El paisatge massacrat per la fotografia

Quant més pensem el paisatge, més el massacrem. Aquesta idea no és meva, és del geò­graf francès Augustin Berque. Al seu llibre Pensamiento paisajero, reflexionava sobre el contrast entre les innumerables generacions que no tenien pensament del paisatge, però que ens van deixar paisatges admirables, i aquesta generació, la nostra, que sense deixar de parlar i d’escriure sobre el paisatge el destrueix a gran escala. Fa uns dies, el periodista Xavier Aldekoa compartia a les xarxes un vídeo on podíem apreciar, horroritzats, els efectes del turisme massificat a la reserva natural Masai Mara: uns guepards cacen una presa i en menys de trenta segons una quinzena de 4x4 els rodegen a toc de botzina, en una batalla ridícula per aconseguir el millor lloc per fotografiar l’escena. Com més fotografiem el paisatge, més el massacrem.

El paisatge és l’expressió del lloc i el lloc és l’espai habitat, l’espai fet cultura, l’espai del qual s’ha apropiat la cons­ciència. El paisatge consisteix en la relació que s’estableix entre un subjecte que contempla i un entorn que el rodeja, un entorn que, sens dubte, no li és aliè. Què passa quan aquest entorn entra en crisi? Què passa quan aquest paisatge pateix la calamitat del consum desenfrenat, el turisme massificat, l’especulació urbanística, les conseqüències de la crisi climàtica?

Entre Granollers i Barcelona

Aquesta qüestió és la que vertebra la sisena edició del festival de la imatge Panoràmic, que fins al 27 de novembre té lloc a Granollers i Barcelona. Pretén respondre, reflexionar i obrir debat a través de dinou exposicions i més de cinquanta activitats culturals. No obstant això, els directors del festival, Joan Fontcuberta, Laia Casanova i Albert Gusi, no només volen debatre sobre la crisi del paisatge, sinó que també volen posar damunt de la taula la crisi del paisatge com a gènere fotogràfic. Perquè ens entenguem: en un món on en qüestió de segons som capaços de rodejar massivament dos guepards i la seva presa sense cap mena de mirament, no ens val seguir fotografiant el paisatge al més pur estil d’explorador de National Geographic.

“En aquesta edició del Panoràmic ens vam plantejar revisar les expres­sions contemporànies dels gèneres clàssics de la fotografia com el del paisatge”, explica Andrés Hispano —un dels comissaris i membre assessor del festival. “Ens vam adonar que, en certa manera, alhora que hi ha un desig de paisatge també hi ha una impossibilitat de representar-lo sense la mediació d’idealismes i reduccions que hem heretat de la pintura o el cinema; tot partint d’una idea de natura que en totes les seves variacions sempre ha implicat una teatralització d’allò que era salvatge, silvestre, bé per dramatitzar-lo, bé per sacralitzar-lo”. En aquest sentit, el festival ens planteja nous reptes, noves mirades i nous espais de debat envers el paisatge.

Natges i clàssics

No deixa indiferent la proposta del col·lectiu Riverboom Bringing intimacy into the landscapes, que de forma irreverent ret homenatge al gran mestre americà de la fotografia de paisatge del segle XX, Ansel Adams. De lluny, la mostra se’ns presenta formalment convencional: les fotografies estan disposades a la paret una al costat de l’altra i a la mateixa altura, convidant a una lectura lineal i, a primera vista, ens sembla descobrir una sèrie de paisatges monumentals que idealitzen l’oest americà. L’aparent mirada tan clàssica fa que un se sorprengui, fins i tot, que les imatges siguin en color i no en blanc i negre, seguint el famós sistema de zones del mateix Adams. És quan ens hi acostem que l’espectador s’adona que, en cada una de les fotografies, de forma més o menys camuflada, hi ha un cul al descobert, el que popularment en diem “fer un calb”. De seguida, com si es tractés de buscar Wally, l’espectador entra en el joc de localitzar les natges dels fotògrafs de Riverboom, que, segons expliquen, en la majoria d’imatges han optat per l’autoretrat. De forma irònica aquest col·lectiu de fotògrafs, periodistes, escriptors i cineastes diu que aquesta obra podria ser “una mena de retrat generacional”; si més no és una forma gamberra de qüestionar la mirada clàssica del paisatge en l’actualitat.

