Les ‘groupies’ segueixen Maria Barbal fins al club de lectura

Com en cada sessió del club de lectura del Quadern, els assistents s’asseuen arrenglerats davant de l’escena principal de l’estudi Toresky, conduïda per la periodista Carlota Rubio i amb l’atenció posada en l’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949), que ha vingut a parlar del seu nou llibre publicat, Tots els contes. Abans d’acomodar-se, una senyora demana poder asseure’s en unes cadires laterals. Li interessa quedar-se en aquest racó per no perdre’s res, i poder fer-li fotos a l’autora de més a prop. El tècnic de la sala hi accedeix, encara que tota la resta de participants seuen on estava previst. Amb un somriure de satisfacció, agafa el mòbil i s’afanya a captar la primera imatge de Maria Barbal, com si retratés la seva escriptora de capçalera. Després treu de la bossa un bolígraf i una llibreta. L’obre i escriu el títol: Club del Quadern. Maria Barbal. Talment com qui pren apunts en una classe que sap que serà magistral.

L’emoció se li reflecteix al rostre i tot fa pensar que és una trobada ben especial. Igual que ella, altres senyores que assisteixen al club de lectura tenen el recull de contes a la falda, un tom voluminós de més de 700 pàgines. Una altra assistent també té un bloc de notes entre les mans. Carlota Rubio presenta la convidada i comença una conversa que tractarà sobre la narrativa breu, però també de tota la seva obra en general, que va començar amb l’exitosa Pedra de tartera, el seu debut el 1984. Amb Mel i metzines i Càmfora, els tres llibres formen l’anomenat cicle del Pallars de Barbal, un homenatge als seus orígens. Però l’autora va confessar que mai va escriure aquestes novel·les pensant en aquesta voluntat, sinó que ho va fer més per “necessitat”.

Per compilar els contes que ha escrit al llarg de tants anys, una feina que ha anat a càrrec de Carme Arenas, l’escriptora va fer una recerca curosa de rebuscar en els diferents suports on havia escrit. “Segurament no hi són tots”, va reconèixer, perquè algun devia quedar relegat en alguna publicació de paper descarrilada. Però finalment se n’han editat 91 i reconeix que no era conscient d’haver-ne escrit tants. Rellegir el que un ha escrit no és fàcil. La temptació de fer canvis hi és. Sobretot en els primers, que són dels anys vuitanta, va admetre: “Em vaig proposar respectar l’escriptora que era fa uns anys”. Ben conscient que la seva perspectiva és una altra i la seva manera d’escriure ha canviat, va explicar que s’ha adonat com els anys han tornat la seva escriptura més sintètica, sobretot en les descripcions de personatges i els paisatges.

A diferència de les novel·les, on hi ha la possibilitat de desplegar tot un món, un exercici que va comparar amb un arbre, on les ramificacions, les fulles i els fruits poden anar creixent, suportats per un tronc que conté tot allò substantiu de la història, els contes han d’anar de cara a barraca. En l’escriptura breu, normalment parteix d’un personatge principal, dos a tot estirar, i amb caràcters ben definints. De fet, els seus contes són força curts, n’hi ha que no passen les tres pàgines. I sovint deixa els finals una mica en l’aire. “Potser els deixava massa oberts”, va reflexionar fins i tot. Però també va admetre que no la convencen els finals de bufetada perquè “són molt difícils, has d’encertar a qui li dones i on”. No obstant això, sí que és capaç de fer-ho en alguns dels relats del volum.

Durant tota la conversa, es va constatar una vegada més com la lectura és molt subjectiva. Més que preguntes, el públic va deixar anar reflexions i sensacions que li havien deixat els seus llibres, i sovint es reproduïa la mateixa seqüència. Maria Barbal admetia que no era conscient d’haver fet el que se li exposava, però reconeixia que hi devia ser si els lectors ho rebien així. A més de l’homenatge al Pallars, va passar amb la presència de més personatges femenins en els seus contes o el caràcter comprensiu i contingut de molts protagonistes. Aquí sí que va voler deixar una reflexió: “A vegades els personatges que es contenen tenen més valor que els que es revolten a la primera”.

La novel·la Pedra de tartera va ocupar part de la conversa. I quan va sortir el títol, una veu femenina va cridar des del públic: “Preciosa!”, referint-se a la història de la Conxa, la protagonista, que li serveix a l’escriptora per fer un retrat d’una societat patriarcal i la vida al món rural, que ha venut milers de còpies i s’ha traduït a moltes llengües. Amb motiu del 25è aniversari de l’obra, el TNC en va fer una versió teatral el 2011. Maria Barbal va reconèixer que el canvi de registre que va suposar pujar la història a l’escenari va significar que li canviessin moltes coses i que la Conxa que ella sempre havia imaginat no era tal com va aparèixer a escena. Però va admetre que l’actriu Lurdes Barba va fer una molt bona feina i que en general ella va quedar satisfeta del resultat de l’obra.

El pas del temps és un altre dels grans temes de la seva trajectòria. “Fer-se gran és una sort perquè pots parlar d’aquests temes d’una manera sensible o sensitiva”, va mantenir, fent èmfasi en la riquesa de les relacions entre generacions. Als seus 74 anys, Maria Barbal continua treballant, encara que de forma més relaxada i sense imposar-se terminis. “Potser he entès que així es treballa més bé”. I així deu ser perquè va avançar que té una nova novel·la pràcticament enllestida, que precisament tractarà una temàtica que sempre l’ha tingut capficada. “La dificultat d’entendre’s amb persones molt estimades, com els germans”. Persones que de petites s’han entès molt però els anys les distancia per diferents motius de la vida, va afegir.

Les seves lectores, perquè les assistents van ser principalment dones -els homes eren quatre, literalment- no se n’han distanciat gens. L’aire que es respirava durant tota la xerrada va ser d’infinit agraïment i admiració per la seva escriptura. Més que preguntes, el públic la va omplir de felicitacions. Un dels assitents va confessar que no l’havia llegit abans i que el llibre se li havia fet curt. “Els seus contes són meravellosos”, li va dir amb l’obra entre les mans, que després va voler que li dediqués. La senyora del principi, la que havia demanat tribuna, li va dir que passaria a la història de la literatura catalana, mentre que una altra li va expressar que havia llegit tota la seva obra. En acabat, un fort aplaudiment i l’ocasió d’atansar-s’hi.

En el moment de les signatures, la senyora del bolígraf i la llibreta no hi faltava, esclar. I aleshores es va veure que no era cap desconeguda. Maria Barbal la va saludar amb ganes. No se’n perd una, des que va tenir l’oportunitat de conèixer-la en un programa de llibres de TV3, L’hora del lector. En aquest espai van aprofundir en una altra de les seves novel·les, País íntim, amb l’autora mateixa. I Barbal va passar així a ser part de la intimitat d’aquesta lectora, que es va convertir en la seva groupie de l’Ametlla del Vallès que la segueix a tot arreu.

La propera convidada al Club del Quadern serà Mònica Batet, que el 7 de març a les 19h. comentarà Una història és una pedra llançada al riu (Angle Editorial). T’hi pots inscriure aquí i pots consultar tots els convidats aquí.