‘Mòdul 3′, de Bette Howland: intimitat comunitària

Mòdul 3 de Bette Howland, en traducció d’Alba Dedeu, és la immersió en una secció psiquiàtrica d’un hospital universitari americà, en una comunitat de persones que s’han posat en perill. Les maneres d’entrar-hi varien, poden ser conscients o no, per la força o buscades, però en tots els casos n’hi ha prou de mostrar uns canells embenats o deixar sentir l’afonia i la tos provocada per la sobredosi de somnífers per no haver de donar cap més explicació als altres. Com en un convent cartoixà, el que importa és la vida de comunitat, i el passat dels interns queda en un segon pla, quan no s’esborra amb finalitats terapèutiques. Una reunió força els malalts–”perquè es tractava d’això (...), teníem una malaltia de la qual la gent es mor”– a parlar davant dels altres quan arriben, però el fracàs del ritual és rotund. A la narradora, en lloc de descriure l’alienació (ja sigui mental, ja sigui al règim comunitari), li interessa amb avidesa descriure la vida en aquell lloc, amb el to de qui hi creu suficientment per quedar-s’hi, i té la lucidesa necessària per mantenir el cinisme a anys llum. Veure-hi clar i ser conscient que, sent-ne part, mai serà del tot clar.

El que importa per sobre de tot és veure com funcionen les coses en aquell món que a estones agafa aires de vida permanent, amb les seves normes, obsessions, rituals i exigències, constantment amenaçades pel fracàs, per l’enginy i les aversions dels malalts. Bette Howland mira com regna la vigilància sobre ells, sobre persones que són allà per sortir sense intenció de tornar a treure’s la vida, sota l’efecte “d’una ocupació enemiga dels pensaments”; fita amb uns ulls penetrants les obsessions supremes que guien la vida en la secció: l’aspecte físic, convèncer els interns que plorin, es moguin i s’engreixin, i el control del son, i enregistra com cadascú hi reacciona, amb coqueteria, amb hostilitat o amb submissió.

Totes aquestes memòries de la casa dels bojos estan travessades per un prodigi de sensibilitat.

Els destins separen els malalts dels elements exteriors de la secció. Els metges són estudiants en pràctiques que s’avorreixen davant del “material didàctic” que la comunitat de pacients de l’M3 representa als seus ulls. L’element extern es creua davant del malalts amb la immunitat a l’observació que només els cretins creuen tenir davant dels nens, i els tracten com a criatures, fins al punt que cal sortir-ne i que passin els anys, o ser vist in situ per algú que no hagi estat mai part de l’M3, per adonar-se’n. Les vistes són poques, poc recomanades, i escassament terapèutiques, la protecció mútua dels malalts i dels visitants guia les decisions en aquesta matèria. Però el món exterior és encara més irreal que l’interior, per als pacients de l’M3. Hi ha una activitat comunitària constant per ocupar el temps i allunyar-los-en. Hi ha les rondes matinals que obliguen els interns a arreglar-se, hi ha la teràpia ocupacional que repel·leix regularment els malalts, malgrat la bona premsa que té entre els psiquiatres i les infermeres. Es fan reunions per gestionar els permisos i els privilegis, que poden posar en contacte els pacients amb el món de fora de l’hospital, un “lloc inhòspit i intimidador”, on es passa por, on es trenca “l’encanteri” de la vida protegida de dins de la secció. Es menja en comunitat, entre el fàstic compartit pels menjars que se serveixen, i l’aversió probable per la manera de menjar de cadascú. Es dona la paradoxa que les visites amb el psiquiatre siguin tan espaiades i desprogramades sobre la marxa que el temps es converteix en una espera quasi permanent del que sembla “el motiu pel qual érem a l’hospital”: l’únic moment d’intimitat en un lloc on la intimitat no té més remei que ser comunitària. Hi ha la zona d’aïllament i la secció separada dels heroïnomans, i les cues per rebre la medicació abans de dormir, o la fe en el liti reservat als pacients que “demostraven estar més enllà de tota ajuda”.

“Estava molt més colpida i sorpresa per les coses estranyes que tenien lloc al meu voltant”, escriu Bette Howland, en el que podria ser una declaració d’intencions artística que es compleix a cada pàgina de l’obra. L’interior de la narradora hi és per un subtil moviment de refracció: la llum va cap enfora, topa amb els altres i llavors il·lumina ben endins. Com el que passa dins seu al final de la seva estada a l’M3, totes aquestes memòries de la casa dels bojos estan travessades per un prodigi de sensibilitat.

Mòdul 3

Bette Howland amb pròleg de Yiyun Li
Traducció d'Alba Dedeu
La Segona Perifèria
295 pagines. 20, 90 euros