Bona part de la nostra vida té lloc a la pantalla, a la imatge. El festival intenta suplir una certa educació

Seguim a la nau Dents de Serra de la Roca Umbert Fàbrica de les Arts. A pocs metres el festival recull una altra proposta en forma de joc visual. Es tracta de la sèrie Icons, dels suïssos Jojakim Cortis i Adrian Sonderegger. Recreen algunes de les imatges icòniques de la història de la fotografia internacional. Per fer-ho, els artistes construeixen minucioses maquetes al seu estudi —de gran similitud amb les imatges originals— que fotografien incloent-hi rastres del procés de producció i els instruments utilitzats, indicant constantment que s’estan barrejant diferents nivells de realitat i que la il·lusió és això, una il·lusió. Des de la que es considera la primera fotografia de la història fins a la imatge que suposadament retrata el monstre del llac Ness, passant pel milicià abatut de Robert Capa, el grup de soldats nord-americans alçant la bandera a Iwo Jima o la fotografia d’un home saltant un toll d’aigua darrere l’estació de Saint-Lazare a París que resumeix “l’instant decisiu” d’Henry Cartier-Bresson.

“Aquestes reconstruccions ens recorden que aquestes fotografies, fins i tot les realitzades en aparent espontaneïtat, van anar sempre lligades a fabricacions degudes a una cultura, una tecnologia i un propòsit determinat”, destaca Andrés Hispano. S’agreix l’esforç que el comissari ha fet en la redacció dels peus de foto, que ajuden a contextualitzar les imatges, detall rellevant en aquesta mostra, tot i que, en general, fora bo que algú revisés amb més afecte les traduccions al català dels textos i cartel·les del festival. Icons és una extraordinària invitació a pensar sobre la imatge fotogràfica i el seu paper en la nostra idea de la realitat.

Tercer o quart paisatge?

Sota el títol El quart paisatge, l’edició del Panoràmic d’enguany també és una referència i homenatge al concepte de “tercer paisatge”. El 2004 el pensador francès Gilles Clément el va encunyar per referir-se a aquells espais residuals que queden fora de l’ordenament. El primer paisatge és el que es presenta davant la nostra vista i està habitat; el segon paisatge és el colonial, l’exòtic, el descobert en terres llunyanes després d’haver civilitzat el nostre. “El tercer paisatge és el que ja no consta com a rendible, és el territori indefinit, mancat de capacitat simbòlica; un mer espai de realitats fugaces”, resumeix Hispano, que enllaça el concepte amb la idea de no-lloc de l’antropòleg Marc Augé.

Un domingo cualquiera, que Txema Salvans exposa al Museu de Granollers, recull molt bé aquesta idea. Precisament per això sorprèn que la direcció del festival hagi optat per incloure aquesta proposta dins del programa, tenint en compte que la intenció d’aquest edició és, clarament, plantejar l’existència d’un “quart paisatge”, que vindria a ser la derrota de la naturalesa i la seva substitució per una naturalesa artificial. Des de fa anys, Salvans dedica els matins dels diumenges a fotografiar el pàrquing del Carrefour del Prat de Llobregat, un entorn que aquest dia de la setmana perd la seva funció primera i “es manifesta com una oportunitat d’espai buit on passen coses”, explica el fotògraf. Aquestes coses —persones que venen a prendre el sol, a netejar el cotxe, a fer circuits de pocket bikes— són les que es poden veure en la vintena de còpies que conformen la mostra.

