Paul Kingsnorth: “L’ecologisme ha perdut la seva essència: Déu”

Creu Paul Kingsnorth (Worcester, Anglaterra, 50 anys) que l’ésser humà fa més de tres segles que està divorciat del planeta. I ja és molt tard per a reconciliacions: hi ha ferides que mai cicatritzen, sobretot a la capa d’ozó. “Va ser a la Revolució Industrial quan l’home va deixa de veure la Terra com un lloc sagrat per convertir-la en una mina d’extracció, en una cosa morta”, explica l’autor d’Alexandria (Amsterdam), últim llibre de la trilogia de ciència-ficció Buckmaster, on retrata la vida d’una comunitat que sobreviu a una Anglaterra apocalíptica. A través d’una profunda mirada mística, el també assagista, exeditor de la revista The Ecologist i antic activista ambiental (ara desenganyat) crea una distopia on convergeixen totes les contradiccions de l’ànima que porten al desastre. En qualsevol cas, quan arribi, a ell l’enxamparà en un bosc d’Irlanda, on es va mudar amb la seva família el 2019 assumint una posició passiva enfront de la crisi climàtica. Recorda molt a la teoria estrella de l’epicureisme: “No et preocupis per allò que no puguis controlar”.

Pregunta. Li diuen “escriptor ecologista”. No prefereix escriptor a seques?

Resposta. Fa temps que no em considero activista, i m’agradaria treure’m aquesta etiqueta. Quan escric assajos el que faig és transmetre idees reivindicatives. Però la reivindicació i la ficció són com l’aigua i l’oli: si es fa activisme a través de la ficció... la prosa es dilueix.

P. Primer va ser l’activisme ecologista i després la ficció, o viceversa?

R. Quan era jove sempre vaig voler ser novel·lista abans que activista. Estic tornant als orígens. Una de les meves influències és George Orwell, algú a que li hauria agradat ser vicari a l’Anglaterra del segle XVII per contemplar com florien les pomeres. Però li va tocar l’època del feixisme i no li va quedar més remei que ficar-se en política. Tot i que sempre va tenir aquest dilema entre activisme i la pulsió de crear art. Diguem que jo em sento igual respecte a l’era que ens ha tocat viure.

P. És una de guerra contra el planeta?

R. Sí, absolutament.

P. La nostra espècie no es creu massa transcendent a l’univers?

R. A veure, clarament no és una guerra que puguem guanyar. Ara bé, en un moment de la història, probablement des de la Revolució Industrial, l’humà va decidir allunyar-se de la divinitat i passar a tenir una relació extractiva amb el planeta. Cosa que va provocar una guerra conscient i accidental que el planeta, sens dubte, acabarà per guanyar.

El problema d’ara és que no veiem el problema. Seguim tractant el món com una màquina aliena a nosaltres

P. Sobra gent al món?

R. No. És evident que n’hi ha moltíssima. Més de la que hi ha hagut mai. Però, per exemple, els Estats Units tenen el 2% de la població mundial i consumeixen un 25% dels recursos. Crec que hi ha una forma en la qual vuit mil milions de persones podem viure d’una manera digna. Però hauríem de canviar.

P. A Alexandria narra la vida d’una comunitat d’humans després de la catàstrofe, que tenen una relació molt mística amb la natura. La catàstrofe ecològica farà néixer un nou home?

R. El problema d’ara és que no veiem quin és el problema. Estem immersos en un debat sobre els combustibles adequats que cal cremar. I seguim tractant el món com una màquina aliena a nosaltres. Per això m’agradaria pensar que sí, que seria una oportunitat. Ara bé, els éssers humans tendim sempre a aprendre la lliçó incorrecta de tot el que passa...

P. La necessitat de relacionar natura amb la divinitat està present en la seva obra. Qui estima la natura estima Déu?

R. Molt. De fet, tots els meus llibres podrien catalogar-se com a llibres religiosos, encara que jo mai em plantegés que fos així. Quan va començar la industrialització, la humanitat va rebujtar l’existència de Déu. Va ser llavors quan vam convertir la naturalesa en una cosa morta, de la qual extreure recursos. Va desaparèixer la idea de la Terra com un lloc sagrat. Vam decidir situar-nos al centre. I en totes les religions s’explica què passa quan els humans decideixen convertir-se en déus...

P. Planteja que l’ecologisme torni a aquesta idea i deixi de parlar de dades?

R. Absolutament. Fa anys que ho defenso. L’ecologisme s’equivoca en crear un retrat hipertècnic de dades i projeccions perquè el poder se’l cregui de debò. Però el que ha aconseguit és allunyar-se de l’essència, de veure la naturalesa com una cosa divina. El canvi climàtic és un símptoma d’una relació trencada amb la nostra cultura i història.

P. Viu en una zona aïllada d’Irlanda i amb la seva dona educa els seus dos fills a casa. Ha estat una manera de fugir?

R. En part sí. Però probablement és perquè és la manera en la qual volíem viure, perquè, senzillament, ens agrada viure així. En general, soc bastant reclús.

P. Però no detecta una certa romantització de la vida al camp?

R. Sí. Hi ha gent que no té ni idea del que és viure al camp i el romantitza, però hi ha una cosa interessant: dona a entendre que l’humà no acaba d’adaptar-se a la vida de ciutat. Que hi ha una espècie de pulsió ancestral.