Plantar un punt amb Perejaume

Escriu Pere Gimferrer al catàleg Deixar de fer una exposició, la gran retrospectiva que el Macba va dedicar a Perejaume el 1999: “En el cas particular de Perejaume, aquella unitat perduda del món i del mot remet a l’escissió de sentit que assenyala el moment en què la llengua catalana perd la capacitat —que tenia en altíssim grau en Ramon Llull— de confegir, per si mateixa, tota una visió del món”. És aquest gran tema i cap altre, la recuperació d’un vincle primigeni entre la realitat i la nostra capacitat per representar-la, el que ha preocupat tots els grans artistes catalans de la modernitat, de J.V. Foix a Joan Vinyoli, de Miró a Tàpies. Aquest fil d’or amb què la tradició del país ha arribat als cims més alts en la pintura i en la paraula es troba avui en les mans de Perejaume, que és el nostre millor artista contemporani.

A El sol i les fogueres (Tushita), l’últim llibre que ha publicat (més assaig que poesia, però més poètic que altres assaigs), Perejaume explora la resposta al problema del sentit amb una imatge nova. Escrit com un recull d’aforismes, un dels primers diu: “Només el que es repeteix continua”. Contra l’art com a mecanisme que emmarca un tros de món dissecat i penjat a la paret, que és el mateix que passa amb el llenguatge quan buidem les paraules fins que no volen dir res, la feina que ha fet en pintura, escultura, instal·lació, veu, performance i escriptura està inspirada en la del pagès que sap posar en guaret certes idees i fertilitzar-ne d’altres: “Escric per repetició, com els arbres. Malgrat la repetició, la realitat mai no és idèntica a si mateixa”. La natura dels reaccionaris, els neorurals i els mals ecologistes es presenta com una cosa tancada i sublim per admirar des de la distància. Però Perejaume no parla de natura sinó de camp, buscant la relació d’escolta mútua i companyonia en l’alteritat: “No hi ha cap certesa d’una escriptura compartida. Sé prou bé que la continuïtat substancial entre l’arbre i la lletra neix, creix i s’abriva de la mateixa absència de continuïtat real. És exactament així d’estrany. I, en tot moment, els mateixos arbres m’alerten i em tranquil·litzen que així sigui”. Són les paraules d’un pensador modern, no pas d’un nostàlgic encallat en el romanticisme.

I a còpia de parlar amb els arbres que envolten el seu obrador, Perejaume arriba al punt. Aquests són els protagonistes d’El sol i les fogueres: el taller de can Basuny, un conjunt de masies del Montnegre, al sud de Sant Celoni, on l’artista hi té “finestres amb una taula a sota on poder llegir i escriure com un acte de devoció cap allò que es mira”; i un punt negre, gros i irregular, com una patata mironiana, que apareix pintat a les pàgines del llibre, sobre el qual el text reflexio­na constantment. El punt és un tros de terra concret del món on insistir i allocar-se, contra la mirada d’expat o de turista tan esteses, però també és el punt de l’escriptura, que permet al text aturar-se, descansar, recuperar la força i continuar repetint, és a dir, conservant, així en la pàgina com en el camp. “Malgrat la seva condició verbal, al fons de les paraules hi ha una resta antigràfica i antioral que les afiança com si fos el seu pa de terra. D’una manera secreta, aquest ferm d’afiançament és allò que les vivifica i els retorna la part d’estranyesa i fascinació que l’ús els roba”. Avui el poder revitalitzador de l’art i de la poesia està amenaçat per la inèrcia corrosiva del capitalisme i la tecnologia globals, que amenacen la continuïtat de l’or guardat en llengües i cultures com la catalana. Per això Perejaume és resplendentment contemporani: perquè ser contemporani és sentir-nos enganxats al temps propi amb un desfasament, buscant la salvació en el negatiu que no es veu sota la llum encegadora. Sigui en les arrels que creixen sota terra, o en el negre del punt que acaba aquest text.