Miquel i Júlia Alzueta: “Els joves amb diners no compren art per especular, sino per gust”

En un interior d’illa de Gràcia, baixes unes escales, pitges un timbre, s’obre una porta i travesses un túnel metal·litzat que s’obre a una sala de parets nívies i llum zenital. Ara mateix, la galeria Alzueta del carrer Sèneca —el cor d’un projecte tentacular— acull l’obra del pintor Guillem Nadal. En un despatx lateral, un home i una noia conversen. Ell és Miquel Alzueta, cofundador de Columna, l’editor inquiet que amb el tombant de segle es va convertir en un galerista poc convencional. Ella és la Júlia, la seva filla. Té 33 anys, és llicenciada en Història de l’Art i des de fa una dècada treballa a la galeria que també porta el seu cognom. L’hora del relleu generacional ha arribat.

PREGUNTA. Per què un editor d’èxit s’endinsa en el món de l’art?

MIQUEL ALZUETA. De molt jove em vaig aficionar a col·leccionar art, després em vaig fer marxant d’alguns artistes i, finalment, galerista. Sempre he tingut interès per les arts en el sentit més ampli: l’art modern, l’art contemporani, el disseny, les arts decoratives... i tot això ha regit la meva vida.

P. Aquest interès li venia de família?

M. A. No, els meus pares eren analfabets. Vinc d’una família obrera, però sempre he sigut molt lector, i des dels 10 anys sabia que volia dedicar-me al sector del llibre. Com que vaig veure que com a escriptor tindria poc futur, vaig pensar a fer-me editor.

P. No li va anar pas malament amb Columna...

M.A. Gens. Jo era una tio normal que parlava i llegia en català, i em vaig trobar que els llibres que m’interessaven es publicaven en castellà. Així de senzill. Tothom pensava que el mercat en català era petit, però era falsament petit. I així es va evidenciar amb el nostre treball: vam passar que es venguessin 1.500 exemplars en català a 150.000. Vam demostrar que hi havia un mercat immens.

P. Una aposta personal que també va traslladar a l’art.

M.A. Sí, i també va funcionar. Vaig pensar... per què el nostre mercat ha de ser tant petit i no pot ser com l’anglès, el francès o el nord-americà? De fet, introduir mobilia­ri va ser una dèria personal i va fer que la galeria fos més coneguda... per a bé i per a mal. Però aquesta etapa s’ha acabat. La Júlia vol dedicar-se exclusivament a l’art contemporani.

P. Li agrada anar per lliure?

M.A. Sí, i això m’ha creat bons amics i molts enemics. Soc una mica obsessiu, és un tret que em caracteritza. Si m’agafa la dèria per un artista, m’hi estic tot el dia. M’ha funcionat millor la passió que la formació... (riu).

P. Júlia, se sent identificada amb aquest tret del teu pare?

JÚLIA ALZUETA. Sí, perquè avui dia ser galerista d’art contemporani no t’ho poden ensenyar en una carrera universitària. Importen molt els gustos i els interessos de cadascú.

P. A diferència d’ell, vostè ja va criar-se en aquest ambient...

J.A. No vivíem junts, però quan ens vèiem anàvem a París i Londres a veure galeries. Aquests eren els plans d’adolescent amb el meu pare.

Júlia: “Noto la pressió no només pel llegat, sinó pel volum de la galeria: som 18 empleats i representem 60 artistes”

M.A. De fet, era l’únic pla (riu). No hem anat mai a jugar a bitlles!

J.A. Mai! (riu). Però veure casa seva, com canviava els quadres, com tenia un espai amb les coses que li interessaven, saber ­triar... tot això s’encomana.

M.A. A més a més, han sigut 10 anys de formació a la galeria.

J.A. Sí, sobretot els darrers cinc: hem obert la seu de Madrid, un altre espai al Turó Park, anem a fires als cinc continents... El nostre pla de futur és fer una galeria d’art contemporani internacional, gran i sòlida. Ja he anat prenent les meves decisions. En els propers mesos obrirem a París i, després, a Anglaterra amb un soci d’allà. També hem canviat l’enfocament de Palau de Casavells, la galeria que tenim en un poblet de l’Empordà: ara només fem tres grans exposicions a l’any i els 1.500 metres d’espai expositiu estan dedicats a un sol artista. Hem començat amb James Rielly i, a partir de Sant Joan, hi haurà una retrospectiva de Laurent Martin Lo.

M.A. Palau de Casavells s’ha convertit en un referent artístic de l’Empordà, és una parada quasi obligatòria. També hem creat una residència d’artistes, i és que una galeria d’art ha de ser un políedre, no un quadrat.

P. Com estan vivint aquest relleu generacional?

M.A. Arriba un moment que ja no ets útil a l’empresa, i és llavors quan has de fer lloc als joves perquè el món és seu. A més a més, tinc la sort de tenir una persona que em succeeixi. Evidentment, no me n’aniré a jugar a golf. Quedaré d’alguna manera vinculat al projecte, però ja no prendré les decisions del dia a dia. Amb això soc dràstic i radical: la Júlia no està a prova. No hi ha retorn. Si la galeria és un gran èxit és el seu èxit. I si la galeria s’enfonsa s’enfonsarà. Punt. No hi ha un plantejament de tutela, de si va malament ja m’hi tornaré a posar jo. No, no, no. A la tardor marxaré un any a Anglaterra, tinc ganes de llegir i escriure.

P. Júlia, com porta la pressió?

J.A. La noto, perquè això és una màquina molt gran. No només pel llegat, sinó pel volum de la galeria: som 18 empleats, representem 60 artistes i fem una dotzena de fires a l’any. Però m’apassiona la meva feina, tenim un equip molt potent i fem passos endavant per refermar els nostres objectius.

P. Imagino que el mercat de l’art, d’aquí i de fora, també ha canviat.

M.A. Molt, s’ha transformat més en els darrers deu anys que en els 50 anteriors per diversos factors: les noves tecnologies, la internacionalització... Aquí també hem viscut el declivi de Barcelona en relació amb un Madrid més emergent. El nostre panorama dels darrers anys no ha sigut gaire alegre, però també és cert que últimament hi ha bons símptomes, el mercat s’està movent.

J.A. Les xifres sempre ens sorprenen: tenim la sensació que Barcelona i Madrid queden lluny, però quan ho analitzem són un bon mercat per a nosaltres. També s’ha incorporat un nou perfil de comprador: joves amb diners que no volen especular, que compren pel gust de col·leccionar, de trobar coses especials i úniques.

M.A. Els meus clients més importants ja s’han mort. Aquí també hi ha hagut un relleu generacional.