“M’ha costat acceptar que el meu camí ja el tinc escrit”

Ja fa trenta anys que els records de la Conxa, la protagonista immortal de Pedra de tartera, abracen tantes generacions de lectors que si volguessin reunir-los per l’aniversari la festa tindria problemes d’aforament: 300.000 llibres venuts des que es va publicar a l’editorial Laia, el 1985, fins a l’edició commemorativa que n’ha fet ara Columna (amb un volum annex amb 50 gloses); 100.000 exemplars venuts en un sol any a Alemanya, dues adaptacions teatrals i traduccions a 15 idiomes (i la versió sueca està a punt d’arribar). El vertigen de la xifra, però, no intimida una Maria Barbal (Tremp, 1949) que entoma l’efemèride amb la il·lusió reposada dels èxits veterans.

Pregunta. La nova edició inclou afegitons i canvis. Sent que ha traït la jove de 30 anys que va escriure el llibre?

Resposta. No. Aquest és un llibre que al llarg del temps, per canvi d’editorial o col·lecció, he hagut de rellegir molt i cada vegada hi veia coses que creia que podia fer millor, però no gosava tocar res. Tenia al cap el desig de polir la novel·la, perquè la veu narrativa és la d’una dona que ha anat poc a escola, d’un poble molt xic de la vall pirinenca, i en canvi hi introduïa mots que ella mai no hauria dit, adjectius com inevitable i d’altres per l’estil. També hi he fet una igualació dels trets dialectals i he reajustat la llargada dels capítols. En l’apartat històric, he afegit fets nous de la història verídica en què es basa la novel·la, com ara la conversa entre la Conxa, la protagonista, i les persones que detenen el Jaume. Però penso que algú que hagi llegit el llibre fa 5, 10 o 15 anys pràcticament no ho notarà.

“Clubs de lectura

P. La Conxa seria versemblant al Pallars del 2015?

R. Potser hi queden reminiscències, dones molt grans en pobles petits que podrien recordar la Conxa. Però serien d’una generació més jove que les filles del personatge... És difícil trobar dones que s’hi assemblin; n’hi ha que poden tenir trets del personatge, però en faltarien d’altres.

P. Com ara quins? Què s’ha perdut pel camí en aquests 30 anys?

R. Hi ha hagut una emigració molt crua, molts pobles van quedar mig abandonats als anys seixanta, o bé amb quatre cases. Fins als noranta no trobem una certa recuperació a través del turisme gràcies als esports d’aventura, a l’esquí... Però aspectes com la conservació de l’espai natural i de l’artesania lletera han tingut una recuperació molt més lenta i, per tant, molts dels pobles abandonats als seixanta no s’han recuperat o s’ocupen només en època d’estiu. El que sortosament ja no existeix és l’etiqueta de novel·la rural, que ha desaparegut dels comentaris literaris. Durant una època es va forçar una mena de confrontació entre autors urbans i autors que situàvem l’acció en altres paisatges, però era una polèmica molt superficial. Què té a veure això amb la literatura?

P. Pedra de tartera ha marcat a foc tota la seva trajectòria...

R. Ho he viscut de maneres diferents, però he trigat força a ser conscient d’allò que molta gent ja veia: que sóc l’autora de Pedra de tartera i punt, pràcticament. I m’ha costat una mica entrar-hi. A mi em semblava que el que anava escrivint més tard també podia interessar, perquè intentava buscar estructures més complicades, provant altres camins... i durant molts anys creia que els altres llibres funcionarien, i en general han estat ben rebuts. Però en els últims anys he tingut la sensació que aquesta novel·la ha tapat les altres, en bona part. Almenys per a un públic més ampli i no tan lector. M’ha costat acceptar, i ho he fet amb una mica de nostàlgia, que ja tinc el camí escrit, que no s’espera de mi gran cosa més.

P. Quin títol li sap més greu que hagi quedat eclipsat per Pedra de tartera?

R. En diré dos: País íntim, novel·la on vaig posar molt de la meva experiència com a escriptora i també de la meva experiència personal, un llibre important per a mi. I l’altre és un recull de contes, La pressa del temps: sempre m’havia costat molt escriure contes, tenia dificultat amb la narració breu, i vaig haver de fer un aprenentatge per poder fer el llibre. Pensava que agradaria, hi tenia moltes esperances, però potser a mi no em veien com a contista, potser no era el moment...

P. A Alemanya ja ha venut més de 100.000 exemplars i és best-seller en butxaca. Aquest èxit té alguna explicació especial?

R. D’entrada vaig tenir la sort que el llibre va sortir abans de la fira de Frankfurt. Després va aparèixer en un programa de la televisió alemanya i tot plegat va fer que arribés a la fira amb l’etiqueta de triomfadora. L’editor fins i tot em va proposar quedar-me un any a Alemanya per assistir a tots els actes que li havien demanat. No m’hi vaig quedar, però amb el temps vaig arribar a fer unes 40 lectures. Més que el tema de la guerra, crec que va interessar el fet que no és un llibre agressiu: malgrat el que explica, ho explica amb calma.

P. També és un clàssic als instituts. Com connecta amb els adolescents urbans del segle XXI?

R. Aquí hi ha un paper molt important del professorat. Darrerament a secundària hi ha una lectura comunitària, es llegeix i es comenta el llibre i no s’abandona l’alumne amb el text i que després en faci un examen, que crec que no és un bon sistema. Els professors han optat per llegir i fer entendre i guiar-los en la lectura. Però crec que també hi entren perquè Pedra de tartera és una història de guerra i de fracàs, però també d’amor, d’immigració... Hi ha temes de tots els temps i països. En alguna escola m’he trobat noies marroquines que hi veien la connexió amb les històries dels seus pares i mares, l’adaptació a un altre país, un rerefons de violència... És un llibre que parla de coses desgraciadament freqüents.

P. Albert Sánchez Piñol es queixava fa poc de les dificultats de l’escriptura com a professió. Vostè viu de la literatura?

R. No. El que percep l’autor, en general, són pocs diners, per molt que a vegades tinguis sort i un llibre funcioni molt bé. Fins al 2000 vaig fer de professora de Llengua i Literatura, després vaig estar 10 anys d’excedència perquè creia que podia intentar dedicar-me només a escriure, i l’any passat vaig haver de tornar-hi encara un curs més. Ho tenim difícil per viure de la literatura i encara és pitjor si hi afegim la tendència a percebre els autors per un sol llibre.

P. Què haurien de fer les institucions?

R. En el cas dels mitjans, s’hauria d’aconseguir que la literatura fos visible més enllà de Sant Jordi; els escriptors no tenen cap protagonisme a les notícies. Si parlem dels clubs de lectura i de les biblioteques públiques, són elements molt positius amb relació a la literatura, però han propiciat, inconscientment, la idea que el llibre és de franc. Molta gent dóna per fet que els llibres no es compren. A mi m’han arribat a dir, amb to d’indignació: “A la biblioteca encara no tenen el teu llibre!”, i t’ho diu una persona ben arreglada. Alguna cosa ha fallat.