Tinc vulva i també dissenyo

Des d’una tauleta del bar del Museu del Disseny em fixo en una dona amb un tall à la garçon que porta un vestit-túnica taronja. Em resulta familiar, però segueixo concentrada en el meu bagel de salmó. És en marxar quan la veig de cara. Àngels? Laia? Des d’abans de la pandèmia no havíem coincidit, però sabia que havia fet una tesi sobre gènere, premsa musical i feminisme punk. La Bronsoms somriu i em presenta la dona que l’acompanya. És la Rosa Franquet, justament la directora de la tesi. Han quedat per anar a veure l’exposició que va inaugurar-se fa uns dies: Som aquí! Les dones en el disseny. 1900-avui. El títol no pot ser més eloqüent. L’has vist? Sí. T’ha agradat? Sí, feia falta, sobretot per les dissenyadores d’aquí. I llavors l’Àngels m’explica una anècdota encara més eloqüent: fa un temps li va preguntar a un conegut seu —un senyor important amb veu i vot en aquest sector— per què no se’ls feia a aquestes dissenyadores d’aquí una exposició. I la resposta va ser molt fàcil: perquè no existeixen.

Dues hores abans d’aquesta trobada fortuïta, la Teresa Bastardes i la Isabel Cendoya m’esperen al taulell del museu. Juntament amb la Isabel Fernández del Moral són les tres comissàries locals de l’exposició. I aquí el terme local pren una gran rellevància. L’exposició que estem a punt de visitar és una producció del Vitra Museum Design que ja ha passat per altres ciutats abans d’aterrar a Barcelona. Està formada per quatre àmbits cronològics que disseccionen la història del disseny —gràfic i de producte— des d’un punt de vista femení i feminista. Al llarg del relat es parla de les primeres sufragistes, es mostra obra icònica de pioneres com Eileen Gray, Charlotte Perriand i Clara Porset, es reconeixen fites com la de Gunta Stölzl, primera dona a dirigir un taller de l’escola Bauhaus, o la d’Armi Ratia, cofundadora de l’exitosa companyia tèxtil Marimekko, i s’acaba amb una panoràmica del disseny actual i els reptes que hi ha encara en termes de sostenibilitat i perspectiva de gènere. Una posada en escena rodona en continent i contingut.

Però, com dèiem, on cal posar l’accent és amb la valuo­sa aportació que ha fet el Museu del Disseny. “Fixa’t que en la mostra del Vitra Design Museum, que abraça tot el segle XX, no hi surt ni una dona d’aquí. A l’Estat espanyol anem a la cua en molts temes, però en disseny i drets de les dones encara més”, apunta Bastardes. Les raons podrien ser diverses, però n’hi ha una d’inapel·lable: “No hi ha recerca; per tant, no hi ha publicacions que les citin”, assegura. Posar llum a aquesta foscor ha estat l’objectiu de les tres comissàries: estirar del fil i anar component el mapa de les dones que van tenir una carrera en el disseny espanyol dels seixanta, setanta i vuitanta. No ha estat una tasca fàcil i ha calgut invertir moltes hores buscant-les i entrevistant-les. Un mural amb 56 retrats en blanc i negre els posa cara i dona la benvinguda a un espai —perfectament integrat dins del recorregut de Vitra— on es mostra el seu treball: cartells, sofàs, cadires, taules, llums, jocs de cafè, cortines, gerros, inflables... fins i tot uns esquís! Sí, les dissenyadores d’aquí existien. I sabien el que es feien. Només calia tindre la sensibilitat de buscar-les i reivindicar la seva aportació.

Pati Nuñez, Elisa Arimany, Ana Calvera, Pepa Estrada, Eulàlia Oliver, Marina Vilageliu, Mont Marsà, Rosa Amorós, Maribel Querol... “La resposta de totes elles, de les més conegudes i de les que no ho són tant, ha estat molt emotiva”, continua Cendoya. De fet, els 69 objectes exposats passaran a formar part del fons del museu. Però aquesta operació de rescat no s’atura aquí: s’ha editat un llibre-catàleg, s’han programat activitats pa­ral­leles i s’està preparant un pòdcast. Les tres comissàries també han aprofitat l’ocasió per fer una foto fixa actual i, tot travessant una cortina-vulva de peces ceràmiques, em conviden a entrar en el món de les “coses de dones” i rellegir com els dissenyadors d’ara parlen de menstruació, de violència, de malaltia, d’erotisme... “Hi ha esperança”, sentència Bastardes, desitjosa que els estudiants estirin els fils que elles han començat a desembolicar. Perquè ja no parlem de coses de dones, parlem de coses de tothom.