El topònim Perejaume

A l’hora que havia d’entrevistar Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), em va demanar si ho podia fer al cap d’una estona. Havia d’anar a buscar una carregada de fems per plantar una pomera. Em va semblar una raó tan poderosa, tan fondament empeltada al seu compromís amb els processos orgànics, que em va provocar un somriure.

Vicenç Altaió el defineix com un creador d’una modernitat antimoderna. Es van conèixer als setanta, quan Perejaume començava a destacar. I ho feia amb la més canònica de les tècniques: la pintura a l’oli. Ben aviat, explica l’artista, en un intent de defugir “l’excés de presència humana que omplia la pintura de la transavantguarda”, s’interessa per la natura solitària. A partir dels vuitanta la seva obra es defineix com una creació expandida en instal·lacions, pintures, imatges fotogràfiques, caminades i textos al servei d’una reflexió sobre els límits entre realitat i representació.

Barreja sempre termes pictòrics i literaris. Al poema “Pintura caminada”, del seu primer llibre Oli damunt paper, escriu: “Torno cansat quan penso, bo i content / que és el mateix el quadre i la natura. / Tot passejant els quadres van creixent”. D’entre les pràctiques performàtiques més ressonants, és important assenyalar els desplaçaments d’elements del món cultural a un indret natural, operació que suggereix noves formes de percepció i de relació entre art i naturalesa. Tot és dut a la intempèrie.

L’objectiu de la seva obra és inaugurar nous plantejaments d’allò que es dona per descomptat

La de Perejaume és una obra reflexiva que, jugant amb els límits conceptuals, opera desencaixaments amb l’objectiu d’inaugurar nous plantejaments d’allò que havíem donat per descomptat. Amb el procediment del pessebrisme, l’artista elabora, a partir de fragments de natura (trossos de suro que simulen muntanyes, etc.), representacions del món a petita escala. I posa de manifest, amb aquest gest irònic i icònic, el que perdem quan reduïm la perspectiva tot volent conquerir una mirada globalitzada de la realitat. “Suprimir la distància és empetitir el món”.

Del paisatge al camp

Entre les dècades de 1980 i 1990 participa en diversos congressos sobre el paisatge. S’adona que el grau d’especulació sobre el terme és molt semblant al de l’especulació immobiliària i urbanística. En la noció de paisatge constata un prestigi d’allò remot que du a un tracte amb el món més distant, menys fèrtil. “Paisatge és una paraula amb espectador. Una mena de camp de finestra on només s’hi va a badar”. Va desterrar-lo del seu vocabulari habitual. Prefereix camp. “Ens imbrica absolutament en l’espai”. Reivindica el món agrari com l’únic que tenim de relació entrenada amb tot allò no humà. També com a model responsable que funcionava i es regenerava com una maquinària impecable, amb residu zero.

La seva obra literària inclou assaig, poesia, narrativa i crítica. Amb Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer (1998), fa un gir: el seu jo sembla fondre’s amb la naturalesa i deixar-se subjugar per l’entorn. Inaugura una poètica basada en una escriptura latent física, territorial: “És la creença d’una equivalència òptica dels sons allò que ens mou a trobar en les coses un mot que les transcrigui, a trobar als llocs un nom que les abasti”, escriu. Raül Garrigasait apunta que “Perejaume se serveix de la paraula com un artista del pin­zell”, i que “la seva escriptura té un aire de dibuix: és una escriptura que mesura contínuament la distància entre la paraula i les coses. I ho fa sabent que la paraula és arbitrària, però que alhora està arrelada en el món”. Perejaume no és un artista que escriu, l’obra literària i teòrica no només explica o il·lustra l’obra plàstica, sinó que la fonamenta i l’atia.

Diccionari Perejaume

La idea d’autonomia productiva de la natura és al cor d’Oïsme. També apareix la inquietud per l’excés de productivitat i l’hiperconsum de l’era moderna. Esborrant la distinció entre natura i cultura, adverteix que vivim en una era de sobreproducció i que també els objectes culturals “fan lloc i fan nosa”. Posa en marxa el dispositiu politicopoètic d’interrupció de l’activitat de representació. I es proposa, en un dels gestos ideològicament més compromesos de la seva obra, “deixar de fer com una acció productiva”, convençut que, com explica Àlex Susanna a El món en suspens, “el valor de certes inaccions pot ser més alt que el de les accions mateixes” (Deixar de fer una exposició és el títol paradoxal de la retrospectiva al Macba del 1999).

