El fantasma de Senent-Josa

En Joan Senent-Josa? Crec que va morir”. Això han dit tres dels entrevistats per a aquest reportatge sobre el maoisme català de les dècades dels seixanta i setanta. La resta dels qüestionats no sabien res de la situació actual de Senent-Josa, “Senent-Tsetung”, com li deien aleshores. “Li dèiem així perquè sempre parlava dels xinesos”, recorda Eulàlia Vintró. Senent-Josa, però, té ara 68 anys —a l’agost en compleix 69— i és ben viu. És cert que és difícil de localitzar, viu apartat, però continua en aquest món, compartint pis amb un amic al carrer Finlàndia del barri de Sants de Barcelona. Aquests antics camarades el creuen mort perquè la darrera vegada que el van veure va ser en el documental Morir de dia, un relat esfereïdor de les morts que va deixar l’heroïna durant les dècades dels vuitanta i noranta.

Senent-Josa va ser heroïnòman. “Jo era un tio sa, amb parella i una vida estable. Però vaig tenir una etapa en què vaig decidir conèixer el món de les drogues, com qui vol estudiar un idioma”, admet avui. Assegura que allò ha quedat en el passat, tot i que els senyals del costat fosc en el seu rostre són evidents. Senent-Josa explicava a Morir de dia que es va enganxar a l’heroïna perquè el seu amic Xavi Biosca, difunt, en va portar de Tailàndia i li’n va donar per provar-la. Senent-Josa relatava que va editar els 70 números de la revista Ciència esnifant heroïna amb un bolígraf Bic. Senent-Josa és biòleg, va estudiar la carrera a París, on va viure cinc anys amb una beca del govern francès. Era a París, com Borja, el Maig del 68.

Va fer les entrevistes per a Morir de dia entre el 2007 i el 2008. Laia Manresa, codirectora del documental, explica que on se’l pot trobar és a l’Associació Lliure Antiprohibicionista (ALA), una mena de centre de debat polític i club de cànnabis a Sants. L’ALA va ser fundada el 1993 per Senent-Josa i per altres persones com els germans Gulías, per donar suport als drogoaddictes i els infectats per la sida. Carlos Gulías és amic de Senent-Josa des del 1991, el coneixia perquè no es perdia cap article dels que publicava a la revista El Viejo Topo. Senent-Josa també va col·laborar durant gairebé dues dècades amb EL PAÍS.

Mentre que molts dels seus companys d’activisme han arribat ben amunt en el món polític o acadèmic, Senent-Josa només compta per tirar endavant amb una pensió que amb prou feines arriba als 1.000 euros. La seva trajectòria com a intel·lectual és notable. No només va refundar la revista Ciència, també va publicar treballs divulgatius de referència encara avui citats —el títol més suggeridor és Les ciències naturals a la Renaixença— i assajos científics i polítics per a editorials com Anagrama. Ha estat un espeleòleg notable per investigar insectes de les profunditats. Hi ha dues espècies d’escarabats que porten el seu nom: el Subilsia Senenti —el va descobrir a l’Atlas, al Marroc— i el Troglochadinus Senenti —una troballa al Pirineu català.

Senent-Josa assegura que el més destacable del seu activisme polític van ser els dos anys (1967-1968) que va actuar a París com a delegat de relacions internacionals del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Ell militava al Partit Comunista d’Espanya Internacional (PCEI), però Bandera Roja, amb Jordi Borja al capdavant, el va anar a cercar perquè assumís el càrrec. Senent-Josa va deixar de creure en el comunisme ortodox soviètic en els seus viatges trimestrals a Praga, per a les reunions dels sindicats d’estudiants comunistes d’arreu d’Europa: “Allò no tenia sentit; sense llibertat, la por”.

Costa connectar amb Senent-Josa: el seu mòbil està permanentment apagat i per l’ALA passa només de tant en tant. Finalment, vam poder concertar una trobada per a Quadern al Cafè de l’Òpera de la Rambla. Li agrada passejar i parlar amb els turistes. Ha visitat més de cent països, diu orgullós. Els pitjors moments ja han passat. El 2010 es va quedar sense el pis familiar de Gràcia i va haver de passar uns mesos dormint en un centre municipal per a persones sense sostre. Explica que vol escriure un llibre sobre la seva experiència política del final del franquisme i de la Transició; també vol que l’obra tingui un vessant de memòries personals.

Senent-Josa no renega de la dèria maoista que ell va brandar fins la mort de Mao i el descobriment dels crims de la Revolució Cultural. La considera “una revolució dins la revolució” que va acabar malament. Continua admirant la Xina. Cita Blas de Otero: “Me voy a China a orientarme un poco”. Tampoc ha deixat de creure en el socialisme, i sobre aquest afegeix exactament el mateix que oficialment postula el Partit Comunista Xinès (PCX): “El socialisme només pot existir en una societat capitalista avançada”. Per això el PCX justifica el seu govern amb mà de ferro: perquè fins que la classe mitjana no imperi, l’ideal socialista no serà possible.