No hi presenteu recurs

Feta la llei, feta la trampa. Estaven tot cofois els nostres responsables polítics amb l’empescada de canviar la llei d’educació per eludir la imposició del 25% judicial de castellà a les escoles —tirant endavant allò de fer prevaler el projecte lingüístic de centre i carregant tota la responsabilitat de la immersió lingüística en les direccions—, quan ja ha arribat la tan esperada sentència de Canet, diluïda pel marasme derivat de l’anunci de l’amnistia. I és clar, com que els tribunals no es poden esperar a conèixer la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’esmentada llei (recorreguda pels sospitosos habituals), la sentència lògicament ha donat la raó a la família implicada, però evitant en tot moment caure en el que la llei prohibeix explícitament: la imposició de cap mena de percentatge en qualsevol de les dues llengües. El jutge deuria dir: “Ah, doncs no imposo cap percentatge, però que igualment facin una matèria troncal més en castellà”.

La llei que evita els percentatges, per tant, és paper mullat abans i tot de la sentència del Constitucional. Com en un guió previsible, ben de seguida dos dels actors en la qüestió hi van dir la seva: d’una banda, la monolingüe Asamblea por una Escuela Bilingüe es va afanyar a proclamar l’èxit del seu esforç en erigir-se com a defensa gratuï­ta de la família de Canet (no té mèrit, això ja ho feia l’advocat ultra Esteban Gómez Rovira quan duia de franc els afers legals de l’extinta Cadeca, allà als noranta) mentre s’autoidentificava com un David que havia tombat Goliat (ja és suposar que es pugui assimilar la figura de Goliat a la Generalitat...); de l’altra, des d’Educació es va posar el crit al cel dient que es tractava d’una nova imposició per la via judicial, i ja s’hi ha anunciat la presentació de recurs. Per si no n’hi hagués prou, la consellera del ram, Anna Simó, ha reblat la idea davant d’una sentència similar en una escola del Prat: “Ens defensarem davant de totes i cada una de les seves ingerències”.

Poques idees poden ser més desafortunades que aquesta de presentar recurs a la sentència de Canet. El sistema educatiu d’immersió lingüística ha viscut sempre la contradicció de ser un model plenament constitucional (no hi ha hagut mai cap sentència que impugnés el model en ple) i a la vegada haver de satisfer el dret individual de les famílies de lliure elecció d’idioma, dret existent no pas per voluntat del legislador, sinó de jutges que, en les darreres dècades, s’hi han mostrat més aviat empàtics. Durant un temps aquesta contradicció es va resoldre amb l’anomenada atenció personalitzada, mecanisme que altre cop les famílies disconformes van recórrer fins que la justícia els va donar la raó i, davant de la impossibilitat de desmantellar el model, va prescriure allò del 25% en castellà. En aquell moment es tractava, només, d’una mesura que afectava les famílies implicades, i que s’hauria pogut contrarestar oferint inversament una prestació contrària, com ara l’atenció personalitzada en català per a les famílies que ho demanessin. En lloc d’això, es va presentar recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

A partir de llavors, la història és prou coneguda. El ­TSJC­ no només no va donar la raó a la Generalitat, sinó que va estendre l’ocurrència del 25% a tota la xarxa, una mesura que a la fi va rebre l’aval del Tribunal Suprem gràcies al recurs, altre cop, de la Generalitat. De debò es pensaven que el TS desautoritzaria el TSJC? I davant les últimes sentències de Canet i el Prat, de debò es pensen que el recorregut dels recursos serà un altre? La justícia ha esquivat l’emissió de percentatges tal com prescriu la nova llei, i és ben possible que en els propers mesos presenciem un degoteig de sentències semblants mercès a lletrats altruistes que es creuen Davids, però la manera més ràpida i eficaç de soscavar encara més l’escola en català és recórrer a instàncies superiors. Un jutge només pot canviar els usos lingüístics d’un grup classe, el binomi TSJC-TS pot fer canviar tot el sistema.

I un dubte, per acabar. Mercès a la nova investidura hem vist altres llengües al Congrés, s’ha anunciat el traspàs de Rodalies i sembla que hi haurà llei d’amnistia. I doncs, què ha passat amb l’escola? No se n’ha parlat?