Quan va desenvolupar el germen conceptual de Creatura, Elena Martín Gimeno (Barcelona, 31 anys) ja sabia que havia de rodar-se a l’Escala (Alt Empordà). “Aquest paisatge definit pel contrast de roques i mar té una connotació molt sensual. La imatge del mar està íntimament lligada al desig, però també és inabastable i misteriosa. És com la idea de banyar-te sense la platja a la vista: un plaer i un terror alhora”, explica la directora, actriu i guionista que amb Creatura ha obtingut el premi de la Quinzena de Realitzadors en l’últim festival de Canes.

No sorprèn que la Costa Brava sigui l’escenari en el qual transita la seva segona pel·lícula després de Júlia ist, la seva postal agredolça sobre l’Erasmus que transcorria entre Barcelona i Berlín. Els seus penya-segats banyats per aigües cristal·lines, l’orografia bonica i agresta, serveixen com a metàfora de la barreja de goig i espant que provoca el desig sexual i la seva castració amb el qual a les dones se’ns disciplina des de petites. Uns pilars repressius als quals s’encara de manera sincera i sense por d’incomodar l’espectador a la cinta que ha escrit a quatre mans amb Clara Roquet (guanyadora del Goya a la millor direcció novell el 2022 per Libertad).

Estructurada en salts temporals amb dos flashbacks seqüencials que tornen a la seva adolescència i infantesa, Creatura indaga per què la Mila (Elena Martín Gimeno), una noia en la trentena i autònoma que deixa Barcelona per instal·lar-se temporalment a la casa familiar d’estiueig a l’Escala, no gaudeix del sexe amb la seva parella actual, el Marcel (Oriol Pla). En aquest escenari, el mateix en què la protagonista es va autodescobrir la vulva de petita i en el qual en l’adolescència va desenvolupar una reacció a la pell provocada per la vergonya i l’estrès d’experimentar sexualment i que la jutgessin per fer-ho, és on la Mila adulta provarà de calmar aquesta picor que li torna a envair la ment i el cos.

Confrontar veritats incòmodes

A Gimeno, la idea de la pel·lícula li rondava des que va participar en un taller d’un grup de performance que investigava sobre el cos i la identitat. Les integrants van compartir experiències sobre el descobriment i allà es van verbalitzar històries de la infantesa que van donar peu al material sensible de la cinta. “La infantesa construeix la idea patriarcal del desig. La Mila, d’adulta, necessita enfrontar-se a la seva. Havíem de partir d’aquí, però no volíem [amb Clara Roquet] una pel·lícula que només passés en la infantesa o que fos cronològicament lineal”, aclareix.

La creadora opina que només en la nostra etapa adulta tenim l’oportunitat de preguntar-nos per la nostra sexualitat de manera més transparent, tot i que pràcticament ningú ho aconsegueixi. “Quan ets una nena i una adolescent tens moltíssima menys agència. Hi ha un antagonisme molt fort entre la nena/adolescent i la societat. Els adults et castren i t’alliçonen en la vergonya si comences a sentir plaer quan el descobreixes i els teus amics et diuen porca si vols experimentar de forma oberta. Suma-hi el pes que t’imposes a tu mateixa. Necessitàvem confrontar tot això i posar-ho sobre la taula”.

Amb Roquet, que coneixia des que li va fer una tutoria en el guió de Júlia ist, va decidir encarar fílmicament això de què ningú parla, però que totes hem viscut. “No teníem gaire confiança, però em vaig decidir a enviar-li un correu amb totes les idees, una mica desordenades, que tenia sobre Creatura. Vam quedar de seguida. Això nostre és una història d’amor creativa”, confirma.

No ha estat una feina fàcil posar-se a rodar seqüències tan incòmodes i vulnerables que, en mans d’altres cineastes, podrien fregar la romantització de l’abús, la pedofília o l’incest. A Creatura, però, plantegen un diàleg valent amb l’espectador. “Sabem que fa por parlar d’aquestes coses i ens aterrava la idea que es llegís des del prisma equivocat, però totes tenim interioritzada aquesta incapacitat sexual amb la qual hem crescut. La solució no és callar. Si no ho expliquem, ens continuarem castrant”, assegura.

Interiors al Maresme

A més del simbolisme sexual, Martín Gimeno va escollir l’Escala per la seva experiència vital. La seva família té una casa on va estiuejar des de petita. “M’he passat mitja vida aquí, encara recordo el meu avi ballant sardanes en aquests carrers”, rememora, i revela que en una de les seqüències que no han entrat en el muntatge final apareixia gent ballant sardanes en honor seu, però es va descartar “per temps i per ritme de metratge”.

Se sent tan bé en aquest racó mediterrani que s’hi passa llargues temporades instal·lada, no només quan la calor la convida a banyar-se. “Si has crescut a la ciutat en la teva adolescència, acostumes a tenir menys llibertat. Aquí les fronteres amb el perill es dilueixen, és un terreny de joc molt interessant per a aquest moment en el qual et converteixes en una miniadulta: quan comences a sortir de festa, quan comences a experimentar, tot passa aquí”, revela.

A diferència d’altres municipis de la Costa Brava, la directora creu que a l’Escala, en els estius de finals dels noranta, no s’hi instal·lava tanta gent de Barcelona. “Això feia que et relacionessis més amb la gent local, que són amics meus des de llavors”, diu. Per això la discoteca Emporium, que no existeix en la vida real, està inspirada en el mític Tete’s i el restaurant clau on es retroba fora de temporada amb els amics representaria algun dels del passeig de Riells.

A la pel·lícula, els exteriors estan tots rodats al municipi (com el passeig amb el seu pare pel mirador de la Torre Montgó), però els interiors, com aquell restaurant i la casa familiar, es van gravar al Maresme per una qüestió logística per facilitar els trasllats de l’equip des de Barcelona. I un dels llibres clau que apareixen a la cinta per exemplificar el pes intergeneracional de la culpa femenina, el de Vincles ferotges de Vivian Gornick, té una connexió clau amb Barcelona en general i amb el CCCB en particular. “La meva mare i jo ens el vam comprar després de veure Gornick al festival Primera Persona. Aquell dia, jo també vaig participar amb la Carla Simón en una xerrada abans que ella. La vam conèixer al backstage i ens va semblar una dona admirable”, apunta, poc abans de penjar el telèfon i preparar la motxilla per tornar-se’n a l’Escala després de passar uns dies a Mallorca.

Va presentar la pel·lícula a l’Atlàntida Film Fest i una de les espectadores va ser la reina Letícia. “Jo no soc gens monàrquica, però em va impressionar la sensibilitat amb què va saber valorar-la. Em va dir que tant de bo la fessin veure a totes les escoles”, explica. Encara no està plantejada aquesta exhibició escolar, però el 8 de setembre Creatura s’estrenarà a les sales i, gràcies al premi a Canes, s’exhibirà a més de 3.000 sales de 38 països. Abans passarà, per descomptat, per una projecció d’estiu especial a l’Escala. L’altra protagonista també s’ho mereix.