El procediment de la despintura i de les seves variants fonamenta una pràctica que, vertebrada per la idea d’ecologia cultural, busca “una restitució metòdica dels materials invertits en tanta representació com ens envolta”. Tritura pintures amb les respectives teles i bastidors, convertint-les en blocs de compostatge a punt per femar la terra. A Donar cabuda (2021) situa un projector de cinema de 35 mm en un camp. Les imatges que projectava anaven a parar en un sot que hi havia cavat. Més recentment, a l’exposició Tres, de la Galeria Joan Prats, ha exposat una pedra extreta d’un capitell esculpit del segle XVII.

No és un artista que escriu, l’obra literària no només explica o il·lustra l’obra plàstica, sinó que l’atia

Hi ha una inquietud per la regeneració de les coses, dels materials, i, al mateix temps, una alerta a no esgotar els jaciments d’imaginari. “En el món tot és limitat, també les imatges. D’imaginació n’hi ha, però més aviat poca”. Tanmateix, amb la seva proverbial modèstia, reconeix que aquests gestos no poden ser mai categòrics: “Tot són capes de llenguatge: fins i tot el desfer és afegir una capa de llenguatge nova”.

Aquest pensament amara el seu corpus sencer. Així, si la pintura és concebuda com una predadora, el llenguatge no s’escapa de la crítica ecològica. I, en un equilibri fràgil i vibratori en el llindar entre el dir i el deixar de dir, reivindica el silenci: “Quin bé no fora saber-ho dir amb una escriptura que ho silenciés, que cerqués de fer-ho amb el millor silenci, amb el més escaient i reparador, d’un dir que ni se sentís”, escriu al poema “L’acció de l’aire en el paper”. I no obstant això, sempre ha estat un renovador de la llengua.

Recupera el lèxic del món rural i la llengua d’escriptors que la modernitat va deixar enrere per fer-la néixer de nou. Termes com geografiament —l’autoria sense estil com la d’un arbre o una penya— o enverbissar-se —una mena d’embosquiment del sentit de la paraula—, segons Àlex Susanna, són vocables que li serveixen per anar bastint la seva poètica. Perejaume és, assegura Jordi Cornudella, un dels més grans creadors de llenguatge, equiparable a Llull, Verdaguer, Carner o Foix. Ell ho matisa: “No tinc cons­ciència de crear res nou. Potser algú l’ha pensada abans, aquesta paraula, o en una altra llengua existeix en una formulació diferent”. Podríem parlar d’una regeneració lingüística que excava en terra antiga per adobar la llengua. Hi ha un arrelament viu, un empeltament en el lloc que habita i que l’habita. El bosc que encercla el taller que va habilitar al Montnegre és espai d’obra: “El meu recorregut és obra dels arbres”, escriu a Pagèsiques. Arbres i obres es confonen en una homofonia que els fusiona (vet aquí el títol Obreda). És Perejaume qui escriu i pinta el bosc, o són els arbres que es pinten i que s’escriuen a través seu?

Dues actituds vitals: radicar i radiar

Considera que a la vida existeixen dues actituds: radicar i radiar. “La cultura catalana, resistent de mena, és molt allocada. Tot el període barroc viu amagada entre turons i boscos per no quedar enlluernada entre els dos grans regnes solars que l’envolten, el francès i el castellà. La cultura castellana és una cultura entrenada a radiar, a expandir-se. La nostra no para de fer arrel i ben poca capçada”. Des dels seus inicis, a banda de museus i galeries, exposa en escenaris desvinculats del món de l’art. Així defineix el seu ideari sobre qüestions d’elitisme, accés i classe, segons Marcia Tucker. La seva és una obra, apunta Carles Guerra, en què “els topònims precisos es drecen davant la universalitat exaltada per l’alta cultura”. Aquest lligam amb el concret procura un arrelament que sovint contrasta amb l’art contemporani, la seva propensió a la barreja de contextos i una tendència al minimalisme lingüístic.

