ramoneda i dinamitzar-lo. També va indexar les naus buides de la zona i buscar artistes que, com Llobera i Nilausen, volguessin treballar-hi. La seva figura pont entre l’administració i els creadors va ser clau perquè aquests veiessin amb bons ulls el projecte municipal, que ha anat més enllà dels carrers plantejats inicialment per convertir-se en una proposta més ambiciosa i menys concreta. La d’una ciutat que pugui ser, tota ella, escenari d’artistes.

Al voltant del Districte Cultural flotaven dues idees difícils de fer aterrar: l’impacte econòmic i el retorn social que, en teoria, tindria l’arribada dels artistes a la zona. Mireia Mascarell assenyala les “sinergies” que s’han creat entre artistes de volada internacional, com el duo Lolo&Sosaku, i els petits industrials que ja hi havia a la zona. “Poden rebre encàrrecs dels artistes, i això, a part de generar creixement econòmic, els ha obligat a adaptar-se als nous clients”.

Al seu torn, un artista instal·lat a l’Hospitalet sap que comptarà amb encàrrecs municipals que busquen un impacte en la realitat del veïnat. Dins del concepte “impacte”, l’Ajuntament inclou visites a escoles o entitats, cartells d’obres de teatre i festivals locals, i també intervencions d’art urbà, com ara les l’artista xilena Nevenka Pavic als voltants de les parades de metro de Torrassa i Santa Eulàlia, que ara llueixen mosaics de colors llampants amb referències ­naïf a la diversitat cultural de la zona.

Però no tots els creadors col·laboren amb l’Ajuntament en la mateixa mesura. Llobera veu en l’èxit del projecte l’evidència d’un sector artístic dèbil, empobrit i “permeable a les propostes de l’administració”, i expressa una tensió habitual entre creador i institucions: “Com més funciona el Districte Cultural, més perjudicada queda la individualitat de l’artista, que no s’hauria de sotmetre a cap marca per existir”. Més enllà del xoc entre la llibertat individual i la comunitat, en qualsevol cultura sana és igual de natural i conflictiu que l’artista tingui mandra davant d’un encàrrec municipal, com que les institucions vetllin per fer arribar la seva obra al públic general.

El Districte Cultural preveu subvencions per a la creació d’entitats ciutadanes i bonificacions perquè els artistes, galeristes i altres professionals puguin desgravar impostos com l’IBI. Aquestes iniciatives, que van ser rebudes amb els braços oberts per la comunitat creativa, ràpidament s’han convertit en font de frustració: a l’Hospitalet, no tots els locals compleixen els requisits d’habitatge per optar a les bonificacions i molts professionals no se n’han pogut beneficiar.

“En un primer moment em vaig sentir molt acollit. Després, el que havia de passar no acabava passant”, diu Àlex Nogueras. La primera fornada d’artistes va anar seguida de l’arribada de galeries d’art, com Nogueras Blan­chard, que recentment ha abandonat el seu espai de l’Hospitalet arran d’una fusió amb la Galeria Joan Prats. Nogueras explica que les decisions preses no han tingut a veure amb el projecte municipal i que ell va anar a l’Hospitalet “atret pels artistes”. La deslocalització els va permetre ocupar “un espai que no haguéssim pogut tenir mai Barcelona”, però “a l’Hospitalet hi ha menys públic passejant i els compradors només feien via fins a la galeria per a visites puntuals i planificades”.

Ana Mas va obrir una galeria al mateix bloc d’edificis que Nogueras Blanchard l’any 2015, atreta per la possibilitat de crear vincles amb la naixent comunitat artística. “De dues gale­ries vam passar a ser-ne tres, quatre, cinc i més!”. Gràcies a l’Ajuntament, van poder pacificar la plaça de davant de la galeria per poder-hi fer actes. Ara bé, l’immoble no complia els requisits d’accessibilitat i seguretat que la Generalitat llista per accedir a la bonificació de l’IBI, i que l’Ajuntament, amb Núria Marín al capdavant, fa servir de reclam.

