‘El cine’, l’última pel·lícula es pot veure al Lliure de Gràcia

En el moment precís que entrem a la sala, ja comença la màgia. L’escenografia hiperrealista de Sebastià Brosa ha convertit el Lliure de Gràcia en un cinema de províncies. Butaques gastades, moqueta vermella i crispetes per terra. Fins i tot l’olor ens transporta a un record de sessió doble i cinema de tarda, en una espècie d’Odorama teatral que encantaria a John Waters. Annie Baker va guanyar el Premi Obie de dramatúrgia i el Pulitzer de teatre amb The Flick, que en la traducció catalana de Neus Bonilla Benages s’ha quedat en un lacònic El cine. Que el muntatge dirigit per Marilia Samper duri tres hores és, precisament, l’encert i la pega de la proposta: s’ha d’anar al Lliure amb ganes de deixar-se impregnar lentament per la història d’aquests tres perdedors amb encant.

La crisi del cinema analògic, de les grans sales de tota la vida amenaçades per les multisales i el món digital, casa molt bé amb les crisis personals de Sam, Avery i Rose, tres joves de Massachusetts que semblen trets d’una pel·lícula indie dels anys noranta. Annie Baker vol portar l’esperit de Txékhov al segle XXI, i això es nota: les pauses llarguíssimes i el ritme tediós de les primeres escenes poden arribar a incomodar més d’un espectador àvid d’acció. Aquí no hi trobarem grans drames o girs inesperats, sinó que serem espectadors privilegiats, com l’acomodadora del quadre Nova York Movie d’Edward Hopper, d’un fragment de vida dels protagonistes.

És un plaer veure un elenc que sorprèn, perquè no es tracta dels sospitosos habituals. David Marcé Tarradas interpreta Sam, un bon home que veu passar la vida davant dels seus ulls mentre neteja les deixalles que deixen els espectadors al seu pas. Sara Diego Boladeras és Rose, una jove excèntrica amb molta personalitat, la projeccionista a qui li interessen més els horòscops que el cinema. I el debutant Ton Vieira Poblet encarna un Avery tendre i lluminós, amb les seves zones fosques, en un encert absolut de repartiment. Dona gust descobrir actors nous, i Vieira sembla haver nascut per a aquest paper.

El cine agradarà més als cinèfils que als teatreros, per la nostàlgia que traspua el seu esperit. Tots endevinem el final, com en les obres de Txékhov, però això no fa que sigui menys devastador. El cel·luloide ha mort: visca el cel·luloide.