Ni piu

Tranquil, ningú s’ha mort per no escriure. Bé, si el nàufrag barbut no hagués pogut escriure HELP a la sorra sí que l’hauria dinyat, però no és el teu cas. D’altra banda, si ets un publicador assalariat i algú espera el teu text, tinc una possible solució: has de visitar Twitter, però afanya’t, que diuen que el tanquen. Per això darrerament hi ha usuaris que hi escriuen amb una mena de pena, com si haguessin comprat entrades per a una última funció. Una d’un vell cantant que es retira. Com que la majoria ja tenen una edat, són conscients que tots els mons caduquen i que Twitter és un món d’aquests. Un territori a punt de vedar-se per sempre, una eina i un forat on posar-la, un òrgan que diu que deixarà de fer el que feia per a ells.

Si no sols anar-hi, no perdis el temps intentant integrar-t’hi. Et recomano l’actitud del turista a Pompeia moments abans del desastre. Una barreja de nostàlgia anticipada i de morbositat jocosa. Mira cada detall de cada casa, amorra’t a les converses de carrer. Com si visquessis els últims dies de Pompeia, però sabent que te n’aniràs abans que tothom.

Twitter anuncia una possible retirada i n’hi ha que estan emocionats (ja t’agradarà veure’ls processar tanta bilis sense vesícula extra). N’hi ha que estan desolats (si a casa no els escolten, llavors qui ho farà?). Són els que piulen més que mai, aprofitant dir-ho tot abans del gran silenci. I després hi ha la resta, que fan mofa de la possible tancada d’aixeta, fins que els arrenquin amb cera calenta els pèls de la llengua que es pensaven no tenir. Que què pretenc dir-te amb això? Doncs que te n’imaginis uns quants amb la llengua pelada de carn i papil·les, pell escorxada sobre un bocí de cera roent. I també vull dir-te que sé què se sent si t’arrenquen la sensació de tenir llibertat d’expressió. La sensació de recompensa per la paraula produïda i per la paraula consumida. La teva, la dels altres. La sensació de saber-se llegit amb la marca d’un cor o amb dues fletxes que juguen a atrapar-se la cua. I què farien, tots aquests, sense aquest plaer que la tècnica els presenta com un mèrit de la seva capacitat de persuasió? Buscar-se un altre camp que els gratifiqui per corre’l, ves! Ningú s’ha mort per no escriure, però en conec més d’un que no duraria ni tres dies sense que l’escoltin. Per això Tom Hanks va pintar cara a una pilota.

Si no saps què escriure, ves al lloc on tothom té coses a dir, creu-me. Fes d’antropòleg, d’escriptor recol·lector. És passejar-se pel damunt del que enginyen els altres. És entrar en el joc de cortesies i desaires que es manifesten. I no et preocupis si et sents impostor: l’intel·lecte, quan és fragmentari, és difícil de desmentir. Però compte! Ara que Twitter pot ser que es desendolli, no t’hi aficionis. Recorda que hi ets per escriure un article. No sigui que, quan tot això s’acabi, t’hagis convertit en un desclassat que sosté una gàbia oberta, el buit immens de les paraules que no s’escriuen.