Joan Senent-Josa, in memoriam

Vaig conèixer en Joan Senent-Josa l’any 1973. Com jo, també era biòleg, però ell havia estudiat a París, a la Sorbona, amb una beca del Govern francès. A més, actuava des d’allà com a delegat de relacions internacionals del Sindicat Democràtic d’Estudiants (els anys 1967 i 1968). Entusiasmat amb el maig francès i els situacionistes, repetia: “Siguem realistes, demanem l’impossible”.

Ja instal·lat altre cop a la nostra ciutat, escrivia al diari El País i a les revistes Triunfo i El Viejo Topo. També dirigia una increïble col·lecció d’Anagrama, uns llibrets verds avui introbables, els Cuadernos Anagrama, secció Ciències, en què es va publicar íntegre l’Informe a la Academia de Ciencias de la URSS sobre la situación en las ciencias biológicas, de Trofim Lissenko, i una entrevista d’ell mateix a François Jacob, entre altres perles.

Senent-Josa va donar suport al Manifest sobre El català, llengua d’expressió científica, presentat el 1973 a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Entre aquesta data i el 1982 va escriure més d’una desena de llibres. El darrer va ser l’edició de L’origen de les espècies, de Darwin, traduït al català per primera vegada.

Catalanista i d’esquerres i suposadament maoista, va viatjar tres vegades a l’URSS, una com a convidat durant la Revolució Cultural xinesa. A l’època alguns li deien Joan Se-Toung! Era maoista, però més d’una manera romàntica que no pas política. Sí que va formar part del Partit del Treball de Catalunya, va assistir a les sessions de l’Assemblea de Catalunya i va anar a veure en Josep Tarradellas, president a l’exili, a Saint-Martin-le-Beau (Tours).

El 1980 va fundar i dirigir la revista en català Ciència, en la qual es van publicar entrevistes i articles de Joan Oró i altres primeres figures, a més de la primera entrevista a l’Estat espanyol a la reconeguda biòloga nord-americana Lynn Margulis.

En aquell moment ja havia mort Franco i, mentre una part dels nostres intel·lectuals se situaven per prosperar durant la Transició i la democràcia i altres intentaven, sempre molt honestament, criticar el sistema, una part d’aquests es van iniciar en el joc sempre perillós de les drogues. Havien arribat a Barcelona l’haixix, l’LSD, la cocaïna i l’heroïna.

I les nits màgiques i lisèrgiques a Cadaqués van donar pas a altres situacions més tenebroses i sòrdides: la cerca de l’heroïna per poder llevar-se al matí i per passar el dia a dia.

Alguns es van limitar a tastar les drogues, d’altres s’hi van enganxar i van morir, com Pau (Maragall) Malvido i el poeta Pep Sales. En Joan va sobreviure, però va desaparèixer del mapa. Van passar els anys i, més endavant, després de la llarga cura amb metadona, es va poder relacionar una altra vegada amb alguns (pocs) amics.

Jordi Herralde li va proposar que escrivís les seves memòries i això li va agradar. Pensava explicar tota la seva vida d’una manera molt personal: des de les seves parelles i nòvies fins a la ciència i la política, passant pels seus innumerables viatges. La seva vida i la seva època. Però alguna cosa s’havia trencat al seu cervell. No va passar mai de proposar títols, perquè, segons ell, “un cop tens el títol, ja tens l’article”. En aquest cas no va funcionar. O no va trobar el títol adequat.

Senent-Josa va cofundar L’Ala, Associació Lliure Antiprohibicionista, l’any 1997, i també va participar en el documental Morir de día, de Laia Manresa i Sergi Díez.

En algun moment va tocar fons. Però va trobar un amic que es deia com ell, en Juan, amb qui va compartir pis; va viure a Sants, a Sant Feliu de Guíxols i un altre cop a Barcelona, al barri de la Sagrada Família. Oblidat per tots, de tant en tant algú el recordava: una entrevista a El País el 2016, de Cristian Segura, o un article d’Eduard Reboll a Nagari Magazine el 2022.

Darrerament el seu dia a dia era tranquil. Al matí li agradava anar a fer un cafè al bar i comprar el diari El País. També li agradava el menjar oriental, fumar, beure una copa de vi.

Pocs amics el vam acompanyar fins al final, comprovant els inconvenients, les esperes i el desordre de la sanitat pública. Potser encara no li tocava morir. Des de l’ingrés a un gran hospital, l’envien directament a un altre centre, molt rònec, per a gent que està només mig malalta. La nit després de l’ingrés truca la metgessa dient que s’està morint. Era el 13 de desembre. Ara en Joan està enterrat en una fosa comuna, com Mozart. Segurament això li agradaria.

Per acabar amb biologia, ens queden dues espècies d’escarabats cavernícoles (li agradava l’espeleologia) a qui va donar nom. Són el Subilsia senenti, descobert a la serralada de l’Atles, i el Troglocharinus senenti, descobert a la serralada del Montsec.