El misteri Carmen Calvo

Potser siga la matèria primera de l’art: el misteri. Això és el que es percep en entrar al taller de Carmen Calvo i sentir com es viola un territori íntim, enigmàtic secret.

Fora, com en una altra dimensió, ha quedat l’aroma faller d’una València desimbolta i exuberant feta de bunyol i pólvora. Dins emergeix una altra realitat. El regne del misteri. Dels records de la infància, els objectes resignificats, la violència callada dins la família, el silenciament de les dones. Totes les fronteres de la llibertat.

Envoltats pels centenars d’objectes del seu gabinet de meravelles, Carmen convida a café i pastissets de moniato. Conta d’aquell pare castellà que va arribar a València en plena guerra dalt d’un camió de la CNT. Conta del temps del caraelsol i la llet en pols a l’escola. Conta d’aquella Transició idealista en la qual ella –tan jove, tan somrient a les fotos, tan seductora com ara– va prendre partit: repartint propaganda als autobusos, fent mítings en una fàbrica, posant l’art al servei d’unes idees. Tot ho conta amb un somriure i alguna broma, sense rastre d’èpica. Tanmateix, el somriure es congela en contemplar les seues obres. Per exemple, eixes fotografies en blanc i negre, com de vell àlbum familiar, que Carmen Calvo manipula amb cordes, cabells, agulles o màscares. Oculta rostres de dona, silencia boques emmordassades, esborra la individualitat dels individus. És poesia de la memòria; una crítica ferotge al món d’ahir.

Mentre el seu gos busca les sabates del convidat per trobar calor, Carmen fa un matís important. Les nines, els joguets, els quaderns antics. Res de tot això és nostàlgia. “La nostàlgia és nyonya; no m’interessa. Una altra cosa és la memòria, i jo la reivindique. Perquè hi ha històries que no puc oblidar. I el seu record és necessari per seguir avant”, solta. Ella tampoc pot —ni vol— atenuar la contundència artística que la distingeix. Alguns galeristes, de vegades, li han suggerit ser un poc més suau. Més subtil. Menys dura. Per si espanta els clients. “No espanta més la tele?”, respon ella.

Carmen Calvo és, a més de Premi Nacional d’Arts Plàstiques, la gran artista valenciana viva. Aquesta primavera, en la seua plenitud, l’obra de Calvo arribarà a Barcelona, al Museu Picasso, amb una exposició que s’inaugura al mes de maig. Per fi. Resulta incomprensible com han tardat tant en creuar el Sénia els seus collages, els seus dibuixos, les seues fotografies intervingudes, les seues instal·lacions. Eixa mirada crítica sobre el passat. Hi ha corredors mediterranis inexplicablement oxidats. Sempre en la mateixa direcció, clar. El peatge de la doble perifèria. Afortunadament, el misteri s’acaba obrint pas.