Els marcians estan d’aniversari

La setmana de Sant Jordi, el programa cultural del 33/TV3 Quan arribin els marcians va emetre el capítol 200. Una dada que cal celebrar. La seva primera emissió és de novembre del 2017. No feia ni un mes que s’havia aplicat per part del govern espanyol el 155 per tallar el procés. He d’admetre que aquelles primeres emissions no em van convèncer. Particularment, per unes excessives ganes de trobar un lligam a molt diferents manifestacions de l’agenda cultural i, d’aquesta manera, cuinar una sopa amb molt de guarniment. Per exemple, el primer capítol dedicat, inevitablement, al procés agafava com a leitmotiv els girs de guió. Però amb l’excusa del “gir de guió” es feia una llarga excursió per peces teatrals i films que en tenien. Fins i tot s’aplicava al procés, amb brillantor però poca precisió, la idea hitchcockiana del macguffin, una excusa argumental que belluga els personatges però no té cap rellevància en la trama. Al segon capítol, amb l’excusa de les eleccions i les aliances de conveniència de la política, rastrejaven, forçant la idea, les estranyes parelles al cine, al teatre, la música, etc…

Però el programa, mantenint el seu esquema inicial —un concepte que agrupa diferents manifestacions culturals, l’abducció d’un personatge a qui els marcians fan preguntes i l’agenda de la setmana—, ha anat destil·lant les mencions i cites millorant la seva pertinença. Tot i que encara de vegades els maridatges es veuen artificiosos —com en un capítol recent dedicat a dones que s’assemblessin a personatges cinematogràfics i que feia un agosarat paral·lelisme entre Marilyn Monroe i Eva Santolaria—, una de les gràcies de l’espai és que poden plantejar lliurement moltes menes d’afinitats en el tractament d’un tema sense que la tria s’hagi de percebre forçada. A més, no exclouen els territoris poc transitats. Per exemple, en el titulat ‘Ens agrada cantar’ sortia una escola, un taller musical, un concert participatiu, un grup de gospel… presidits per la idea que cantar és un “antidepressiu barat i molt bonic”.

Al darrer, sobre actors que debuten molt joves, quan són nens, la tria i les qüestions plantejades eren un encert

Al dedicat a la divulgació científica hi encabien des de la confluència de disciplines i interessos en una mateixa persona (física i ballarina o biòloga i dibuixant) a la feina de Neurones Fregides, plataforma de divulgació científica en català. I, també, la crítica sobre la falsa disparitat dels científics (saben pentinar-se com tothom) o la marginació de la dona fins i tot en una sèrie tan estimada com The Big Bang Theory. Al darrer, sobre actors que debuten molt joves, quan són nens, la tria i les qüestions plantejades eren un encert.

La preocupació humana per quan arribin els marcians és comprensible i culturalment productiva. Com els explicarem, es preguntaven a la primigènia careta, la ràbia, la pell de gallina o la mentida? I per poder-ho explicar als marcians, primer cal que ens ho sapiguem explicar nosaltres. Al final de cada capítol, alguns dels intervinents fan preguntes als marcians, fins i tot els demanen ajuda. I naturalment, la persona abduïda ha de ser conscient que els codis marcians no són els nostres i ha de rumiar les respostes perquè els siguin entenedores. La figura dels marcians, la seva presència, potser és aquell macguffin de què parlaven al primer capítol. Justifica que ens mirem sense que això suposi caure en el narcisisme. Sobretot aprofitant que els marcians són tipus amigables i no tenen res a veure amb els que va presentar Tim Burton. I aquesta és la feina de l’equip de Quan arribin els marcians. Que duri.