El territori i el món rural de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Si hi ha en les lletres catalanes una autora associada al retrat d'una geografia, descrita amb una veu molt concreta, aquesta és, des de fa ja gairebé un quart de segle, Maria Barbal, quan el 1985 va publicar Pedra de tartera, novel·la crepuscular d'un món que s'extingia ambientat al seu Pallars natal. Aquesta capacitat d'haver sabut crear “un espai literari i una veu pròpia”, de “gran to poètic” i “sempre al servei de la versemblança” és el que li ha fet obtenir avui dimecres a Barcelona el 53è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, que convoca Òmnium Cultural. És el segon gran reconeixement de l'escriptora de Tremp, que, amb 71 anys, fa dos mesos obtenia el premi Pla de narrativa catalana que concedeix el Grup Planeta, amb Tàndem.

“És un gran regal; amb mi premieu moltes persones”, ha dit, emocionada, Barbal, recitant el seu entorn familiar, però també tots els alumnes que va tenir en la seva etapa de docent. Una alegria “matisada” per “aquests temps de crisi sanitària i política”, lamentant l'absència del president d'Òmnium, Jordi Cuixart, que ahir va haver de tornar a la presó després d'haver-li estat revocat el tercer grau, com la resta de polítics involucrats en el procés. “Es pretén empresonar el pensament o simplement demostrar qui té el poder o la força”, ha assenyalat.

Més de 70 edicions i traduccions a una quinzena de llengües, a més d'adaptacions al teatre, acompanyen Pedra de tartera, una obra que ha marcat la trajectòria de l'escriptora des del primer dia: amb ella va debutar i li va permetre guanyar ja el premi Joaquim Ruyra. El seu debut en la literatura tindria un fulgor que ja no l'ha abandonat, en un univers que sempre “arrenca d'un compromís amb la realitat”, en el qual ha anat creixent el pes d'“una visió crítica del món rural del Pallars i de la decadència d'una societat agrària i que ha anat traçant un recorregut per la història del país”, en opinió del jurat.

Des de llavors, han estat una dotzena de novel·les, amb títols tan paradigmàtics com Mel i metzines, Càmfora o Carrer Bolívia, fites en l'obra d'una figura notable de les lletres catalanes tot i que la seva educació escolar va ser totalment en castellà fins que va arribar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar Filologia romànica hispànica. Professora de català d'ofici (va arribar a exercir a Òmnium Cultural, coincidint amb una altra autora de les Terres de Ponent, Maria-Mercè Marçal), des de principis dels anys noranta l'avui setena dona guardonada amb el Premi d’Honor es va centrar en la literatura, obtenint una infinitud de guardons, com el Premi Nacional de la Literatura Catalana de la Generalitat, el Serra d’Or o el Prudenci Bertrana. També té la Creu de Sant Jordi, reconeixement al qual no és aliè que sigui una de les autores catalanes més traduïdes.