Noves narratives posen de manifest la relació caduca amb l’entorn i la manera que tenim d’explicar-lo

És una llàstima que la peça més interessant de l’exposició, un pòster gegant amb 24 fotografies disposades en forma de trencaclosques, quedi arraconada a la sala sobre una estructura elevada que, llevat que tinguis una certa alçada, no acabes d’apreciar bé el conjunt d’imatges. Amb fletxes de color groc, Salvans va assenyalant diferents elements que es repeteixen en les fotografies —l’arbre que surt en primer terme en una imatge és el mateix arbre que surt al fons en una altra—, construint un mapa del lloc i afegint així una capa de lectura més a un projecte que l’artista ha convertit en una investigació antropològica.

Un parell de projectes que, tot i beure del concepte del “tercer paisatge”, aporten nous punts de vista són Forest Mind, de la videoartista Ursual Biemann, i L’herbari especular. Una anàlisi d’allò humà a la botànica, de Paula Bruna. Aquests dos projectes, comissariats per Mercè Alsina i Laia Casanova, segueixen la línia de pensament d’autors contemporanis a Clément com Stefano Mancuso o Emanuele Coccia. Són autors que defensen una filosofia biocèntrica, és a dir, en paraules de Joan Fontcuberta, “que aprenent de com funcionen les plantes, la nostra societat pot extreure’n una sèrie de maneres de fer que ens beneficiaran a tots i beneficiaran el llegat que deixarem a les properes generacions”. D’aquesta manera, Biemann, que fa temps que treballa a la regió amazònica de Colòmbia amb les comunitats de la zona, “busca la manera de conjugar el coneixement de la ciència occidental amb el coneixement dels pobles indígenes, que experimenten el paisatge i la natura des d’una dimensió espiritual”, explica Alsina.

Per la seva banda, Paula Bruna exposa en una sala molt humil a l’escola Grisart, a Barcelona, una instal·lació que convida a repensar les relacions dels humans amb la resta del planeta, especialment amb els organismes vius. La sala està en penombra i un parell de llums il·luminen dues plantes situades sobre un mecanisme giratori que les fa ballar. Les ombres projectades, junt amb el moviment, fa que aquests vegetals se’ns presentin a la vegada tendres i amenaçadors. Les plantes que dansen són dos exemplars de la Kalanchoe x houghtonii, una espècie híbrida —fruit d’un creuament artificial portat a terme els anys 30 per un jardiner que buscava una planta més bonica i resistent— i que actualment està catalogada com a invasora i capaç de desencadenar catàstrofes ecològiques. Segons Bruna, la història d’aquest vegetal presenta similituds amb el monstre de Frankenstein de Mary Shelley —una criatura creada per un humà irresponsable que acaba sent perseguida—, de tal manera que escenifica un ball modern, “una dansa de fitomonstres creats per la modernitat fruit del nostre desig sense límits de possessió i control”.

Intervenció digital

El que acaben plantejant tant Biemann com Bruna són noves maneres d’entendre la natura. També ho fa Andy Kelly, en el seu cas traslladant-ho als paisatges dels videojocs. Utilitzant hacks, modificacions i altres eines, Kelly pren el control de les càmeres del joc i fa llargues passejades virtuals que grava en vídeo per mostrar-nos una sèrie de cosmos des d’una perspectiva mai vista. Com que elimina enemics, objectes i altres distraccions, els espectadors poden apreciar l’artesania d’aquests llocs imaginaris a un nivell molt més profund.

L’obra d’aquest programador, periodista i col·leccionista de videojocs gal·lès és tan sols una de les moltes propostes que utilitzen eines digitals per mostrar-nos un paisatge artificial en substitució de la natura devastada. Umbral, una illa fictícia, situada en un lloc desconegut i construïda digitalment utilitzant tecnologia de videojocs per Serafín Álvarez; o la instal·lació de Gerard Toledano, que, a través d’ulleres de realitat virtual, ens convida a transitar i explorar el paisatge virtual del cartell del festival, en són altres exemples.

