Barcelona i la verdura

Com la major part de les ciutats amb molta història, Barcelona va viure voltada de muralles fins a mitjan segle XIX. Primer va conèixer les muralles de la ciutat romana, després les muralles medievals, i des de mitjan segle XIV la dita muralla del Raval —amb un perímetre que coincideix amb les rondes, des de la de Sant Pau fins a l’avinguda del Marquès de l’Argentera.

A mitjan segle XIX, les raons d’higiene i de salubritat van poder més que les raons defensives, i aquestes darreres muralles van ser enderrocades, com abans bona part de les altres. Llavors la ciutat es va expandir lliurement per la immensa zona que va de les rondes a la serra de Collserola i Sant Pere Màrtir.

Però el destí de Barcelona va acabar sent el de tota gran ciutat. Un arreplec d’habitatges, cada cop més alts, va definir, amb el pas dels segles, allò que caracteritza totes les ciutats: es converteixen en una rara mena de naturalesa artificial, però naturalesa al cap i a la fi. El paisatge urbà de les metròpolis, per molt d’arbrat que posseeixi, sempre el conformaran els seus edificis i la geometria que els emmarca. Arbres i jardins, a les ciutats, només arriben a significar un “mostrari” de la gran natura, davant la qual la ciutat presenta una muralla, ara simbòlica, que fa que ciutat i natura es presentin com dos àmbits distints, si no contraris. És quasi impossible que una ciutat presenti un contínuum no traumàtic entre ella mateixa i la naturalesa. No hi ha solució de continuïtat entre una cosa i l’altra. Les muralles ja no són visibles, però hi són: naturalesa i ciutat són dues realitats inconciliables.

Al poema “El cigne”, de Les flors del mal (1857), Baudelaire, que assistia a la gran reforma urbanística del baró Haussmann, ho expressava més bé que cap poeta del seu temps: “El vell París ja no existeix (la forma d’una ciutat / canvia més, ai las, que el cor de qualsevol mortal)”. Després un cigne —símbol d’una naturalesa pura, elemental i bella— camina, descol·locat, pel paviment eixut. I Baudelaire hi afegeix: “París canvia!, però res no ha canviat en la melancolia / meva...”

Moguts una colla de ciutadans honrats per un anhel naturalista propi de les primeres generacions romàntiques, ara han enjardinat un bon tall del carrer Consell de Cent: hi haurà uns paviments amb geometries i peces variables —una mena de “trencadís” a l’engròs—, hi haurà una il·luminació romàntica —com la dels fanals de gas, de no fa tant— i, en resultar inviable sembrar gespa en tota aquesta extensió, hi haurà més arbres i arbustos, i les inevitables jardineres de terra o de ciment: presó emmurallada on malviuen petites mostres de l’agresta, ufana natura.

Hi haurà veïns que ho agrairan. Però tot plegat donarà la impressió, als vianants, que la nostra ciutadania no ha acceptat que tota ciutat palesa l’evidència d’una substitució de la naturalesa de debò per la naturalesa d’obra. París va quedar astorada quan Napoleó III va procedir a l’eixample de la ciutat, i d’aquí va sortir un dels aspectes més moderns de la poesia urbana, de Baudelaire fins als últims simbolistes del segle XX, encara per fer a les lletres catalanes. La ciutat situava els seus habitants en una posició incòmoda i paradoxal: feliços davant el benestar i la higiene de la nova ciutat, desgraciats quan es contempla l’allunyament inevitable de l’element natural pròpiament dit. Per això, encara Baudelaire, al seu poema “Els cecs”, va dibuixar una al·legoria terrible entre els que no hi veuen, però alcen els ulls al cel, i el conjunt dels habitants d’una metròpolis: “Així van travessant [els cecs] el negre il·limitat, / germà de l’eternal silenci. Oh ciutat!, / mentre tu cantes, crides i rius al voltant nostre, // enamorada del plaer fins a l’atrocitat, mira!, / jo faig igual com ells, però més embajanit / em dic: ¿què hi busquen, al Cel, tots aquests cecs?” Pel que fa a l’amor a la natura, no hi ha redempció possible per a un ciutadà dins els límits de la ciutat. Ni el cel no pot redimir-lo. I una jardinera o un parterre només són un consol massa petit.

L’arquitectura quedarà ara dissimulada a Barcelona per un enjardinament discret que potser generarà, una altra vegada, aquella poesia natural —amb molta “verdura”, com escrivia Carles Riba per a perplexitat de Pere Quart— a la qual els catalans sempre hem estat tan aficionats: vegeu qualsevol antologia dels Jocs Florals. Segur que s’hi estarà bé, en aquestes illes de pseudonaturalesa, però amb elles naixerà una falsa síntesi que, ben mirat, és irrealitzable en el marc de la gran ciutat: la síntesi entre l’admirable naturalesa verge —”que bonic!”, “que maco!”, diran els veïns, com quan visiten l’Empordà— i la noble naturalesa artificial —prou salvatge per ella mateixa a Barcelona— de la pedra, el vidre, el ciment i l’asfalt. Les ciutats són el que són, aquí i arreu. Una ciutat jardí és, en el fons, una contradictio in terminis.