Escrúpols
Fins a quin punt puc jutjar la qualitat d’un llibre de la meva parella, d’una amiga o d’un autor amb qui m’he enemistat?
Fa poc que col·laboro a dos suplements culturals; aquest n’és un, i celebro que no posin obstacles a publicar aquesta columna una mica incòmoda. En arribar a finals d’any, em vaig trobar que tots dos em demanaven que els donés la meva llista dels millors llibres de l’any. A tots dos els vaig dir que no ho faria, malgrat el tràngol de dir-los-ho i persistir-hi.
Les meves preferències haurien servit per elaborar una llista dels llibres de l’any. Aquestes llistes pretenen una doble repercussió: d’una banda, comercial, perquè fan de guia per als que volen regalar llibres i no saben quins; d’altra banda, cultural, perquè contribueixen a fixar el fugaç cànon del present (què cal llegir ara, sens falta). Les llistes (més enllà de si aconsegueixen aquest doble objectiu) tenien unes pretensions prou importants per negar-m’hi a participar-hi.
Amb tot, ja m’adono que els conflictes d’interessos els tenim tots perquè som quatre i ens coneixem tots
En primer lloc, perquè crec que no hi estic legitimada. Jo llegeixo, esclar. Però amb això no basta, perquè pots llegir moltíssim i no haver obert ni un sol llibre publicat enguany (tots tenim algun amic amb un excels criteri literari que renega de les novetats i viu per devorar clàssics). O bé pots llegir però no prou. Per exemple, quinze novel·les es disputen el Finestres i el premi Òmnium (longlist). Jo, d’aquestes quinze n’he llegides tres, set les tinc a la wishlist i les altres cinc ja sé que no les llegiré perquè m’interessen poc o gens. Amb les novetats traduïdes potser em passaria el mateix. Sí, llegeixo, però no llegeixo professionalment, com ho fa un crític o un periodista cultural, a qui la feina l’obliga a llegir moltes de les novetats editorials de l’any. Com podria jo, doncs, prestar-me a dir-hi la meva en aquesta llista? Com podria atrevir-me a condemnar uns llibres a l’oblit i exalçar-ne d’altres? Seria una estafa literària, perquè quedarien exclosos tots els que han quedat fora del meu radar per la meva manca de temps, d’interès o de diners (jo tampoc no em puc permetre comprar tot el que tinc a la wishlist). Per mi és una qüestió d’honestedat.
En segon lloc, perquè el conflicte d’interessos és evidentíssim. Aquest any s’han publicat diverses traduccions meves, i crec que alguna estaria en el meu top 10 perquè el llibre m’encanta. Però això no es pot fer. No és honest. El conflicte, a més, no es limita només a les meves traduccions, sinó a les persones que tinc a prop: fins a quin punt puc jutjar jo la qualitat literària d’un llibre de la meva parella, d’una amiga íntima o d’un escriptor amb qui m’he enemistat? Per descomptat que puc intentar abstreure’m i mirar-m’ho amb objectivitat, però mai tindré la certesa de no caure en injustícies massa subjectives. Amb tot, ja m’adono que els conflictes d’interessos els tenim tots perquè som quatre i ens coneixem tots.
Sigui com sigui, aquesta setmana comencem un nou any i les llistes es posen a zero. Els millors llibres del 2023 encara no són al carrer. Preparats, llestos, ja.