Recupera el lèxic del món rural i la llengua que la modernitat va deixar enrere per fer-la renéixer

“Perejaume és enormement exemplar”, assegura Cornudella. “Al­gú amb un compromís excepcio­nal, que no s’ha deixat mai subornar per les temptacions ni de l’estètica ni de la comercialitat. En lloc de fer una carrera d’exhibició, d’escampar-se pel món, ha decidit d’arrelar i fruitar aquí a la vora”. En un text dedicat a una exposició seva sobre el barroc al Museu de Solsona, Garrigasait explicava que els grecs antics feien servir la paraula horaîa (‘bellesa’ en llengua moderna) per designar el moment en què els fruits arriben a la maduresa. “La història del vocable mostra com, en algun moment, es va entendre la bellesa com el fruit d’un procés llarg i parsimoniós”. Aquesta és una idea present en l’actitud, l’escriptura i l’obra de Perejaume.

Diguem-ne fems

“Tot és exactament la mateixa obra (...) Cap obra no és mai la mateixa”, escriu a Obreda. L’artista considera que, quan una obra funciona bé, s’autogenera sola i es desenvolupa com el teixit de l’arbre. La consistència teòrica del seu imaginari converteixen el seu corpus creatiu, sosté Jaume Coscollar, en una cosmogonia, un univers en el qual els diversos elements que hi graviten —o hi aterren— formen un món coherent i clos. El seu cosmos s’autoabasteix, la seva obra es regenera. A la darrera exposició, Guardar a fora (2022), ha fet daurar amb or un gran femer situat a les Cinc Sènies de Mataró.

Tot això ens fa pensar en les pertinents paraules de Jordi Lara: “Perejaume és el caganer del pessebre planetari, aquell que, contra l’elevació espiritual a què aspiren les altres figures del pessebre, fa certa la terra que adoba amb el fem immemo­rial d’una humanitat prèvia a tota cultura. Ell mantindrà fecund l’hort de la Terra quan tots haguem fugit a Mart”.

Quatre obres basals

1991

Es desplaça a la Pedrera d’Ereño acompanyat d’estudiants de Belles Arts de Bilbao. D’una de les cavitats que troba, n’elabora un motlle que esculpeix amb marbre de la mateixa pedrera. Amb aquesta peça, que bateja com a ‘Desescultura’, cobreix la cavitat. Tot plegat desemboca en una obra que no ha estat monumentalitzada i perdura discretament encara avui en aquella pedrera. “Hi vaig anar fa uns anys, la vaig trobar mig emboscada. Per arribar-hi s’havia de saltar un tancat amb bestiar”.

2002

Amb motiu del centenari de Verdaguer (caríssim referent de l’artista), corregeix la llera del torrent de Folgueroles traçant-hi la signatura del poeta. L’objectiu: mostrar la immensitat de l’obra de Verdaguer i la incapacitat humana de copsar-la sencera. En el marc del mateix centenari, l’artista subjecta amb quatre enormes claus fiters, fixats a cada extrem del termenal, aquell territori que “constitueix la paleta de llocs de Verdaguer”.

2011

Surt del MNAC amb la imatge d’una marededeu del segle XIII embolicada amb neoprè, dins d’una motxilla. Emprèn una travessa de dotze dies a peu per les comarques centrals del país, fent parada al Museu Marès, a l’Episcopal de Vic i al Museu de Solsona. Es tracta d’una acció performàtica que s’emmarca en la seva investigació sobre el pes i la trajectòria de les imatges, i n’acaba resultant l’assaig Treure una marededéu a ballar (2018). Per via de posar en circulació aquelles imatges que sempre hem concebut estàtiques i exposant-les, s’aconsegueix un desplaçament del significat que els atribuïm. Perejaume no va permetre que cap mitjà gràfic documentés l’experiència, excepte la mirada de l’escriptor i cineasta Jordi Lara, que en va concebre el film inèdit ‘Pel mantell de la Verge prenyada’.

Pagèsiques (2011) és el seu tercer llibre de poesia després d’Oli damunt paper (1992) i Obreda (2003). Afirma l’editor Jordi Cornudella que Pagèsiques figura entre els llibres de poemes més rellevants de la literatura catalana del nostre segle. A través d’una immersió en els boscos del Montnegre, profundament imbricat i embrancat en un bosc que el travessa i que li travessa la veu, parla del vincle íntim entre el món natural i el llenguatge (“Li faig un tall a un arbre i en surt un broll de lletra”), i hi canta la força d’autoria creativa de la naturalesa. “I veia el Montnegre com una paraula negra i dreta, capaç de fer el que diu”.