“La batalla per la supervivència del català ja està superada”

Miquel Alzueta (Barcelona, 1956) va ser poeta i va fundar l’editorial Columna, essent un dels popes del món editorial durant els vuitanta i noranta. Des de fa 15 anys és marxant d’art. Divendres Sant va inaugurar la temporada artística de l’any a la seva galeria de Casavells (Baix Empordà), un edifici del segle XIV. Assegut en una butaca de cuir, davant d’una xemeneia de dimensions adients per rostir un xai sencer, Alzueta rememora la seva joventut, quan es va presentar a les generals de 1982 amb el partit independentista Nacionalistes d’Esquerres, o els seus orígens: la seva mare, de Tarragona; el seu pare, obrer del País Basc. “Gent senzilla, quasi analfabeta”, diu el seu fill.

Pregunta. Rafel Nadal comentava recentment que pobles de l’Empordà com Casavells s’haurien ensorrat si no hagués estat per la inversió de gent de fora.

Resposta. Sí, però la marca Empordà s’ha perdut els darrers anys. El potencial que té l’Empordà és infinitament superior al que fa per ell la iniciativa privada i pública. És un espai infrautilitzat per la iniciativa pública i privada. La marca Eivissa té molta potència; la marca Empordà hauria de ser comparable a la marca Toscana, a la marca Sardenya o a la marca Provença. La iniciativa pública s’ha centrat en festivals de música a l’estiu i ha oblidat totes les altres arts i la creació d’una marca a l’estranger que atregui gent més enllà de la platja.

P. La parella que he vist visitant la teva galeria, un francès i l’altre americà, amb casa aquí, són una excepció?

“La ‘marca Empordà’

R. Una excepció absoluta. Fa 20 anys que viuen aquí. Són antiquaris. És la història d’un americà enamorat de les pel·lícules d’Almodóvar que visita Barcelona, coneix la seva parella i acaben a l’Empordà, primer criant cavalls. És un cas anecdòtic.

P. La situació política pot fer que els estrangers es decantin per altres regions d’Espanya?

R. Si parlem de la situació política, diria que hi ha desercions de persones de la resta de l’Estat que tenien casa a l’Empordà i l’han deixat de tenir o han deixat de venir. Però als estrangers això no els influeix de cap manera.

P. Vénen molts espanyols de poder adquisitiu elevat a l’Empordà?

R. A l’Empordà hi havia un nucli de madrilenys amb rellevància econòmica i social que va decidir que aquest era el seu lloc d’estiueig. Però el problema de les desercions d’aquest grup, que s’han produït, sens dubte, no és significatiu, perquè de la mateixa manera que ells deixen de venir, també hi ha catalans que deixen de venir per la manca d’atracció de la marca. Potser són cicles, ja tornaran.

P. Potser als madrilenys els molestava anar a comprar el pa i veure tantes estelades...

R. No ho sé, tot i que no crec que sigui un factor. Si em vol portar al terreny de la política, jo sóc dels que diu que probablement el moment de la independència de Catalunya no és aquest. Vivim un moment de profund descrèdit de la política, de profund allunyament de la societat cap a allò que és públic, un moment de corrupció molt gran, de crisi econòmica enorme. Tot això és l’escenari perfecte per anar cap a un altre lloc, no cap a la independència. És el moment per reconstruir tots els ponts, renovar la societat i allò públic, i a partir d’aquell moment, reobrir el debat de quina ha de ser la posició que ha d’ocupar Catalunya dins d’Espanya, quina ha de ser la relació bilateral entre Catalunya i Espanya.

P. O sigui, que hauria deixat de ser independentista per ser federalista.

R. Jo no sóc federalista perquè per federar-se ho han de voler les dues parts, i jo no crec en la voluntat federalista de l’Estat. Però sí que crec que la desaparició dels ponts, la desaparició del diàleg, l’enfrontament i el tancament d’uns i altres no ens condueixen enlloc. Sóc dels que creu que s’ha de tornar a la taula del diàleg, plantejar de nou la reubicació de Catalunya dins l’Estat i dins el context europeu. La independència són dos elements: primer és una cosa mental; tu ets independent respecte d’alguna cosa. I segon, la independència és la capacitat de fer determinades coses, la capacitat de mantenir la nostra acció econòmica i fer-la créixer en llibertat, i trobar un espai en què puguem crear les nostres lleis, per poder conviure. Això es pot fer dins de l’Estat i perfectament dins de la Constitució. Els anys passaran, les generacions passaran, però avui en dia hi ha un abisme, un gran espai, entre la realitat política i la realitat real. I això fa que tothom estigui desconcertat. El problema de falta de diàleg, de manca de voluntat política de resoldre el conflicte, és a les dues bandes de l’Ebre. I ho diu algú que es manifesta nacionalista. Continuo sent nacionalista, però no crec que l’associació nacionalisme i independència, sobretot com a concepte excloent o unilateral, sigui una via raonable d’afrontar al segle XXI, en un món interconnectat de milions de maneres, els problemes econòmics, socials i polítics que té Catalunya.

P. Diu que la independència és un estadi mental, considerar-se independent respecte d’alguna cosa. Aleshores, la cultura catalana no és independent perquè continua depenent en bona part de les subvencions públiques?

R. Actualment se subvenciona menys que abans. I això és una cosa que trobarà a la resta de l’Estat i a d’altres països. L’important és que la batalla per la qüestió cultural, la batalla pel català, ja està superada.

P. Els partits sobiranistes asseguren que el català continua lluitant per la seva supervivència.

R. Jo opino que no. No en tinc cap mena de dubte. Nosaltres serem sempre una societat bilingüe; avui en dia pots llegir en català i castellà; veure la televisió en català i castellà; el cinema, en català i castellà... En proporcions diferents, si es vol, però el gran drama, que era la supervivència del català com a llengua de cultura, ja està superat. La batalla ja l’hem guanyada. I des del meu punt de vista, no hauria de formar part de les reivindicacions nacionals. No anirem més enllà d’on som.

P. De debò se subvenciona menys a Catalunya? És ple de mitjans de comunicació en català que porten el segell del Departament de la Presidència, i molts llibres porten el segell de suport de la Generalitat...

R. I tant que ho crec. Primer se subvenciona menys perquè hi ha menys recursos públics. I segon, el problema està en la falta d’iniciativa privada. A Catalunya, la societat civil, el moviment d’opinió qualificat, ha deixat d’intervenir en molts aspectes fonamentals de la construcció d’una societat. La societat civil hi ha d’intervenir. Que moltes editorials siguin petites i hagin de recórrer a la iniciativa pública per sobreviure és perquè la iniciativa privada ha abandonat molts terrenys. Ha abandonat el concepte del bé públic que es va construir a partir del restabliment de la Generalitat. Quan ha arribat la crisi, la societat civil no ha estat capaç de restablir la iniciativa que ocupi els espais que la iniciativa pública no pot omplir.

P. La burgesia catalana realment s’havia implicat en el bé cultural públic? Una persona com ara Antoni Vila-Casas, per posar un exemple, és una excepció.

R. Abans, potser no amb la intensitat d’ell, als setanta i als vuitanta podíem trobar 150 figures com en Vila-Casas. Avui no els trobem perquè s’ha considerat que això forma part d’allò públic, quan el dèficit principal és la iniciativa privada en coses, estructures que facin atraure la gent. Això s’ha deixat per a les administracions públiques, i ara el món públic, amb la crisi, s’ha quedat despullat.