Desfeta CF

Primera promesa: açò no va de futbol. Segona: no soc del València CF. I tercera: este terratrèmol interessa perquè respon al zeitgeist, a l’esperit de l’època, i té un fort correlat cultural.

El resum cap en quatre línies: un empresari singapurés va comprar fa nou anys el València CF. Peter Lim es va convertir en amo nominal d’un sentiment. Hui, el club històric de Puchades, Claramunt i Kempes flameja en l’infern. Es troba a un punt del descens a Segona Divisió; porta mil dies sense jugar a Europa; només ha guanyat 27 dels últims 100 partits; i les obres del nou estadi duen catorze anys aturades. Tot això ha encés a l’afició del València CF. Un polvorí social amb 15.000 persones escridassant a les portes de l’estadi.

Mantinc la promesa inicial: açò no va de futbol. Per això, primer telefone a Vicent Chilet, exegeta de Mestalla i periodista que fusiona neurona, cor i ploma. L’oracle m’insisteix en tres aspectes. Diu que assistim a una gran derrota col·lectiva i simbòlica que transcendeix el futbol, com quan perdérem el sistema financer propi (Bancaixa, CAM i el Banc de València, venut per un euro). Diu que el València CF és una de les institucions cíviques més populars del país, potser l’única que articula el cap i casal i les comarques —ròtula sentimental— i que per això és tan greu vore el club no tan sols afeblit, sinó també deslocalitzat i sense que la seua massa social puga influir en el seu rescat. Per últim, em diu que esta batalla —una espècie d’Almansa cultural— decantarà la defensa del futbol com a refugi comunitari, com a abric sentimental enmig la selva global.

Mantinc la segona promesa: el zeitgeist. Això m’ho explica un assaig recent. Es titula Club a la fuga, i el subtítol condensa la tesi: “Del equipo-ciudad a la airbnbización del fútbol”. L’escriu Vicent Molins, un flâneur inquiet amb ment analítica i gran pols narratiu. Al llibre, Molins rememora aquell temps en què els clubs de futbol eren emblema de les seues ciutats. Ara, en canvi, les arrels s’han tallat. Eixes arrels limitaven el negoci. Una resistència molesta, ineficient. Mai com fins ara les ciutats han estat tan poc decisives per als clubs, que ja no depenen dels beneficis que extrauen del seu lloc d’origen. Marques globals amb fonts de negoci globals. Això ha trencat el cordó umbilical entre ciutat i club. Desvinculació. Globalisme. Especulació a distància. Afebliment d’identitats. Pèrdua de sobirania sentimental. Ho havia promés: no parle de futbol. Parle de vivenda i fons d’inversió, de comerç tradicional, de ciutats convertides en parcs temàtics. Parle de mitjans de comunicació, d’editorials literà­ries, de llengua. A Mestalla diuen: lluitar o morir.