Les traves burocràtiques no han frenat l’arribada de creadors a l’Hospitalet. L’any 2021, el centre d’art Tecla Sala exposava, sota la curadoria de David Armengol i Albert Mercadé, una mostra del bullici creatiu de la ciutat. L’exposició Our garden needs its flowers. Fluxos i narratives artístiques al Districte Cultural de l’Hospitalet aplegava pintures, escultures i peces d’art sonor que posaven l’Hospitalet al mapa de la creació contemporània més innovadora i radical i, alhora, feien coexistir en un sol espai artistes reconeguts i creadors emergents. El missatge evident: l’Hospitalet, un jardí fèrtil que dona fruits. En aquest moment postpandèmic s’hi va instal·lar la pintora Rita Sala, i amb diversos companys van convertir una nau industrial en La Butxaca Màgica, un taller i espai expositiu. Però té la intuïció que “quedar-nos en aquest espai a llarg termini serà insostenible. Patim per si els propietaris ens apugen el lloguer, o per si ens acaben fent fora per vendre’l a una constructora”, explica. Molts creadors han vist com, en el període de vuit o nou anys, els doblaven el lloguer i l’Ajuntament no té la capacitat de limitar els preus.

Isa Servera fa vuit anys que treballa a l’Edifici Freixas, que ha acollit creadors de tota mena i que encara conserva un percentatge important de petits industrials. Ella va tenir sort. El propie­tari valora la presència dels creadors i s­empre ha escoltat les seves demandes. Durant la pandèmia els va abaixar el lloguer temporalment, i ara ha escoltat les queixes d’una part dels llogaters, que han vist com un nou bloc d’habitatges residencials els tapava la llum del sol que abans il·luminava els seus tallers. Quan ha sigut hora de renovar, no els ha apujat la quota. Sí que ho ha fet amb els llogaters no afectats pel bloc veí. Un d’ells explicava que, en una negociació telefònica, el propietari va fer servir el nom Rosalía dues vegades per justificar l’augment.

L’arribada de l’estrella de Sant Esteve Sesrovires no preocupa especialment els artistes. Sí que els genera malestar la quantitat d’edificis nous que han vist néixer a la zona, sobretot quan ells mateixos són acusats de gentrificadors. “Ni els artistes ni les galeries tenim aquesta capacitat”, refuta Àlex Nogueras; a ulls de les promotores, però, els creadors converteixen la ciutat en un lloc on invertir-hi pot valer la pena.

L’Ajuntament veu amb resignació aquest procés perquè també queda fora de les seves competències. Al perímetre inicial del Districte Cultural, els sòls es van requalificar per acollir activitats creatives. Però en altres àrees de l’Hospitalet on hi ha sòl privat edificable, la construcció no es pot evitar. Això, juntament amb l’ampliació conceptual del Districte Cultural a la resta de la ciutat, ha resultat en situacions estrambòtiques que demostren com els artistes són utilitzats com a reclam per les promotores: el nou bloc de pisos amb piscina del costat de l’Edifici Freixas es diu AQ Les Arts.

Evidentment, no és una història nova. A Londres o Nova York, però també al Born o al Poblenou, la cultura s’ha fet servir per atraure les classes benestants. De moment, a l’Hospitalet no hi ha cafeteries d’especialitat, però l’ecosistema cultural ha mutat des del 2014. Ja no hi arriben tants artistes visuals com dissenyadors, agències de publicitat o estudis de gravació. La Caixa transformarà un magatzem de 10.000 metres quadrats en l’ArtStudio CaixaForum, un espai per dinamitzar la seva col·lecció i think tank del sector de l’art.

Mireia Mascarell, però, considera que a l’Hospitalet “no es pot parlar de gentrificació”. Si ens fixem en els preus actuals, “no es pot equiparar amb el 22@”. Però qui sap què passarà d’aquí uns anys. Mascarell remet a l’organització urbanística de la ciutat per pronosticar que la gentrifiació no hi farà estralls. Segons la coordinadora, la hiperfragmentació en avingudes i vies de tren (tot i que es preveu que acabin soterrant-se) eviten la gentrificació de la ciutat: “A Santa Eulàlia ja no s’hi pot construir més. I a Sant Josep, on sí que hi ha noves edificacions, gairebé no hi ha artistes”. El Districte Cultural ha mediat en conflictes entre propietaris i llogaters, però en el projecte hi havia riscos, tant econòmics com socials, evidents i fàcils de preveure, que han quedat en terra de ningú. Potser és veritat que els locals de brunch no arribaran a l’Hospitalet amb tanta facilitat com han arribat al Poblenou, però això no assegura la supervivència dels artistes ni dels veïns a la zona —paradoxalment, els que havien de benefi­ciar-se del Districte Cultural. La ciutat ha acollit alguns dels millors artistes contemporanis del país i n’ha vist néixer de nous. Però, si d’aquí a un temps es produeix un èxode i hi queden grans empreses creatives, productores i, potser, la Rosalía, podrem continuar parlant d’un districte cultural?