Pol Morillas: “Hi ha una voluntat de passar comptes amb Occident”

El plat fort de la celebració dels 50 anys del CIDOB, el 2 de juny, va ser una xerrada entre el director, Pol Morillas (Barcelona, 41 anys) i l’excandidata demòcrata als Estats Units, Hillary Clinton. També hi va haver un sopar oficial amb l’exsecretària d’Estat, que se’n va anar de Barcelona després de tastar un llobarro i la sopa de pèsols del Prat. El politòleg encarregat del think tank respon ara algunes de les preguntes que ell mateix va llançar a Clinton. Les relacions amb la Xina i Rússia són el gran repte; dues partides diferents però amb un magma comú de fons: “Hi ha una voluntat de passar comptes amb Occident”.

Pregunta. Què el va sorprendre de Clinton?

Resposta. Té una gran voluntat d’escolta i és positiva sobre el futur. Després de ser objecte de totes les teories de la conspiració possibles, s’entendria que fos una dona enfadada o instal·lada en un “ja us ho vaig dir”. Però no.

P. De què van parlar al sopar?

R. Em va preguntar sobre el Raval, sobre el Macba [on es va celebrar la xerrada], sobre l’operació d’expansió de l’Eixample i, òbviament, ho va comparar amb la realitat de les ciutats americanes. Vaig notar una autèntica curiositat davant d’un lloc que no coneixia.

P. Quina visió té d’Espanya?

R. Creu que ha d’ajudar a estendre ponts amb els EUA i la UE que permetin fixar valors comuns. Tot això per poder respondre a reptes conjunts, com la guerra a Ucraïna o les relacions amb Rússia i la Xina.

P. Ucraïna és símptoma i problema alhora. Què és què?

R. De fons, estem en un moment de reconfiguració de l’ordre internacional, és a dir, de la primacia, i alhora de reescriptura o reinterpretació de les regles que el regeixen. S’han posat en qüestió principis bàsics com la sobirania i la no ingerència, com també una certa idea de construcció pacífica del món, a través de la cooperació política derivada de l’economia globalitzada. L’economia també ha patit una sèrie de desacoblaments per les pulsions més proteccionistes després de la pandèmia.

P. I com a problema?

R. La guerra, en la seva variant més clàssica, ha fet trencat totes aquestes regles fundacionals. L’especificitat és que Rússia opera en una lògica imperial, i la seva lluita contra l’enemic extern és la manera amb què Vladímir Putin busca una legitimació per al seu estat intern. Això fa que, per a ell, sigui més fàcil ser disruptiu amb l’ordre establert.

Hi ha una visió compartida que Barcelona té receptes per a la ciutat del futur, és innovadora i té una posició privilegiada

P. El mateix Putin va deixar clar el 2007 quin era el seu full de ruta. Geòrgia, Crimea, Ucraïna. Es van ignorar aquests senyals?

R. No se’ls va donar prou crèdit, en part, perquè hi havia un vel. Europa sempre ha fet de la necessitat virtut, i com que no té les bases per ser un superpoder recorre a inventar-se maneres pròpies d’entendre el món que li possibiliten actuar d’una forma o altra. Vam pensar que el que deia Putin anava en contra de la lògica internacional i vam creure que, si se seguien les vies establertes, a poc a poc s’incorporaria al sistema. Però Putin, en bona mesura, desconfia a ultrança de tots aquests paràmetres de relacions i sempre ha volgut una UE i una OTAN febles. Ucraïna mostra que hi ha altres elements en la presa de decisions, que ningú entén el que passa pel seu cap.

P. Com es pot abordar el debat que hi pot haver altres regles sense donar la raó a Putin?

R. Tens el Brasil, l’Índia, l’Aràbia Saudita i altres països que denuncien que, especialment els EUA, s’han excedit en l’ús del poder i en la interpretació de les normes que regeixen les relacions internacionals. Hi ha una voluntat de passar comptes amb Occident molt forta, demanant que no es debati solament sobre els elements fundacionals de l’ordre, sinó sobre l’estat de l’ordre mateix. Cadascú té la seva agenda, però tots pugnen perquè aquesta nova construcció sigui més igualitària i equitativa entre nacions, i sobretot sense els dobles estàndards existents fins ara, per exemple a Líbia o a l’Iraq. Estem en una lògica de fragmentació del poder més que no pas en una lògica de substitució absoluta de la primacia anterior.

P. Turquia és un exemple d’aquestes noves recerques?

R. Juga a aquesta ambivalència de què parlàvem abans. No avorta la integració europea i és membre de l’OTAN, però s’acosta a altres potències, a les quals considera que també val la pena agafar-se. Aquí ja no hi ha cap rumb únic. Turquia pensa que no cal seguir a ulls clucs el camí que ensenya Europa, sinó que també pot comprar béns russos i, pel mig, consolidar el seu poder regional. El triomf d’Erdogan és també el suport a aquesta ambivalència.

P. Quina lliçó podem aplicar a la Xina del que està passant a Ucraïna?

R. Hi ha una diferència molt gran entre la voluntat de la Xina de reconfigurar l’ordre respecte d’una Rússia disruptiva de l’ordre. La invasió a Taiwan és tan desestabilitzadora de l’ordre actual, sobre el qual la Xina aspira a tenir la primacia, que per això Pequín s’ho pensa dues vegades abans de donar segons quin suport a Putin. L’aliança Xina-Rússia és ambivalent: tots dos estan d’acord que el món ha de ser més inclusiu amb ells, però no estan d’acord en com arribar-hi.

P. Tornem a Barcelona. Quant a pensament, el món ens mira?

R. L’imaginari del món és molt dir, però sí, hi ha una visió compartida respecte del fet que Barcelona té receptes per a la ciutat del futur, és innovadora i té una posició privilegiada. A fora sí que m’he trobat amb la idea de “escolta, ens han trencat una mica la història que teníem sobre Barcelona. Per què passa, això?”. Però mai m’he trobat que ara se’ns vegi com una ciutat de tercera.

P. Detecta certa tendència que les segones ciutats dels Estats estiguin perdent pes davant de les capitals?

R. Hi ha hagut una preponderància de les capitals, molt marcada a Europa, en la definició de la política de l’Estat i en l’agregació de recursos a aquestes ciutats. París, Londres, Varsòvia, Madrid… Però és evident que sempre és millor tenir més d’una pilota per jugar, i és obligació nostra demostrar que tenir alternatives fortes és una recepta millor que la recentralització. Sempre és millor que hi hagi dos diaris forts que un de sol. O hi hagi dos think tanks forts abans que un de sol.