_
_
_
_
_
ART
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Perejaume, Eulàlia, Blanca Casas

A Barcelona, darrerament tan eixorca de gratificació contemporània, ara mateix es poden veure tres bones exposicions

Victoria Combalia
Una peça de 'Etnografia', 'Sol y calor', d'Eulàlia Grau.
Una peça de 'Etnografia', 'Sol y calor', d'Eulàlia Grau.Eulàlia GrauVegap Bcn 22

En l’art contemporani estem assistint, des de fa uns anys ja, a un fenomen de repetició de formes i idees que produeix un evident cansament als visitants que ja han complert mig segle de vida i que constaten, una vegada més, el manierisme d’aquests treballs. Així que cal buscar mons propis, conceptes antics però amb aparences diferents, destresa tècnica o —i això sí que és difícil— noves idees.

A Barcelona, darrerament tan eixorca de gratificació contemporània, ara mateix es poden veure tres bones exposicions. Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), a la galeria Joan Prats, és un clàssic de l’art postconceptual. La seva exposició es titula Tres perquè només es presenten tres peces entorn de les connexions entre allò natural i l’humà, una de les bases de tota la seva feina, que sempre versa sobre la constant transformació d’éssers i coses. En un muntatge videogràfic, el gran ballarí Cesc Gelabert es col·loca com si fos un tronc d’arbre o una columna, i balla amb un petit arbre a les seves mans. Podem veure també un arbre transformat, segons la nostra imaginació, en capitell i al qual s’enfilen un conjunt de persones amb objectes. I veiem el procés envers, un autèntic capitell que va transformant-se (mitjançant un procés mecànic que contemplem en un vídeo) en bloc de pedra. I també se’ns presenta el mateix bloc de pedra, en brut, sobre un pedestal.

Vaig descobrir Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973) exposant a la galeria Françoise Paviot de París. Realitzava accions amb peces de vestir de les que algú s’anava desprenent —però sense exhibicionisme— o s’anaven enganxant en un cos fins a tapar-lo gairebé completament. Ella és hereva de l’Arte Povera com ho són Gabriel Orozco o Richard Tuttle i, com passa amb ells, allò que admirem a la seva obra és la subtilesa. A aquesta exposició de la galeria Rocío Santa Cruz podem veure alguns dels seus quaderns antics ratllats o quadriculats en els quals inclou un núvol pintat o bé en els quals l’atzar (una taca d’aigua) ha desdibuixat la trama. La destrucció d’una trama apareix en un vídeo on les seves línies ortogonals van caient i desapareixent a poc a poc, com una metàfora de la desaparició o superació d’aquells esquemes racionals típics de la pintura neoplasticista o minimalista. La primera sala està travessada per cadenes blanques, que no són de ferro, sinó de ceràmica i que barren el pas al visitant que quan les agafa percep el seu pes diferent i la seva sensualitat. Una de les parets també sembla esqueixar-se en un dels seus angles, de tal manera que aquest espai blanc i impol·lut es trenca per un extrem i ens impedeix de deambular pel centre. Fragilitat, condicions, segurament metàfores del món que ens envolta.

I és aquesta fragilitat la que opera als seus Haikus de la heterogéneo: són peces amb tres elements sempre de materials diferents, sempre trobats i mai encolats entre si. Per exemple un paper d’embalar, una boleta vermella i un braçalet; un tub de plàstic fi en forma d’arabesc rematat per una ploma i una forma arrodonida coberta per una tela. I finalment els seus papers plegats i endurits que, submergits en plata o en líquid fotogràfic, es converteixen en escultures precioses. Fer d’allò que és fràgil una obra d’art plena de sentit no és pas poc mèrit i creiem que s’albira un excel·lent futur per a la feina de Blanca Casas.

Pel que fa a Eulàlia (Eulàlia Grau,Tarrasa, 1946) és una figura històrica de l’art conceptual català, encara que ella sovint ha volgut desentendre’s del qualificatiu. Després del seu pas per Belles Arts i per la molt moderna escola Eina, on va connectar amb el crític Alexandre Cirici-Pellicer, va viatjar a Itàlia i va exposar les seves anomenades Etnografies quan va tornar. Són imatges extretes de diaris i revistes que posen en qüestió, de vegades amb humor, els clixés de l’home i la dona dels anys seixanta i setanta: ells, herois musculosos o proveïts d’autoritat, elles exemple de bellesa a punt de ser consumida per l’home. Eren emulsions fotogràfiques sobre tela, el que els donava una consistència més gran visual. També va realitzar obres de gran denúncia social, com les imatges d’un obrer ferit per la guàrdia civil el 1975, mentre deixava en blanc les imatges del guàrdia civil i del metge que no va considerar pertinent extreure-li la bala (el sindicalista es va suïcidar a la seva cel·la). A la galeria Mayoral podem veure obres d’aquest període que denuncien la massificació, el militarisme o la dona objecte.

Tres bones exposicions en un panorama barceloní trist i apàtic.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_