“La imatge avui té una presència fonamental entre nosaltres. La imatge és més que una representació de la realitat, conforma una realitat pròpia i molta part de la nostra vida té lloc a la pantalla, en la imatge”, exposa Fontcuberta. És per això que “un dels requisits del festival és intentar suplir una certa educació en la imatge”. Un propòsit, el de l’educació, que el Panoràmic ofereix mantenint un nivell de qualitat visual admirable, apropant-nos noves mirades contemporànies que ens serveixin per entendre i reflexionar el món en crisi en què vivim. Unes noves maneres d’explicar el món. Fins i tot la fundació World Press Photo, la casa mare del fotoperiodisme clàssic, també les ha començat a buscar. Així, ha introduït un canvi estratègic al seu conegut concurs que cada any premia la millor fotografia documental internacional —i que fins l’11 de desembre es pot veure al CCCB—, incorporant, entre d’altres, una categoria de format obert on accepta per primera vegada a la història imatges intervingudes i digitalment manipulades.

Són noves narratives que posen de manifest tant la relació caduca que tenim amb el nostre entorn com la forma d’explicar-lo.

Exposar la violència

La voluntat del Panoràmic de conquerir nous espais per a la cultura visual és clara. Aquest any, el festival sorprèn obrint el refugi antiaeri de la plaça Maluquer i Salvador de Granollers per projectar sobre les seves parets de pedra imatges de la devastació de la guerra d’Ucraïna. Són fotografies fetes pels docents de l’escola de fotografia Photo School de Kíiv —amb els quals el festival es va posar en contacte— que ara, amb l’escola tancada per motius evidents, estan a primera línia de foc i retraten el paisatge assolat de la ciutat en conflicte. Unes fotografies que guanyen càrrega simbòlica, en ser exposades en un espai que va protegir centenars de persones dels bombardejos de l’aviació feixista durant la Guerra Civil.

El codirector del festival i comissari de la mostra, Albert Gusi, explica que van decidir excloure totes les imatges explícites de morts i cossos mutilats. “La fotografia literal introdueix a l’escàndol de l’horror, no a l’horror en si mateix”, que deia Roland Barthes a Mitologies, o com escrivia Susan Sontag a Davant el dolor dels altres, “allò esgarrifós ens indueix a ser menys espectadors, o covards, incapaços de veure”. Paisatges d’Ucraïna. El testimoni visual des de l’escola de fotografia de Kiiv explora la devastació d’un territori com una manera de retratar el dolor.

Han exclòs totes les imatges explícites de morts i cossos mutilats en la mostra dels docents d’una escola de fotografia de Kíiv

Una manera de fotografiar la violència que comparteix la fotògrafa mexicana Mayra Martell, que amb el seu projecte Ciudad Juárez ens mostra, a l’Espai d’Arts de la Roca Umbert Fàbrica de les Arts, espais urbans degradats a l’haver-se convertit en el camp de batalla dels càrtels de la droga.

Ciudad Juárez, ciutat fronterera amb els Estats Units, ha crescut com un espai de tràfic il·legal de persones, drogues i armes. S’ha convertit en un dels llocs més vio­lents del món. És també un dels indrets on hi ha més feminicidis. Martell, nascuda a la ciutat, l’any 2005 va començar a documentar el record i el buit que deixen aquestes nenes, joves i dones assassinades. La seva càmera entra en habitacions de dones desaparegudes, racons intactes on queden vestigis, essències i absències. Es reuneix amb les mares de les desaparegudes i comparteix el seu dolor. “Mayra escolta aquestes mares; elles s’expressen, no hi ha pressa. Es deixa portar per la intuïció, les obsessions i els somnis. Intenta comprendre a través de la càmera”, relata la fotògrafa Lurdes R. Basolí durant la presentació de la conferència El acto de extrañar, que va tenir lloc fa uns dies al centre KBr de la Fundació Mapfre. “És com si Mayra Martell hagués estat escollida per les desaparegudes de Juárez perquè ella, i no algú altre, expliqui les seves històries. Perquè no caiguin en l’oblit ni tampoc en el costat de l’espectacle de l’horror, d’allò explícit i groller que inconscientment legitima la violència i revictimitza les dones”.

El festival Panoràmic es pot veure fins al 27 de novembre en diferents espais de Barcelona i Granollers, on s’han organitzat 19 exposicions i 50 activitats culturals.